Mireia García, professora d’educació física en l’IES Vilamarxant, ha viscut la realitat dels refugiats al barri anarquista d’Atenes
S’emociona amb cada paraula. Impossible contindre’s. Torna convençuda d’haver vist el millor i el pitjor de la humanitat a només 2.000 kilòmetres de distància. Torna plena d’impotència, defraudada amb una Europa que ja no escolta, que oblida, i que renega de les seues arrels. Torna frustrada. Frustrada, però agraïda. Agraïda amb els voluntaris que arriben cada dia per a col·laborar; agraïda amb els que, sense tindre res, ho donen absolutament tot. Mireia García (Llíria, 42) torna d’ajudar les persones refugiades a Grècia.
Se’n va anar sola sense saber què s’anava a trobar, però sentia la necessitat “d’anar a ajudar-los i contar la seua realitat per a mobilitzar la gent”. La professora d’Educació Física, que ja col·laborava amb la iniciativa popular Aplec de Camp de Túria en campanyes d’ajuda i conscienciació sobre la crisi dels refugiats, va passar huit intensos dies en Exarchia, el barri anarquista d’Atenes, on s’han habilitat edificis perquè els refugiats puguen eixir dels camps i viure en la ciutat. “Les condicions són impactants. En l’edifici en què estava jo, en el que hi ha 150 xavals d’entre 20 i 26 anys, les habitacions eren matalafs en el sòl separats per llençols i per mantes isotèrmiques, d’aquestes que s’utilitzen en ambulàncies i accidents”, recorda.
I com eixe edifici, altres deu en què centenars de refugiats esperen que el govern decidisca sobre el seu futur. Després d’haver arribat fins allí arriscant la vida, molts són deportats als seus països en guerra volant en avions de luxe. “El que decep és que hi ha gent que trau profit de la desesperació, i hi ha una gran màfia que ven passaports falsos”. Passaports en els quals, explica Mireia, ni tan sols s’hi posa la foto del comprador i que són la causa que alguns perden tots els seus estalvis.
“És gent que ha fugit per a salvar-se, queha perdut els seus pares o els seus fills, que tenen motius per a odiar el món i no obstant això, no sols no ho fan, sinó que són agraïts, hospitalaris, i m’han demostrat un respecte cultural brutal”. S’entristeix en recordar la desmotivació d’uns xavals que no troben raons per a alçar-se i que, a més a més, perden l’esperança.
És per això que Mireia va dedicar el seu voluntariat a desenvolupar activitats d’apoderament. “Jo no volia estar a un camp de refugiats i fer-li el menjar a la gent perquè se sentiren anul·lats, el que volia era dotar-los de projectes perquè veieren que formen part d’alguna cosa, que poden decidir sobre les seues vides”. Aquestes activitats van des de l’assessorament legal i classes d’anglés, fins a, com va fer Mireia, organitzar partits de futbol i plantar un hort amb flors i hortalisses. “Tu els dónes un motiu per a somriure, un projecte, i si eixe hort els recorda el seu país per un segon, a mi m’ha valgut la pena”. Diu aquestes paraules recordant amb els ulls emocionats un dels seus companys d’origen camerunés que li va prometre que cuidaria d’eixes plantes cada dia.
La realitat que va viure a Grècia poc té a veure amb el discurs mediàtic que s’ha anat vertebrant entorn d’aquesta crisi humanitària. Conviure amb persones refugiades, conéixer la realitat que arrosseguen i a la qual han hagut d’adaptar-se per a poder sobreviure, ajuda a desmuntar els arguments de la por. Els refugiats “no només són els que arriben en barcasses, no són la foto d’algú que salta la frontera”, no es pot caure en el “sensacionalisme i no fer res, com si el problema no fóra d’Espanya ni d’Europa ni del món. Enviar diners des d’un despatx per a tindre la consciència tranquil·la i mantindre’s en el poder ja no serveix. Els refugiats necessiten més pressió política i menys interessos estratègics”.
Després de tot, Mireia ha vist el millor de la humanitat en un col·lectiu que, sense a penes tindre un demà, donen tot el que tenen avui. Ha vist el millor en tots els voluntaris que detenen les seues vides per a ajudar, i en totes les persones que han enviat menjar, diners i roba. Però també ha vist el pitjor d’aquesta humanitat en la gestió “hipòcrita i falsa” d’un problema que no pareix el nostre.
