Miquel Ruiz, periodista i assessor de comunicació
Feia temps que no l’havia vista, la vaig saludar, li vaig preguntar per la família i, per descomptat, pel seu fill, qui eixe any començava primària. Em va comentar que el portava a un col·legi públic. Em va sorprendre perquè molta gent amb diners, com en el cas d’esta amiga, prefereix portar els fills a un col·legi o institut privat, tot pensant que tindran una educació millor, amb més mitjans tècnics i mestres més competents. Deuen considerar que d’eixa forma els seus fills trauran millors notes i més profit en les assignatures. De seguida, li vaig preguntar si n’estava contenta amb el col·legi i em va reconèixer que sí, però, hi va adduir un problema. “Quin?”, li vaig preguntar. “La classe està plena de moros, negres, gitanos i immigrants”, em va etzibar. La seua resposta no em va sorprendre. De fet, és una raó de pes que tenen en compte moltes famílies a l’hora de fugir dels centres educatius públics a la cerca d’un de concertat o de privat. En els centres públics accepten “tot tipus de gent”, deuen pensar eixes persones tan “assenyades”. Per això, no acabava de comprendre que la meua amiga haguera decidit portar-lo a un centre públic. No li vaig contestar, per educació. M’hi vaig acomiadar amb els millors desitjos fins a l’altra, però no m’hi vaig poder de pensar en la gravetat del que m’havia amollat. No li agradava la procedència dels companys del seu fill, ni el color ni, segurament, la classe social. Potser haurien d’anar a un col·legi separat de la resta.
La meua amiga és una empresària d’èxit. Guanya molts diners, té uns cotxes d’eixos de gamma alta, d’aquells amb un bon grapat de prestacions i tan gran que és impossible d’aparcar en una plaça normal, una casa amb totes les comoditats inimaginables, una caseta al camp i, per acabar-ho d’adobar, sol fer viatges cars a l’abast, sols, de poques butxaques. Oblida, però, que a la seua empresa hi treballen, habitualment, un bon nombre de persones nascudes en altres països, potser alguns són, fins i tot, els pares dels companys del seu fill, negres, moros, romanesos, gitanos i d’altres estigmes més. De ben segur, treballen de valent per traure avant les seues famílies tot a la cerca d’un futur millor.
A la meua amiga no li agrada que el seu fill tinga contacte amb negres, moros, gitanos o romanesos. En canvi, però, li agrada que a la seua empresa sí que hi treballen immigrants, potser perquè són mà d’obra barata i competent que li permet obtindre més beneficis per a continuar el seu ritme de vida: vehicles luxosos, roba de marca cara i viatges meravellosos. La meua amiga, potser, té en compte el color de la pell, la procedència social o l’origen de les persones en funció dels seus interessos particulars. Per guanyar diners no hi té cap inconvenient, en canvi, però, sí en té quan el seu fill pot tindre una vida més plena i enriquidora a l’hora de contactar i fer amistat amb gent diversa, igual de respectable que ell, i amb la mateixa legitimitat que ell per escollir el col·legi on estudiar.