Nico Marco, regidor d’Esport i Salut de l’Ajuntament de Llíria
Sembla ser que últimament no hi ha nadal sense polèmica. L’any passat ja es va armar escàndol en les xarxes socials amb motiu del sorteig de la loteria (vore el meu article “Cucarachas” publicat ací mateix al gener de 2024). Enguany, la polèmica ve a compte de la retransmissió de TVE de les campanades de cap d’any. I amb denúncies pel mig, poca broma…
Personalment, reconec que em sembla de mal gust això de l’estampeta de la vaquilla del Gran Prix. Però segons sembla, algunes associacions s’ho han pres com “un insult als cristians” i han denunciat. Això, sincerament, crec que és excessiu, i més amb tot el context de hui dia. El senyor Rufián l’ha expressat molt bé: “a vore si troben temps per a ofendre’s pel genocidi a Gaza”, per exemple. No soc un fan de Rufián (pense que alguna vegada ha dit coses dignes del seu cognom), però esta vegada crec que té tota la raó del món.
Que algú que es diu cristià pose el crit en el cel per una anècdota de mal gust i calle (en el millor dels casos) davant algunes de les salvatjades que s’estan cometent en el món hui dia, em sembla molt, molt fort. Ofén, indigna, la vulneració constant i deliberada dels drets humans en tants i tants llocs del món, en tants i tants àmbits… No em vullc detindre a fer una llista perquè seria massa llarga i depriment. I, així i tot, segur, em deixaria coses en el tinter. A més, qualsevol que llija açò, per desgràcia, podrà pensar en un munt d’exemples amb facilitat. I, per descomptat, si algun fet s’emporta la palma en eixe trist elenc, és la bestialitat que està duent a terme el govern de Netanyahu amb el poble palestí. Això sí ofén, insulta i indigna a qualsevol persona de bé, siga cristiana o no. Perquè això, senyors denunciants ofesos, es diu genocidi.
Per què, doncs, eixa pell tan fina per a unes coses i tan poc per a unes altres? La resposta és l’interés polític. Pensen que cal donar llenya com siga i quan siga, aprofitant l’àmbit que siga. I això fan, amb tots els mitjans que poden, en qualsevol àmbit i amb qualsevol excusa…
El mal és que així aconseguixen engalipar a molta gent. L’altre dia una bona persona que conec de tota la vida, una persona de bé, honrada, treballadora i amb valors tradicionals, em va dir que si manara la dreta ja estaria cremant Espanya, que l’esquerra l’armaria. Després em va demanar disculpes per si m’havia ofés. Li vaig contestar que no s’havia de disculpar, al contrari, és bo poder expressar les opinions amb tranquil·litat i confiança. No em vaig posar a discutir, és l’últim que vull fer amb gent major a la qual respecte i estime, però crec que és just el contrari. Sempre passa: quan mana l’esquerra, la dreta l’arma. I no fa falta remuntar-se al 18 de juliol del 36; ho va fer Aznar abans i després de manar i ho continuen fent ara. Ja ho va dir fa poc ell mateix: “qui puga fer, que faça”. El que no diuen en públic són les seues receptes, tretes de la pitjor concepció de la política pràctica que, desgraciadament, ve funcionant des de Maquiavel fins a MAR, passant per Goebbels i Steve Bannon: “calúmnia que alguna cosa queda”; “fes soroll, que a riu regirat, guany de pescadors”, la gent pensarà que “quan el riu sona, aigua porta”; “una mentida repetida mil vegades, es convertix en veritat”. Etc.
Crec que tot això sí que hauria d’ofendre a qualsevol demòcrata, això sí que són ofenses. Els demòcrates de veritat, en l’esquerra, el centre i la dreta, no hauríem de permetre que emergira la gent que actua així, siga en l’àmbit que siga. És difícil, ho reconec. Pren possessió de la presidència dels Estats Units un delinqüent que ha arribat ací a base d’eixes receptes i que ja està amenaçant, entre altres coses, amb invadir militarment Groenlàndia, territori d’un país de la U.E. Vullc pensar que només és una més de les seues fanfarronades, però també preocupa el suport del seu ara assessor als hereus d’Adolf Hitler.
A la vista de tot això, resulta difícil evitar el pessimisme. Però això és just el que eixa gent vol, que caiguem en el pessimisme que ens porte a la inacció. Per això mateix, l’optimisme realista i l’acció compromesa es convertixen en una obligació. Seguim, doncs, treballant per a evitar eixe tipus de polítiques i de polítics!