Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació
De tornada a casa, després d’haver fet unes quantes hores de bicicleta, el poble em dona la benvinguda amb una extensió enorme de terrenys de conreu de productes autòctons: ceba, creïlles, lletugues, carxofes i faves, envoltades a un costat i a l’altre per camps immensos de tarongers, a més dels típics xalets i casetes de camp que es van fer en el seu moment sense cap tipus d’ordenació urbanística. El color del paisatge canvia en funció de l’època de l’any en què ens trobem alhora que el conreu dels productes va variant per les condicions climàtiques. Desenes i desenes de fanecades de terrenys unides per traure el millor producte i un gran rendiment.
Hi ha una cosa que sempre mire amb atenció: no hi cap treballador del poble, la majoria són immigrants, magribins i sud-africans, especialment, en jornades molt dures, amb un sol de justícia al migdia en eixos dies d’estiu en què la xafogor ens deixa bloquejats, amb un calitja insuportable, amb un mocador al cap, una cinta al front o una samarreta llarga per protegir-se. En hivern, ocorre el mateix amb la collita de la taronja.
D’ençà que l’extrema dreta ha augmentat el seu suport social -caldria fer un estudi profund sobre les causes- i ha accedit a les institucions públiques, el debat sobre el racisme, la xenofòbia i la desigualtat entre les persones s’ha atiat notablement. Tots eixos càrrecs públics, dirigents i capitostos de l’extrema dreta que culpen de tots els mals socials a la immigració haurien d’eixir, potser, més a eixa horta que tant els agrada, als carrers dels pobles i de les ciutats i ajuntar-se amb gent de tota condició i diversitat social, cultural i sexual per adonar-se’n que vivim en un món global, on tots tenim l’opció de canviar el rumb de les nostres vides en un vol d’avió. Poder bellugar-se des d’un cantó del món fins l’altre sense més problemes que els econòmics: la compra del bitllet d’avió. Comprar eixe bitllet és, si més no, l’únic impediment que diferencia els uns dels altres a l’hora de poder-ho fer, més enllà de les restriccions legals.
No hi ha res millor que viatjar per percebre la diversitat de cultures, costums i tradicions que conformen els països i, a més, molts s’han construït a partir de l’arribada de gent d’altres indrets que hi han aportat la seua mà d’obra per engrandir-los i potenciar-los. Per això, no s’entén la dèria que d’un temps ençà, dirigents d’ultradreta i altres crepuscles semblants en ideologia vinculen, estratègicament, delinqüència amb immigració.
Hi ha casos de dirigents polítics de l’extrema dreta que, fins i tot, han vinculat, amb tota claredat, delictes i assassinats amb l’arribada dels immigrants, sense un altre objectiu que estigmatitzar-los i assenyalar-los. Fer-los, estratègicament, el culpables de tots els mals. Potser eixos dirigents de la ultradreta haurien de pensar que, de ben segur, la taronja que es mengen a casa l’ha collida un immigrant, amb papers o sense, els tomàquets els ha collit un africà amb un sou miserable i el trasllat del menjar a casa l’ha fet un sud-americà amb unes condiciones laborals de riure per no plorar.
Potser, si tingueren una miqueta més d’empatia ajudarien per apaivagar eixe rebuig creixent envers les persones que venen a la cerca d’una vida millor, perquè al seu país, possiblement, no tenen ni opció de viure-hi.