Federico Mayor Zaragoza, In Memoriam

Nico Marco, regidor d’Esport i Salut de l’Ajuntament de Llíria

El passat dia 19 ens va deixar Federico Mayor Zaragoza, un dels espanyols més importants dels últims dos terços de segle. Crec que mereix el nostre homenatge i reconeixement per qui ha sigut i el que ha fet, però també perquè la gent jove sàpia qui era este senyor.

Abans de res era això, un senyor. Va saber defendre els valors de la Pau tota la seua vida. Vida llarga i molt prolífica. Resumint molt, va ser catedràtic i rector d’universitat, president del CSIC, diputat a Madrid i a Brussel·les, ministre i director general de la UNESCO durant 12 anys. Un impressionant currículum pel qual ja mereixeria la nostra atenció.

Tanmateix, això no és tot. Quan va deixar de dirigir la UNESCO, va crear la Fundación Cultura de Paz amb l’objectiu d’enfortir i promoure eixa cultura de pau, implementant i posant en marxa la Declaració i Programa d’Acció, aprovada en 1999 per l’Assemblea General de les Nacions Unides. En esta declaració es definix la cultura de pau com un «conjunt de valors, actituds i comportaments que reflectixen el respecte a la vida, a l’ésser humà i la seua dignitat. Que posa en primer pla els drets humans, el rebuig a la violència en totes les seues formes i l’adhesió als principis de llibertat, justícia, solidaritat i tolerància, així com la comprensió entre els pobles, els col·lectius i les persones».

Supose que en llegir això ja hauran entés els lectors el perquè d’este humil homenatge. A més de tot el que s’ha dit, Federico Mayor Zaragoza era també un bon poeta, sensible i compromés. Però més que científic, polític o poeta, era, abans de res, un home de pau.

I això, hui dia, és el més important que es pot ser. Vivim temps en els quals fins i tot s’usa la paraula guerra com a eufemisme d’una cosa encara pitjor. Increïble però cert! Hi ha moltes i molt desgraciades guerres en marxa ara mateix en el món, però la més famosa, la de Gaza, no és tal guerra: és un genocidi en tota regla. No hi ha una altra forma possible de definir-ho, ni conflicte, ni guerra ni res més que genocidi. Netanyahu passarà a la història de la humanitat com un Hitler del segle XXI. Quina vergonya sentirien els pobres presos dels camps de concentració nazis si pogueren vore açò hui dia!Quina tristesa, que alguns dels descendents de les víctimes del major dels horrors es convertisquen ara en botxins! Quina sort que hàgem pogut conviure amb gent com Federico Mayor Zaragoza per a denunciar-ho! I quina pena que s’haja anat tan prompte. Tenia 90 anys, però era un esperit jove i amb il·lusió, amb un compromís per la pau que ha durat fins al seu últim alé.

Prova d’això és, per exemple, l’entrevista que li van fer fa a penes mig any en la qual parla de la Pedagogia de l’Amor, corrent que ja van iniciar els humanistes del Renaixement com Erasme i Vives, van seguir Giner de los Ríos i Unamuno, i que ha tingut en Major Zaragoza un digníssim continuador.

(https://www.youtube.com/watch?v=3s4fe9dwgag)

En esta entrevista, el professor compta com ja Eisenhower, en el seu discurs de traspàs de poders a Kennedy en 1961, va dir ben clar que el poder no el tenen els polítics, el té el complex bèl·lic industrial. Per desgràcia continua sent així, cada vegada més. Però, tot i això, el professor Major Zaragoza ha continuat sent optimista fins al final. Per a ell la paraula “impossible” no existix, com li va dir una vegada el president Suárez. Hem de creure en la possibilitat de la implantació de la cultura de pau, mitjançant l’aplicació d’una educació que genere ciutadans lliures i responsables que s’adonen que tots som ciutadans del món, tots anem en el mateix vaixell. I això es fa amb eixa Pedagogia de l’Amor. Com ell diu, enfront de l’antic “Si vis pacem para bellum” dels romans, cal treballar per un nou lema: “si vis pacem, para verbum”. Enfront de la violència, la paraula, el diàleg. La ploma ha de ser, és, més poderosa que l’espasa…

Federico Mayor Zaragoza és d’eixes persones que no haurien de morir mai perquè el món necessita d’elles cada vegada més. Encara que al final la biologia s’impose, pense que mentres li recordem i intentem treballar en la seua línia, defenent la cultura de pau, no haurà mort del tot. Serà una d’eixes persones que passarà a la història per a bé; en eixe sentit mai morirà. Esperem que hi haja moltes més i que entre totes puguem construir un futur millor per a les pròximes generacions. Descanse en Pau.