Rebeca Cases, Jugadora d’handbol del Grup USA Handbol Mislata de Primera Nacional i natural de La Pobla de Vallbona, compelix, als seus 46 anys, la seua vint-i-unena temporada baix els pals
Quan una afició es porta dins, no hi ha qui puga parar-ho. I és igual l’edat o gènere, o fins i tot, les adversitats o obstacles que la vida et pot posar per davant. Se superen. L’esport és un bon exemple que si vols, pots. El pot tot. En molts casos estímul de súper poders. I Rebeca Cases,” Becky” per als més íntims, és un clar model d’això.
Ara amb 46 anys d’edat, el seu missatge és clarament madur, encara que les seues forces i les seues ganes, són totalment juvenils. Amant de l’handbol, des que cursava els seus estudis de l’antiga EGB, actuals estudis d’educació primària, ha portat a aquesta disciplina fins a convertir-la com a filosofia de vida.
Sense pors, ni lligams d’una societat que arriba a estigmatitzar el comú i amb el privilegi d’orgull de fer el que fa. Amb un missatge clar cap a les futures generacions de dones que tenen el somni d’arribar a ser Carolina Marín, Mireia Belmonte o Silvia Navarro, referent de Becky, també jugadora d’handbol i que als seus 42 anys d’edat continua gaudint de la seua disciplina al màxim nivell.
Després de superar la maleïda covid, Rebeca continua exercitant-se molt dur diàriament, encara que no tinga entrenament amb el seu equip, el Grup USA Mislata i amb la il·lusió de difondre i incentivar la seua passió a tots les xiquetes i xiquets del seu entorn a través de la creació d’un club d’handbol a La Pobla de Vallbona.
P: ¿Com van ser els teus inicis en el món de l’esport i més concretament la teua vinculació a l’handbol?
R:Com molts esportistes. Quan jo cursava els estudis d’EGB, actual educació primària, en el col·legi Lluis Vives de La Pobla de Vallbona, un professor em va dir si m’agradaria practicar algun esport. Jo en aquell moment jugava a bàsquet en el mateix centre, encara que també feia tot tipus de modalitats. La meua germana, que també estava involucrada en aquest món, em va incitar a practicar handbol i em va encantar. I així va començar la meua afició.
P: ¿ Era extrany que les dones practicaren esports?
R:Per a res. En aquell moment existien molts més equips femenins que hi han ara. En tota la comarca del Camp de Túria hi havia molts equips, pràcticament en tots els pobles hi havia handbol i això facilitava molt que pogueres entrar a participar en aquests grups. Encara que desgraciadament, l’esport, en general, ha estat vinculat a homes i arribar a nivells professionals i poder viure d’això era molt més difícil que ara.
P: ¿Què opinava el teu entorn i la teua família, en veure la teua afició per aquest esport i els teus progressos?
R:La meua germana, que va ser la que em va vincular a l’esport, i tots els meus afins sempre m’han donat suport i he tingut la calor per a seguir avant. Però el moment més emotiu de tots va ser quan em van convocar per a disputar les autnómiques i ahí vaig sentir de veritat un afecte molt gran i l’orgull de tot el meu entorn.
P: ¿Creus que l’esport femení, en general, podrà tindre el mateix impacte mediàtic que té l’esport masculí?
R: A mi si que m’agradaria que ho tinguera. El meu desig es que La Pobla de Vallbona tinguera equip d’handbol femení. Desgraciadament va desaparéixer i va ser una pena. Però l’esport femení al nostre país és molt potent amb grans esportistes aconseguint molts premits. Com Carolina Marín al badminton o Sandra Sánchez, la judoka que va aconseguir l’or a Tòquio 2022.
P: Quin missatge li pots donar a les xiques joves perquè practiquen qualsevol esport?
R: Que ningú ens pot tallar les ales. Tinguen l’edat que tinguen, han d’anar pel seu somni. Les dones tenim les mateixes condicions que els homes per a competir. No hi ha edat per a aconseguir-los. L’esport t’ensenya coses fonamentals en les nostres vides com la companyia i valors molt importants.
P:¿Penses que la figura de la dona en el món de l’esport ha evolucionat?
R: Absolutament. Les dones s’han guanyat un lloc que abans no tenien. S’han posat en el lloc que els correspon. Hem evolucionat molt, superant diversos obstacles. Això és gràcies a fer el pas cap davant. Quan era xicoteta tocava la trompeta i volia ingressar en una banda de cornetes i tambors del poble, generalment vinculada als homes. Vaig ser una de les primeres en entrar i a partir d’ací, es va poder trencar el tabú i ara, hi ha moltes dones en aquestes formacions.