Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació
Era una imatge ben curiosa i evident des de lluny. Mentre hi arribava amb la meua bicicleta, enllà, a uns quants metres, hi veia un cotxe de gamma alta aparcat en un costat de la carretera que travessa el municipi en direcció a la capital comarcal, a Llíria. Al costat del vehicle, fora, solia haver-hi un home o una dona, depenent del dia. Ben abillats, mudats amb roba elegant d’uniforme, esperaven algú.
Eren els xofers de Serafín Castellano, el capitost més famós que hi ha hagut mai a Benissanó, un poble ben menut de la comarca de Camp de Túria, però que durant anys i panys ha servit per donar bona cosa de titulars als diaris. La detenció de Serafín Castellano, a les portes de les eleccions de l’any 2015, va desfermar un escàndol en esta xicoteta localitat que va suposar un terratrèmol polític fins el punt que el Partit Popular va perdre no sols la majoria absoluta que repetia al municipi des de mitjans dels anys noranta sinó, també, el govern municipal. I des d’aquell moment no ha tornat a redreçar la situació, en benefici de l’esquerra.
L’eixida de Castellano de la porta de sa casa com a detingut aquell dia en què encara era Delegat del Govern va sacsejar tots els ciments d’una època en què els escàndols es repetien un dia rere un altre fins acabar amb un règim construït al recer dels grans esdeveniments, els mateixos que ara, quasi una dècada després, volen recuperar.
L’acord a què va arribar Castellano amb la Fiscalia Anticorrupció per rebaixar les penes que li demanaven a canvi de reconèixer els fets, afavorir l’empresa destinada a l’extinció d’incendis, en va evitar una possible entrada en presó.
D’eixa forma, acabava un procés que s’ha perllongat durant diversos lustres, va embrutar el nom d’un poble menut i va acabar amb la carrera política del qui un dia va ser alcalde de Benissanó i des d’eixe càrrec va saltar a la política autonòmica, com a diputat, síndic parlamentari, conseller de Justícia, conseller de Sanitat, conseller de Governació i, finalment, Delegat del Govern. Tota una munió de càrrecs del qui va començar en la política local en un moment en què la comarca es tenyia, fil per randa, de roig i, a poc a poc, es va enlairar fins arribat al màxim.
A dia de hui, ja no té cap presència pública. Sempre diuen que un polític nota que ha deixat el poder quan el telèfon deixa de sonar, de rebre cridades de persones que cerquen un ajut, un favor o algun tipus d’influència o un consell personal. Caldria afegir-hi, també, que el polític nota eixa vida nova quan a la porta de sa casa ja no hi ha cap xofer esperant la seua eixida.
A Benissanó, precisament, al carrer principal, de matí, ja no hi ha ja cap cotxe de gamma alta. El paisatge urbà fa temps que va recobrar la seua fisonomia habitual. Ja no hi tenen cap polític il·lustre entre els seus veïns. Eixe és el símptoma més clar del retorn a la normalitat.
Per acabar-ho d’adobar, la sentència condemnatòria de Zaplana, el president que va nomenar, precisament, Castellano, ha estat la cirereta del pastís per acabar amb una època “daurada” en què en els grans projectes i iniciatives del Govern autonòmic sempre hi havia una sorpresa darrere. El balafiament i els casos de corrupció van engalanar una forma de gestionar reprovable i rebutjable. Esperem que no hi haja un retorn a aquella època.