La gira de Smoking Souls passa pel Camp de Túria en setembre a Bétera
CARLOS PÉREZ DE ZIRIZA
Els de Pego són una de les bandes valencianes que millor han sabut beure de les aigües del hardcore melòdic nord-americà dels anys 90 per a anar acostant-se a una dèria pop més adient per a públics més amplis. De fet, el recent Cendra i Or (2017), el seu tercer àlbum, produït de nou pel Mark Dasousa, és la prova. Carlos Caselles, Pau Camps, Josep Bolu i Miquel Àlvarez formen el quartet. Parlem amb Pau, el seu guitarrista, abans que la seua gira passe pel Camp de Túria, el 29 de setembre a les Coves de Mallorca, a Bétera, dins de la programació del segon cicle comarcal de música Ovidi Montllor.
Em fa la impressió que heu volgut donar-li a aquest disc una major diversitat de ritmes i de textures. És allò el que buscàveu? Creieu que és la principal diferència respecte al segon disc?
En aquest disc podem trobar una evolució respecte de l’anterior, Nòmades (Propaganda pel Fet!, 2015). No ens agrada repetir-nos, sempre busquem noves sonoritats i influències per a no estancar-nos. El disc té molt de rock com veníem fent, però també ens hem permés jugar i experimentar amb nous ritmes, mètriques i sonoritats més fresques, influenciades pel pop, disc, llatí… sempre portant-ho cap al nostre terreny. Mantenim la mateixa essència del que veníem fent però amb nous matisos i més exigència. Una de les principals diferències ha estat el poder estar centrats i dedicats exclusivament al 100% en la gravació del disc, més d’un mes tancats en l’estudi sense pensar en res més que les cançons.
Heu tornat a treballar amb Mark Dasousa. Es podria dir que és el vostre enginyer de so de capçalera, aquella persona en la qual confieu?
Comptar amb la seua producció sempre és sinònim de feina i treball, però també de moltes rialles, conyes i confiança. Mark ens ha vist créixer i sap cap a on camina la banda, són ja uns quants anys treballant junts i ens uneix alguna cosa més que una relació professional, a més en l’estudi sempre es genera un feedback que ens fa estar a gust.
Com varen brollar les col·laboracions amb Berri Txarrak, Ítaca Band i Els Catarres al disc?
Al llarg del nostre Tour Salvatge hem anat tocant amb molts artistes, recorrent molts kilòmetres de distància i coincidint moltes vegades de nou amb els mateixos grups, això fa que els conegues i que et fixes i aprengues moltes coses d’ells encara que molts facen música molt diferent de la nostra. Escollir col·laboracions sempre és un tant complicat i se solen triar en l’últim procés de producció pensant a nivell global de disc. Tots ells ens ho han posat molt fàcil i se sumaren al projecte ràpidament, estem més que satisfets de com han quedat i de tindre dins del nostre disc a gent que admirem i de qui valorem la seva tasca musical.
Enllaçant amb Berri Txarrak, supose que haver girat amb ells fa un parell d’anys seria una experiència més que positiva, i que us serviria per a incrementar la vostra parròquia. Va ser així?
Ara fa dos anys i escassos mesos ens presentàvem a València a la Rambleta Nòmades, primer concert de presentació, telonejant a Berri Txarrak i amb totes les entrades de l’auditori venudes, no hi ha paraules per descriure totes les emocions viscudes eixe dia. Després hem tornat a coincidir en altres ciutats com Manresa, Vilanova i la Geltrú, Formentera i Girona. Sempre aprenem molt d’aquesta banda, són tot un exemple d’humilitat i professionalitat. Tocar amb ells o amb un grup gran és evident que sempre t’obri portes i és una oportunitat per a donar a conéixer la teua música i a la volta és tota una responsabilitat per a tractar d’estar a eixa altura.
El nombre de bandes que empren el valencià sembla que ha augmentat els últims dos anys, coincidint amb el canvi polític a nivell autonòmic i també a la majoria d’ajuntaments. Vosaltres ja ho fèieu abans, però hi ha d’altres que ara s’han sumat, fins i tot algunes bandes que s’han passat del castellà al valencià. Com veieu el fenomen? Existeix un efecte crida o cantar en valencià pot afavorir algunes bandes per tal d’actuar en determinades cites, com la Fira de Juliol (on tots el grups valencians són valencianoparlants)?
Nosaltres pensem que la llengua no ha de ser cap problema per tocar on siga i a la vegada tampoc volem que siga cap avantatge per colar-se en cartells i festivals. Valorem la feina ben feta, les cançons i projectes que naixen de la constància i l’exigència i que t’arriben directament al cor, estiguen cantades en valencià, castellà, euskera, anglés o xinés. S’ha de tindre molt més que la llengua per a arribar a la gent, l’idioma i la veu sols són dues peces més dins el complex engranatge d’una cançó.
Fa poc us he sentit dir que el terme música en valencià, fet servir com a una mena de gènere, és cosa del passat. Però el que ens mostra la realitat és que la gran majoria de festivals en què esteu tocant, estan integrats només per grups en valencià, sense mesclar-se amb grups valencians que s’expressen en qualsevol altra llengua. Creieu que es pot dir que el panorama està realment normalitzat?
Està plenament normalitzat pujar a un escenari i expressar-te en la teua llengua materna, això és una batalla que ja hem guanyat, els músics ja ni dubtem en plantejar-nos l’ús de la nostra llengua en crear un grup o pujar a l’escenari. El que no queda clar és el concepte d’englobar tota la música cantada en la nostra llengua com a un gènere musical, quan aquesta es tan diversa entre si mateixa. Durant molts anys, quan la música cantada en valencià no tenia espais ni escenaris on poder-se visibilitzar, es va fer una gran tasca creant un circuit musical i una escena que no existia, des de la base. Associacions, col·lectius, entitats i assemblees han creat i mantenen l’escena com una ferramenta, amb l’objectiu de donar veu a la nostra cultura i país. Dins el nostre territori hi ha molt bona música que no empra el valencià per a expressar-se i per a nosaltres és important que també tinga cabuda, pensem que no hem de vetar ni discriminar dins l’escena.
Com està marxant la gira de Cendra i Or? Heu trobat un punt d’inflexió respecte a la anterior?
Tenim l’agenda petada de concerts fins ben entrat novembre. Fem un balanç més que positiu del que estem vivint en aquests concerts, tenim la sensació que el disc ha tingut gran acollida i ara mateix ens trobem com vivint un somni. Tan prompte com vam traure les primeres dates de presentació, es van acabar les entrades, penjant el cartell de “sold out” en Barcelona, València, Valls, Pedreguer o Castalla i quasi aconseguint-ho en moltes altres sales. Tot això és nou per a nosaltres, tan sols ens queda tractar de gaudir assaborint cada concert i tot el que estem vivint.