Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació
Una de les coses més importants que tenim els periodistes al nostre abast és la llibertat d’expressió, una eina que ens permet treballar amb tota la seguretat i amb les condicions mínimes per a fer la nostra feina, dia a dia i setmana a setmana. Sense embuts ni històries. Els únics límits que ha d’haver-hi són aquells que hi ha descrits al codi penal, és a dir, aquells marca l’ordenament jurídic. I una de les coses que, amb més força hem de protegir és, precisament, eixa llibertat per exercir-la amb tota la independència possibles. No hi ha cap taula ni preu establert per a actuar amb la llibertat que sols ha de planar en determinades circumstàncies. No sols ha de ser el principal actiu, sinó l’únic amb el qual hem de portar a terme eixa funció, essencial en una democràcia lliure i sense cap condicionant extern.
Els polítics han tingut, sempre, la temptació de limitar-nos eixa llibertat que regeix la nostra feina. A la Universitat estudiàvem que els polítics, com més lluny estigueren del nostre entorn d’actuació, millor per a tots. El seu afany persegueix influir en el missatge que el periodista adreça als receptors, a l’opinió pública. La informació és igual, històricament, a poder i el poder és, si més no, el camí més fàcil per a ser una part significant de la societat. Per això, quan un polític afirma públicament que cal prémer sobre la legislació per protegir la llibertat d’expressió, aleshores hem d’anar amb molt de compte i pensar que res no és causal. Tot té una explicació i no hi ha res debades. Sempre hi ha intencions amagades i dissimulades baix d’una capa artificial que hem de tractar de foragitar-la del nostre voltant.
Una entrevista que vaig llegir fa uns dies al periodista Jesús Cintora, m’ha fet reflexionar, una altra vegada, sobre el paper fonamental que té un periodista dins de la societat actual, en la qual sembla que qualsevol que tinga una pàgina en internet i comence a publicar coses -notícies a voltes és una quimera per a ells- es pot anomenar periodista. Com si ser periodista estiguera a l’abast de qualsevol.
El paper que este periodista, Jesús Cintora, ha exercit al llarg dels darrers anys és per escriure un guió d’una pel·lícula, amb censures, acomiadaments i tot tipus d’entrebancs perquè puga exercir el seu treball, amb independència i llibertat, sense embuts de cap tipus i sense censures, més enllà de la seua honestedat i professionalitat. Això de “l’objectivitat” és, moltes voltes, una paraula buida, que no condueix enlloc. Ha treballat en mitjans privats on aconseguia un nombre important de televidents sense necessitat de caure en el parany del sensacionalisme, amb rigor i llibertat, esforç i treball. No obstant, va ser eixa feina ben feta, l’augment d’audiència i l’èxit del programa el que va provocar, sobtadament, la seua fi. Paradoxalment, semblava que la seua presència no sols amenaçava el poder polític sinó, sobretot, la seua competència en un altre programa televisiu.
Tot i que al cap d’un temps va aconseguir un altre treball en la televisió pública, el seu destí va ser el mateix: despatxat sense cap tipus d’explicació convincent. El perill que suposava per a un altre programa de la competència sembla que surava a l’ambient. Sense cap tipus d’explicació més. En una de les respostes que apareixen a l’entrevista, Cintora posa el dit a la nafra quan afirma que una de les claus que hi ha per a explicar determinats comportaments la trobem a les fonts de finançament dels mitjans de comunicació: la publicitat, i més en concret, aquells que la manegen. Hi diu el cas de l’Ibex 35, les empreses més grans que cotitzen a la borsa, un dels indicadors que en parla de la bona marxa de l’economia o, en cas contrari, dels entrebancs econòmics que s’hi pateixen. “S’ha de saber qui paga la tinta pe explicar-se què expliquen els mitjans i què no”, subratlla textualment. És a dir, aquelles empreses que fiquen més publicitat als mitjans de comunicació tenen un tracte privilegiat. Un exemple ben fàcil i entenedor el trobem amb el fet que eixes empreses no sols hi fiquen la publicitat per obrir-se més espais per augmentar vendes o incrementar el seu espai al mercat sinó, també, com una inversió que li pot assegurar un escut davant possibles crítiques o una imatge roïna. S’ha fet durant molts anys, però és ara que es pot detectar tot millor amb una major facilitat.
Tanmateix, no és el món econòmic, les grans empreses o les grans multinacionals aquelles que tenen més a guanyar en eixa tessitura. Ans al contrari, hi ha polítics que tenen la dèria de continuar considerant els mitjans com una plataforma que, pagada amb diners públics, pot esdevenir en una branca més de l’administració pública. Pensen que amb la publicitat que hi insereixen poden manipular, pressionar i traçar el camí del missatge que ha de conduir cap a l’opinió pública. A fi d’assegurar-se’n la seua continuïtat, no tenen cap problema per pressionar amb la publicitat als mitjans per eixir bren guapos i atractius. Fa anys que la publicitat als mitjans hauria d’estar regulada, fil per randa, i ben lluny de les urpes polítiques. La seua quantitat hauria d’estar regulada, explicada i retallada retallada en un protocol estricte i ben clar. Fora els capricis dels capitostos. Amb eixa forma de funcionar s’asseguraria uns mitjans lliures i independents, dos ingredients incompatibles amb els intercanvis habituals que hi ha al darrer d’un mitjà de comunicació on, actualment, són més fràgils per la quantitat de lligams entre les dos parts, organismes públics i mitjans de comunicació. La llibertat ni es ven ni es compra. És intransferible, un valor intransferible.