Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació
Les darreres dades conegudes són d’allò més esfereïdores. Mentre al “primer” món hi ha milers de persones que s’hi neguen a la vacunació per qüestions personals o per convicció, actualment hi ha països a l’Àfrica que tenen al 100% dels seus habitants sense vacunar. Són les dos cares d’una mateixa moneda. És la realitat del que ocorre arreu del món pel que fa la vacunació de les persones per lluitar contra la pandèmia de la covid. Mentre a la Unió Europea comença a qüestionar-se sobre la possibilitat de l’obligació de les vacunes per fer-hi front a fi d’evitar-ne la propagació hi ha contrades al món que no hi tenen accés. Directament no tenen vacunes per a la seua població. El raonament dels països europeus és molt senzill: com més gent hi haja vacunada menys ingressos hospitalaris hi haurà i, per tant, el risc d’un col·lapse del sistema sanitari serà menor. Malauradament, hi ha molts segments socials als països desenvolupats que no accepten la vacunació mentre als subdesenvolupats les taxes de contagis i de morts són d’allò més elevades davant la mirada indiferent de la resta del món.
En una situació en la qual estem tots connectats amb un simple vol que podem travessar de cap a cap el planeta, sembla mentida que no es faça més per vèncer la covid. Potser no hi ha els suficients interessos econòmics ni negoci dels quals se’n puga extraure un guany. A l’Àfrica no hi ha ni les vacunes ni les inversions que en facen d’aquell continent un espai segur per a la resta del món. Per això, no és estrany que la variant nova anomenada “òmicron” s’estenga a la velocitat del llamp. L’escassetat de vacunes, la manca d’higiene i les minses mesures sanitàries en fan un brou especial per a la propagació de la pandèmia. Els experts africans alerten del perill que amb el pas del temps este continent esdevinga el continent de la covid i, per descomptat, amb tots els aspectes negatius que se’n poden derivar.
Segons alguns estudis, al voltant de 3 de cada 100 persones de l’Àfrica s’han vacunat amb la pauta completa. Fins i tot, hi ha alguns països on l’índex arriba al 0’0025% (Burundi) o al 0’06% (República Democràtica del Congo). Podem imaginar, a grans trets, la situació que s’hi viu on la vacunació no és, ni de bon tros, el pitjor problema: la fam, les desigualtats i les injustícies empenyen amb la mateixa força en un continent oblidat des de fa segles i al qual sols se’l mira per traure’n beneficis econòmics amb els seus recursos naturals, cada volta més sacsejats, o per plànyer-se de la possibilitat que el seu abandonament puga afectar el “primer” món, més desenvolupat i modern. El contrast més evident s’ha pogut vore les darreres setmanes amb una claredat aclaparadora. Cues enormes de gent a València a l’espera de vacunar-se.
La raó no cal buscar-la en una convicció mèdica, sanitària o un pensament de solidaritat. Res d’això. L’argument és més senzill: amb la vacunació tindran accés als locals d’oci i podran entrar als restaurants o salons de menjars. La Generalitat, amb bon criteri, ha aprovat un passaport covid perquè sols tinguen accés als locals aquelles persones amb la pauta completa. De ben segur que si algunes persones de l’Àfrica llegeixen el que ocorre a Europa continuen sense entendre res de res. Rebre una vacuna per poder eixir a sopar o dinar és un miracle per a molts africans. Per descomptat. La situació no sembla que vaja a millorar tot i les necessitats que, a dia de hui, encara es viu en molts dels països del món que ens envolten.
La hipocresia és la malaltia més gran que afecta bona part del món. Ací s’esperona la gent perquè es vacune per anar-se’n de festa mentre en altres parts del món l’objectiu quotidià és menjar cada dia i intentar sobreviure enmig d’una situació ancestral de pandèmia. La dèria consumista fa camí a la nostra societat que no perd oportunitat per engrandir-se. Un pensador francès com Thomas Piketty subratlla l’escàndol que suposa que els països del nord no hagen fet de les vacunes un bé públic mundial. A més a més, en parla de l’acceleració que la pandèmia ha suposat pel que fa a la desigualtat mundial. Parlar de cues per a vacunar-se i, per tant, anar a sopar i, d’altre costat, no tindre ni per menjar –les vacunes són un fet miraculós- és la millor fotografia que reflecteix, fil per randa, el moment actual. Al principi de la pandèmia se’n parlava dels aplaudiments que hi havia cada vesprada als sanitaris i als cossos policials i, fins i tot, començava a estendre’s la idea d’una una concepció nova de la vida, basada en la solidaritat, l’ajuda al veí i els bons sentiments.
Tot allò, però, s’ha esvaït a la velocitat del raig. Ni rastre. Els negocis al voltant de la pandèmia i l’individualisme s’hi han intensificat amb força. Després d’unes setmanes on el món canviava el seu comportament, de rampellada tot va tornar al seu camí habitual. Com si d’un reflex fals es tractara, els comportaments d’insolidaritat es repeteixen i, fins i tot, es multipliquen amb dosis elevades.
De ben segur que tenen o coneixen el cas d’algun veí, familiar o conegut que treballa en l’economia submergida on guanyen un sou respectable que no declaren a la hisenda pública, reben ajudes socials a dojo i, a més a més, escometen amb força en contra dels immigrants i els forasters que “furten” el treball i el jornal als nadius. És la hipocresia a què feia esment. S’ha de buscar un culpable per a justificar una situació determinada i en les èpoques de crisi eixe sentiment sol potenciar-s’hi amb força.
Els missatges que rebem dia a dia en tot l’espectre comunicatiu existent actualment configuren un ecosistema que, al contrari del que es podria pensar, serveixen per a enfortir les estructures socials i econòmiques del nostre voltant. Sols així es poden entendre notícies com les retallades que han sofert els consellers de les empreses incloses a l’Ibex35, aquelles més fortes que operen a la borsa espanyola. Quan en parlen de retallades significa, per descomptat, que un executiu que l’any 2019 guanyava un total de 6’3 milions d’euros passa a percebre’n 5’8 milions. Al seu parer, podrien pensar que la crisi també els ha arribat a la seua butxaca. Acostumats als beneficis, sembla que una reducció d’eixes dimensions és per a ells una catàstrofe.
També hi ha els casos dels consellers que, ans al contrari, la pandèmia ha suposat un increment notable en els guanys. Hi ha casos de gent que d’1’3 milions ha passat a 19 milions d’euros l’any o d’altres, amb una major proporció, que de 3’7 passa a 35 milions. Els empresaris no són, tampoc, els únics que n’han eixit guanyant en esta situació.
Fa ben poc, ens n’assabentàvem que hi ha fins a deu diputats autonòmics que guanyen més que el president del Consell. La notícia no és nova. Es repeteix des de fa temps. La situació, però, ni s’ha corregit ni ha canviat. Gens ni miqueta. Són les conclusions de les declaracions que cada any els diputats i les diputades han de fer per fer-hi balanç del seu rendiment. Tot amb un afany de transparència i pluralitat, es tracta d’un fet ignominiós que allunya els ciutadans de la política i causa un enorme perjudici per a la societat. Així es potencia la visió monetarista de la política amb persones que amb la seua preparació mai no podrien arribar a tant. Als ajuntaments, a més a més, també podríem trobar exemples. Mentrestant, a l’Àfrica continuaran pensant de quina forma poden menjar cada dia.