Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació
Han transcorregut quasi dos lustres d’ençà que la greu crisi econòmica va sacsejar tots els ciments i les estructures que van fer trontollar l’status quo que s’havia establert, especialment pel que fa als municipis del Camp de Túria. Tanmateix, avui dia encara en parlem amb escreix de tot allò que els programes urbanístics que es varen aprovar al recer de l’expansió econòmica dels primers anys de segle han suposat per als ajuntaments de la nostra comarca. Les conseqüències que se’n deriven d’aquells anys les estan pagant actualment els ciutadans per culpa d’uns governants que van pensar que el creixement econòmic perduraria durant un temps il·limitat. A la nostra comarca, dos municipis importants en grandària i en grandesa política com Benaguasil i Riba-roja de Túria en formen part d’eixe record funest creat per la inconsciència d’uns governants allunyats de la realitat.
En el cas de Benaguasil els responsables polítics romanen encara al capdavant de l’administració local amb un suport incontestable dels seus ciutadans, amb unes majories absolutes aclaparadores adobades per la indolència històrica de l’oposició. Per la seua part, a Riba-roja de Túria tenim un equip de govern d’esquerres, en minoria als plenaris municipals, que va substituir en juny de 2015 el Partit Popular després de dues dècades seguides de gestió a l’ajuntament. En un cas, les darreres eleccions municipals van refermar les tesis governamentals en la seua gestió mentre que en l’altre van assumir les corresponents responsabilitats polítiques. No obstant, és deplorable que encara s’hagen de destinar actualment esforços importants materials, humans i econòmics per afrontar les demandes estratosfèriques que les empreses promotores d’aquell urbanisme tan lloat en l’època reclamen per la via judicial. No es paren en palletes i hi destinen els millors bufets jurídics per reeixir en els objectius. Els ajuntaments, per la seua banda, també han de contractar empreses externes per defensar els seus interessos que, en cas de fracassar, suposarien una fallida tècnica a mig termini i, per tant, no estarien en disposició de prestar tots els serveis municipals que els ciutadans demanen i exigeixen en el seu dia a dia.
Pel que fa a Benaguasil en parlem d’una demanda judicial que obliga el seu ajuntament a tornar 3’5 milions d’euros a l’empresa promotora que l’any 2008 es va comprometre a desenvolupar un projecte urbanístic d’allò més ambiciós alhora que fantasiós: 4.500 habitatges, un camp de golf, un centre d’hípica, centres comercials i esportius i un hotel amb fins i tot 250 habitacions. El conegut com PAI del Molí del Sol es va paralitzar sense haver-hi col·locat ni una sola rajola per l’arribada de la crisi econòmica. En parlem de l’any 2008, inici de la crisi que va establir un punt d’inflexió en la concepció de les estructures que fins aleshores s’havien arrelat a les societats occidentals. L’adjudicatària del projecte va lliurar 3’5 milions d’euros a l’Ajuntament de Benaguasil perquè els destinara a obres de millora en diferents qüestions de tarannà municipal. Tot amb l’afany que la Generalitat, darrera instància pública en el procediment administratiu, n’aprovara el projecte definitiu. Com que, finalment, el projecte no va reeixir aleshores l’empresa va iniciar un litigi judicial per reclamar eixos diners. El jutge els hi ha donat la raó i l’ajuntament n’ha de fer-hi front. Molts diners per un ajuntament com el de Benaguasil que pot significar greus conseqüències per a la seua subsistència. Davant la gravetat política que se n’ha creat al municipi, l’equip de govern amb el seu alcalde Joaquín Segarra al capdavant ha hagut de maniobrar a corre cuita per apaivagar els ànims, no sols de l’oposició municipal sinó, especialment, dels seus propis veïns davant una quantitat econòmica tan important. És per això que el govern de Benaguasil ha demanat fins a 40 milions per no haver-hi iniciat les obres contingudes en el projecte original. Em fa l’efecte que l’alcalde i el Partit Popular han volgut reaccionar amb una decisió ferma i dura per desviar l’atenció sobre la sentència judicial. Ha hagut de produir-se una sentència judicial en contra perquè l’alcalde reaccionara amb un colp d’efecte que l’ajude a guanyar-s’hi el suport dels seus veïns. No s’entén de cap de les maneres que si l’ajuntament pensava des de fa temps que tenia dret a un indemnització milionària s’haja esperat tants anys per portar-la a terme. Sembla que han respost de forma precipitada quan han vist les conseqüències que se’ls hi venia al damunt. I han dit: si tu en vols 3’5 milions jo te’n demane 40, com si d’una subhasta es tractara.
La reflexió dels polítics, dels responsables dels desficacis urbanístics i econòmics durant aquells anys daurats de l’expansió al Camp de Túria, hauria d’encaminar-se a esmenar aquelles situacions. Alguns articles d’experts economistes, fins i tot, alerten ja de l’arribada d’un altra recessió que podria suposar conseqüències terribles sobre la situació que vivim actualment. Sembla que els humans som els únics capaços de caure dos voltes en les mateixes errades sense haver-hi aprés res de bo.
Pel seu costat, a Riba-roja de Túria es viu una situació molt semblant. Un altre projecte urbanístic fastuós i fora de qualsevol realitat, pròpia dels anys de la bondat de la passada dècada, ha esdevingut en un dels malsons per al govern municipal. Amb el programa d’actuació integrada (PAI) de Porxinos, sorgit a l’interior del València, es pretenia construir més de 2.700 habitatges, un camp de golf i una ciutat esportiva sobre un àrea d’1’2 milions de metres quadrats en una zona d’un valor ecològic i ambiental indubtable per a qualsevol cervell, llevat d’aquells que sols pensen en els beneficis econòmics i bandegen els socials. Igual que en cas de Benaguasil, a Riba-roja de Túria l’empresa promotora també ha demanat una indemnització milionària a l’ajuntament fixada en 25 milions d’euros perquè la justícia va rebutjar el planejament urbanístic, especialment pel seu greu impacte sobre l’entorn natural. L’agent urbanitzador considera que l’anul·lació del projecte és un incompliment flagrant del conveni públic signat amb l’ajuntament. Se n’obliden, casualment, de les ímprobes plusvàlues que en van obtenir sense haver-hi col·locat cap ciment. Fins a més de 137 milions d’euros va guanyar-hi l’empresa constituïda pel València a Porxinos i, no obstant això, s’entesten a obtindre’n més guanys.
L’especulació urbanística ha estat un dels signes d’identitat, malauradament, que els dirigents polítics al Camp de Túria han potenciat amb més força durant massa anys. I és una pena que el València, amb uns altres dirigents arribats per fer-hi negocis i aprofitar-se’n, ha entrat en eixe joc dels diners fàcils a costa del patrimoni natural i ecològic dels veïns d’un municipi que atresora un dels pulmons verds valencians més importants, no sols per la grandària en extensió sinó també per les singularitats i els trets característics que la defineixen. Haurien d’explicar als seus socis què n’han fet amb els 137 milions d’euros, quin ha estat el seu benefici per al club i per què s’escull eixe procediment administratiu per augmentar la riquesa econòmica de la societat esportiva. Més enllà de les greus conseqüències que se’n podrien derivar en el dia a dia de Benaguasil i Riba-roja atès l’horitzó judicial que s’albira a mig o llarg termini, caldria un exercici d’autocrítica important perquè en el futur no es tornen a repetir episodis com els que hem descrit. El pitjor és que són dos temes que han tingut una repercussió mediàtica enorme en esta legislatura que som a prop d’acabar i han creat una alarma molt justificada entre els veïns d’ambdós municipis. En joc hi ha milers d’euros. La situació es podria estendre a altres localitats del Camp de Túria, més menudes, mitjanes i grans. En tots ells, dissortadament, s’hi va intensificar una política basada en l’enriquiment fàcil aliè a qualsevol component ètic. No cal oblidar que ètica i política caminen per camins diferents.