Fa mesos vaig llegir una entrevista a un entrenador madrileny de la primera divisió de futbol en què es feia ressò d’una anècdota que li havia ocorregut un temps enrere. El tècnic relatava que estava assegut en una terrassa de la capital de l’Estat acompanyat d’un amic cirurgià quan, de sobte, uns quants afeccionats -la majoria joves- s’hi van aturar per demanar-li un autògraf i fer-s’hi unes quantes fotografies. L’ocasió s’ho valia. Tots els dies no hi ha l’oportunitat de vore un tècnic famós en la terrassa d’un bar prenent un gelat, un cafè o, directament, una copa. La gent vol qualsevol tipus de record per demostrar que han vist un famós.
Al cap d’una estona, el mateix tècnic reflexionava sobre la situació que s’hi acabava de viure. Mentre ell és un tècnic famós i conegut a qui els afeccionats del futbol el reconeixen i, per això, li demanen un autògraf com a testimoni a la seua feina i un reconeixement a la seua trajectòria professional, al seu costat hi havia un cirurgià que havia salvat centenars de vides humanes tot i que, com no era conegut ni famós, la gent del carrer no ho sabia ni tampoc li demanava un autògraf. Paradoxes de la vida. Se suposa que socialment té més importància una persona que s’encarrega de salvar les vides de les persones que un altra que no ho fa.
D’un temps ençà, podríem dir anys o, fins i tot, alguna dècada, el futbol ha experimentat una embranzida espectacular a la nostra societat. És una de les coses més importants per a moltes persones. Fins i tot, per alguns ha esdevingut el motor de la seua vida al voltant de la qual fan girar les coses més quotidianes. El futbol guanya sempre la partida quan es tracta de comparar-lo amb altres situacions, afeccions o, fins i tot, les coses més normals del dia a dia. Res no té per ells importància al costat del futbol: el seu equip favorit, els jugadors preferits i el seu tema de conversa predilecte amb els amics, la família i els coneguts.
El ben cert és que ocorren coses que moltes voltes es produeixen però de les quals no en sabem res. O bé perquè se solen silenciar o perquè no interessa donar a conèixer. Fa ben poc, me’n vaig assabentar del cost que tenen els futbolistes de la lliga de primera divisió que de tant en tant han de marxar als seus països per jugar a les respectives seleccions, sobretot els que viuen a la zona del sud d’Amèrica. Solen fer servir vols privats per ells sols, amb totes les comoditats i luxes que es puguen imaginar. L’objectiu és que es recuperen el més prompte possible pel partit següent de la lliga i que tornen d’allò més ràpid per poder preparar-s’hi. El millor és que el cost de cada vol privat pot suposar una despesa que supera els 80 o 90.000 euros. Quasi res!!!! Multipliquen eixa quantitat per unes quantes desenes de voltes que ho fan al llarg de la temporada i n’obtindran una quantitat indecent de diners. No vull ni imaginar-ho!!!
Se’m podria titllar de “demagog”. Ho admet. Potser amb certa raó. No obstant, caldrà reflexionar fins a quin punt això és ètic o sostenible en uns equips de futbol que es solen finançar amb l’ajut de les administracions públics. No hi ha cap, però cap, que no haja rebut un tracte de favor per part dels polítics de torn, en funció del lloc de residència de l’equip. “Tu em fas eixe favor i jo et convide a vindre a la llotja per vore els partits tota la temporada, podràs beure i menjar debades al descans de cada encontre i coneixeràs molta més gent d’aquest món”, podria ser la conversa entre les dues parts. Requalificacions urbanístiques, amnisties fiscals, endarreriments en el pagament d’impostos, tractes de favor,…. El llistat és ampli i divers. Per a tots els colors. Inclús, instàncies europees han investigat eixos ajuts públics a entitats privades però que, a voltes, funcionen com un apèndix de l’aparell de l’administració.
En la vorera contrària hi ha els qui pensen que el futbol genera molt, especialment els futbolistes. Sí, d’acord. Però també és cert que durant anys les administracions públiques els han tractat molt bé. “Massa bé”, diria jo. Fa ben poc s’han donat a conèixer els diners que la nostra televisió autonòmica va atorgar durant anys als clubs d’elit del futbol. Més de 460 milions d’euros que es diu ben prompte. La ignomínia no té límits.
S’imaginen vostès quantes coses es podrien fer al Camp de Túria si eixes despeses exagerades i banals que envolten el món del futbol desaparegueren i, per tant, es destinaren a altres funci0ns? Carreres, rutes turístiques, carrils per a bicicletes i vianants, més mitjans de transport públic, gratuïtat dels serveis públics essencials,…. Tantes i tantes coses que potser me n’oblide d’algunes. A més, cal comptar la capacitat de mobilització que té el món del futbol pel que fa els afeccionats. Imaginem per un moment que eixa gent que ix al carrer per celebrar un títol o aclamar el seu ídol ho fera també en totes les situacions que es plantegen avui dia per les retallades socials i assistencials. Moltes coses de segur que canviarien.
No entenc encara que avui dia els xiquets hagen de pagar quantitats considerables per practicar esport als seus respectius municipis. Recorde que quan de menut jugava al camp de la Pobla no havíem de desemborsar cap euro. Els ajuntaments ja aporten les assignacions pressupostàries -via pressió fiscal- cada any perquè els clubs hagen, a banda, de demanar més diners per participar-hi. Ningú no diu res. Tots contents. Si més no, per anar a córrer no he de pagar res. Sort que tenim. Per cert, m’agrada el futbol, però també el bàsquet i l’handbol. Ningú no és perfecte.
Estic molt d’acord amb l’article però pensem solament és el futbol qui concedeix tot açò? el bàsquet o el tennis no suposen, en gran part, una despesa pública prou gran? I els polítics no tenen atribucions que suposen despeses per a tots i mancances per a gent?
Està molt bé reflexionar cap a un esport que té una gran tirada mediàtica però no cal oblidar altres temes que potser suposen tantes pèrdues o més que el futbol.