Els darrers mesos els dos partits polítics més grans de la comarca -Partit Popular i PSPV-PSOE- han renovat amb profunditat les seues respectives comissions executives comarcals, òrgans interns que s’encarreguen del seu funcionament i de vetllar perquè ningú no faça allò que les seues elits dirigents no volen. Els darrers escàndols polítics han posat en relleu la importància de controlar aquest tipus d’organismes per evitar que la seua credibilitat i imatge aconseguida al llarg dels anys no se’n vaja en orris a causa de qualsevol futilesa o episodi lligat a possibles corrupcions, tant de moda actualment.
Els socialistes van ser els primers a triar, el darrer estiu, la seua executiva al capdavant de la qual van col·locar l’alcalde de Serra, Xavier Arnal, com a nou secretari comarcal després d’una temporada que la van eliminar per considerar que si copiaven la mateixa estructura orgànica que el Partit Popular aconseguirien els mateixos rèdits electorals. Tanmateix, la realitat -molt tossuda ella- va contestar amb força i sotragada darrere sotragada els van portar a modificar aquest supòsit fins el punt que ara han tornat a constituir l’antiga estructura. En el record hi ha els anys d’executiva de l’anterior secretari comarcal, l’alcalde de l’Eliana, Josep Maria Àngel, que elecció rere elecció van minvar el poder dels socialistes a la comarca al mateix ritme que el Partit Popular n’augmentava el nombre de regidors i d’alcaldies.
Per la seua part, el Partit Popular escollia Mari Carmen Contelles, alcaldessa de la Pobla, com a presidenta comarcal en substitució de Francisco Tarazona, alcalde de Riba-roja -sí amb guionet tot i que s’entesta des de fa anys a emprar la versió castellana, cosa que no fan els seus col·legues de la Generalitat i la diputació- qui enfila el seu declivi polític (va accedir a l’alcaldia en 1995) com a diputat provincial, càrrec que mai no hauria imaginat quan va començar. Contelles afegeix un altre càrrec al seu extens currículum: alcaldessa, presidenta comarcal del PP, vicesecretària provincial d’immigració i voluntariat del PP, presidenta de la Mancomunitat (tot i que el govern de Rajoy n’anuncia la dissolució d’aquest tipus d’entitats), presidenta local del PP de la Pobla fins que es celebre el congrés,… No sé si me n’oblide de cap, la qual cosa no m’estranyaria tenint en compte un llistat tan prolífic. Molts càrrecs per a una sola persona que, a voltes, fa pensar si serà capaç d’arribar a tot arreu o, ans al contrari, no hi arribarà perquè és absolutament impossible fer tantes tasques si el dia té sols 24 hores.
La composició d’aquests organismes interns és, la majoria de les voltes, d’allò més complicada i enrevessada del que, prèviament, hom pot imaginar. Les persones que hi figuraran s’han de negociar i pactar durament entre les diverses “famílies” i grupets que hi ha als partits. No sols es té en compte la vàlua i capacitat política -quasi sempre el criteri menys valorat a tots els partits- sinó sobretot l’amiguisme i l’afinitat personal: les persones que s’avenen amb facilitat a tots i cadascuna de les directrius del líder tenen les portes més obertes que un altra persona que posa per endavant la seua opinió més enllà de figurar o no en un càrrec dins del partit. En aquest cas, el PSPV i el PP no en són una excepció: a les seues executives es té en compte la territorialitat i procedència de les persones que es triaran, posteriorment, en el decurs d’un congrés extraordinari i el bagatge que cadascuna d’elles ha acumulat al llarg dels anys a l’hora de dir a tot que sí en un profitós exercici diari de genuflexions. Les propostes, treballs, reflexions, estudis,…. es bandegen per a millor ocasió, tot amb l’afany d’envoltar-se de gent fidel i que no presente futures complicacions o, fins i tot, que puguen crear qualsevol tipus d’escletxa en “l’aparell”.
Fins i tot, la negociació entre les diverses “famílies” polítiques pot provocar cismes, divisions internes, situacions insostenibles o enemistats. Al PP s’hi va dilucidar una batalla aferrissada entre els seguidors d’Alfonso Rus i Serafín Castellano. Finalment, va guanyar Rus per un sol vot de diferència. Eixe marge tan estret farà molt difícil la “governabilitat” interna si no s’hi introdueixen unes bones dosis de generositat i humilitat. Al si dels socialistes s’hi va viure, pel seu costat, una situació estranya amb dos candidats -Arnal i Robert Raga, portaveu de Riba-roja- que eren si més no projeccions del secretari nacional Ximo Puig.
Potser algú de vostès es pot preguntar quina n’és la utilitat social dels aparells dels partits polítics en el quefer diari dels contribuents, quines aportacions fan a la societat, en què notem l’existència o no d’una executiva a l’hora de viure: cap ni una. Són, sobretot, una eina de poder intern que permeten els seus integrants escalar i escalar dins l’organització fins aconseguir algun premi de més valor: diputat autonòmic, diputat provincial, assessor, director general, executiva regional,…. Comptat i debatut, guanyar-se les garrofes des de la política, al marge de l’empresa privada. A l’horitzó ja s’albiren Contelles i Arnal com als futurs diputats provincial per la demarcació judicial de Llíria, en substitució de Francisco Tarazona i Raúl Pardos, alcaldes de Riba-roja i Gestalgar que no passaran a la història per les seues aportacions en el progrés del Camp de Túria.
De moment, PSPV i PP ja han demostrat les seues “aportacions” a la nostra comarca. Els socialistes han organitzat uns quants actes reivindicatius per malmetre la gestió de la Generalitat i govern de Rajoy. El PP ha aconseguit reunir-se en una ocasió però se’n desconeixen les seues aportacions en aquest moment econòmic tan penós. De l’executiva comarcal de Compromís ja en parlarem en un altra ocasió. No em queda espai.
LA INEFICÀCIA DEL CONSORCI.- D’un temps ençà ha esdevingut d’allò més habitual llegir la ineficàcia i la ineptitud del Consorci València Interior a l’hora de vetllar per una gestió econòmica correcta i eficient d’aquest organisme. Arrecerat a l’abric d’un pacte entre el PP i el PSPV (veges quina casualitat!!), el Consorci s’encarrega d’escurar-nos els butxaques amb més impostos. Sembla que no hi ha prou. Cada any, a poc a poc, n’augmenten el preu dels rebuts. De 60 a 100 euros en menys d’un lustre. No obstant, milers i milers -més de 20.000- hi ha pendents per ingressar. No els troben. Els busquen pertot arreu. Als diaris. Fins i tot, als anuncis de la Diputació de València, organisme màxim del qual en depèn el Consorci. En un moment que les famílies tenen tants problemes per arribar a final de mes, caldria que els nostres representants polítics feren un esforç -sé que tenen molta “feina”- per apaivagar els entrebancs que el dia a dia s’entesta a construir. Supose que amb els ingressos anuals hi haurà, de ben segur, una partida perquè caps bens moblats ens faciliten l’existència econòmica. Un respir mínim, vaja.
Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació.