Recorde amb enorme nitidesa aquells matins que passàvem un fred aterridor i també aquells migdies que la xafogor i la calor de l’estiu era present per fer-nos suar més de l’habitual. Estudiàvem en l’anomenat “aulari” de l’institut de Llíria. Era una mena d’edifici provisional on estudiàvem allò que es coneixia com a COU (curs d’orientació universitari), una fase prèvia a l’inici de la carrera universitària.
Se suposava que a mig termini l’haurien de substituir per un altre de nou, més modern, més còmode i amb totes les condicions que calien per als estudiants. És a dir, un immoble “normal”. El temps, però, ha passat -més de 20 anys diria jo- i la imatge que ofereix és la mateixa. No sols és la mateixa sinó que, a més, és una postal que, malauradament, s’estén pertot arreu dels col·legis i instituts valencians.
Sembla que l’educació no ha canviat tant tot i tenir en compte el pas del temps. Almenys pel que fa als recursos materials que es fan servir. Els immobles i edificis són essencials a l’hora de crear un ambient adient per estudiar i treballar. Perquè no hem d’oblidar mai que estudiar és sinònim de treballar. Esforç, sacrifici i tenacitat són trets molt importants per reeixir-se’n. Els governs tenen l’obligació d’invertir-hi. Els mestres d’ensenyar. I, finalment, els estudiants han d’absorbir el màxim possible per garantir-se’n un futur daurat. Molt se n’ha parlat a l’inici del present curs escolar de la calor a les aules per haver començat les classes abans, dels preus elevats dels llibres i material escolar, dels horaris lectius, de la conciliació familiar i escolar,…. Moltes coses que a voltes alcen una gran polseguera limitada en el temps per esvair-se’n al cap d’unes setmanes. La vinguda del fred tapa, de sobte, qualsevol fuita de crítica als nostres centres educatius. Els ajuts d’algunes administracions locals i la solidaritat de les persones fan el mateix amb els diners que costa la tornada a classe. Finalment, l’esforç de les famílies, amics, veïns, iaios,… s’encarreguen d’esmorteir l’impacte dels horaris que a poc a poc s’introdueixen a les nostres vides. Possiblement, aquestes qüestions desapareixeran i formaran part del record i la nostàlgia.
El començament de curs ens ha portat algunes novetats. D’entrada, s’ha avançat l’inici uns dies i els nostres fills, de seguida, han patit els rigors de l’estiu: calor i molta suor. La consellera diu que ella no té la culpa que faça calor. I tant que no. Només faltaria que ella en fóra també la culpable de la climatologia mediterrània. Amb les càrregues que ha de suportar habitualment no hem de posar-li’n un altra a la motxilla. El que sí és culpable ella -o els seus predecessors a la conselleria- és de no tindre condicionats adientment els centres educatius. Sembla mentida que al segle que ens trobem encara hi haja molts centres que no disposen d’aire condicionats tenint en compte el nostre clima. Això seria impensable en qualsevol país escandinau, per posar-hi un exemple, que no disposara de classes amb unes calefaccions potents o d’una xarxa de carreteres correcta per a l’època de la neu. El que en altres països és impensable ací esdevé habitual i, fins i tot, justificable. Els ajuntaments, especialment aquells d’esquerra, les associacions de pares o els propis centres han hagut d’improvisar aparells d’aire per fer-hi front. Al capdavall, el problema no és en quina data comencen les classes sinó disposar d’uns centres amb totes les comoditats que hi calen. Com deia al començament, a l’aulari feia fred i calor -en funció de l’estació en què ens trobàrem- però crec que a la societat hem d’avançar i no podem viure com fa 25 anys. El progrés és important per continuar millorant la nostra societat i l’educació n’és una part essencial.
Un altre aspecte important que cal comentar és l’horari que s’han establert als centres, especialment els públics. Hi ha un desgavell impressionant que no està en funció del municipi sinó de la decisió que s’ha pres en cada col·legi. En una mateix localitat poden haver dos centres i en cadascun d’ells tindre horaris diferents. Podem dir diferent per no dir “estrambòtic”. Perquè sols així és pot qualificar el que han decidit en alguns centres. Tot perquè, segons justifica la conselleria, cal anar a uns horaris que permeten la conciliació familiar, és a dir, que els xiquets arriben prompte a casa per poder estar amb la família i passar-hi més temps junts. Això seria bo si els pares tingueren horaris laborals -els que tenen la sort de tindre’n- compatibles amb els fills. Caldria, prèviament, un gran pacte social per sincronitzar feina, família, temps de lleure, … i altres costums perquè això fóra possible. Altra cosa seria pensar si eixos horaris els agraden més als mestres per tindre la vesprada lliure. No ho sé. Per això ho deixe en interrogant. Els únics beneficiats amb eixos horaris són els centres privats -aquells que sols poden pagar algunes famílies- que continuaran oferint tot tipus de facilitats als seus clients. Amb diners afegits, per descomptat. He trobat a faltar algun col·legi que posara algun horari del tipus de 10 a 14 i de 17 a 19 hores per acabar-ho d’adobar. Passada la tempesta arriba, però, la calma. Els pares protesten molt però la conselleria sap que ací el clima fa apaivagar el caràcter. Al capdavall, s’imposarà el que vulga la conselleria i tothom d’acord.
Un altra cosa que m’ha sobtat són les “facilitats” que la conselleria posarà a l’abast dels estudiants universitaris perquè puguen pagar els préstec per poder estudiar. Sí. Així com ho lligen. Avui dia cal pagar una morterada per fer una carrera universitària. Fins en això hem copiat el model americà: qui no pot diners no pot estudiar. Fora els desclassats. És qüestió de nivell social. Encara recorde les protestes que hi va haver quan el govern va aprovar les taxes universitàries i tothom mostrava el seu enuig. Anys després no sols no hi ha hagut marxa enrere sinó que hi ha “facilitats”. No els estarem mai prou agraïts. És una pena perquè la intel·ligència no es compra amb diners. És una cosa innata amb la qual naixem les persones. Els diners sols compren el tipus d’universitat, la qualitat de les instal·lacions educatives i poc més. Estudiar és, segons sembla, per a uns pocs. La resta, com més analfabets millor. S’hi podria aplicar la màxima històrica que diu que el poble no ha de tindre molta cultura perquè no qüestione les estructures socials i econòmiques establertes. Comptat i debatut, comence a pensar que el govern és un seguidor aferrissat d’eixa màxima. El poble, però, té la darrera paraula. Sortosament