“A l’hora de compondre m’he basat en coses com la meua moto, un electrocardiograma del meu fill abans de nàixer o el Scrabble”

Entrevista al director i compositor Andrés Valero-Castells, convidat del Cicle Harmonie a Camp de Túria

Aquest  diumenge, 10 de desembre, es realitzarà a la Casa de la Cultura de Vilamarxant el tercer concert del Cicle Harmonie, en aquest cas dedicat a la música del compositor Andrés Valero-Castells (Silla), concert que a més serà dirigit pel mateix compositor com a director convidat.

Andrés Valero-Castells és un dels compositors més destacats de l’actualitat al nostre país. Des de 2004, és catedràtic de composició al Conservatori Superior ‘Joaquín Rodrigo’, de València i va ser director de les bandes del CIM de Mislata, la SAM de Picassent i de la Lírica de Silla. Com a convidat ha dirigit, entre d’altres formacions, l’Orquestra de València, les Bandes Municipals de Madrid, Barcelona, València, Alacant o Santiago.

Les seues obres s’han interpretat a bona part d’Europa, als Estats Units, Argentina, Colòmbia, el Japó, Corea, Singapur o Hong Kong. Ha rebut encàrrecs de diferents institucions, així com d’importants conjunts i solistes i ha sigut el primer compositor viu interpretat al Palau de les Arts ‘Reina Sofia’ de València. A més, la seua versatilitat l’ha portat a abordar projectes singulars, com l’enregistrament d’un DVD per a Sony amb el grup de rock ‘Barón Rojo’.

Explica’ns els teus inicis en la música.

Vinc  d’una família on s’estimava molt la música. El meu pare i el meu avi s’hi van dedicar tota la seua vida per afició. Som tres germans i els tres som professionals de la música, gràcies als esforços dels meus pares, a qui sempre els agrairé tot el que van fer. Sent molt menut ja tenia clar que volia ser músic, com els meus germans.

Quan vas decidir dedicar-te a la composició i direcció?

És imposible recordar quan es va manifestar la creativitat perquè ve des de sempre. A casa a més de la trompeta em van animar també a fer piano, això em va facilitar el camí a comprendre la música, i va ser a través del piano on vaig començar a fantasiejar i a començar a prendre notes d’idees que em vénien al cap. La primera composició (hui descatalogada) va ser ‘Nocturno nº 1 en Fa menor’ per a piano, va ser l’AV1. No obstant  va ser poc més tard quan vaig decidir volcar-me en la composició. El fet  que en un curset el solita francés Guy Touvron en escoltar una peça meua (La Catedral AV4, per a quintet de trompetes), propiciara el meu primer contracte editorial fora amb la G. Billaudot Editéur a París em va animar a prendre el tema seriosament, no només com a divertiment. Des d’eixe punt d’inflexió, progresivament vaig anar dedicant-me cada vegada més a l’estudi i a la pràctica de la composició. El cas de la dirección va ser quan al 1993 em trobava treballant al conservatori de Murcia com a professor de trompeta que em varen demanar fer-me càrrec de la banda del conservatori i en aquest moment  va començar tot. El primer concert va ser als nadals de 1993. Mai havia dirigit res ni a ningú i el que més m’omplia era la trompeta, el piano i per descomptat la composició, però la veritat és que em va agradar molt la direcció.

Parla’ns sobre les teues composicions. En què et bases, en què t’inspires, quan estàs més inspirat tens algun estil definit, volum d’obres que has escrit.

Començe pel final. Tinc catalogades 87 obres, encara que en realitat en són més del centenar, perquè de moltes d’elles, n’he fet més d’una versió, i n’hi ha d’altres com ara l’Himne de Silla, que no tenen numeració de catàleg. El tema de l’estil és una qüestió en la qual no em fixe massa, perquè  deliberadament em trobe al marge de  les modes, les etiquetes i els corrents estètics avanguardistes dominants. En tot cas hi ha una sèrie de recursos que al llarg del temps s’han convertit en característics. M’és indiferent que algú em veja innovador o que altres em vegen tradicional, jo no renuncie a res, i em sent totalment lliure a l’hora de compondre. Quant a la inspiració, és cert que hi ha moments que et trobes especialment creatiu i imaginatiu, però acabar una obra té molt a veure amb la disciplina, la tècnica i la constància. A mi m’agrada fantasiejar més en la fase inicial d’una composició.  Sobre les connexions de les meus obres amb altres materials, no tinc una foto fixa, depén de cada moment i obra; sovint  m’he basat en temes literaris, filosòfics, mitològics, pictòrics, històrics, científics, etc, però també en altres coses molt distintes, com ara la meua moto, el circuit de Fórmula 1 de València, un electrocardiograma del meu fill abans de nàixer, el joc de taula Scrabble, etc, etc. I de vegades, es tracta de música pura, estructurada íntegrament per paràmetres sonors, encara que també utiltize prou la intertextualitat musical, és a dir, les cites i altres gèneres de fer “Música sobre Música”.

El programa del concert d’aquest diumenge està integrat per sis obres que serveixen com a panoràmica de la teua trajectòria ja que abasten un període temporal de quasi 20 anys.

El grup em pareix fantàstic, ja el conec perquè vaig dirigir mitja part d’un concert l’any passat dins del seminari de direcció on el grup resideix. Crec que és un grup extraordinari per l’equilibri entre joventut i professionalitat, a més la gestió logística i artística de Pascual Cabanes és realment bona. Respecte al programa hem triat sis obres de música de cambra, per a tractar d’aprofitar al màxim la plantilla. Començem amb ‘Preludio’ que és una versió per a octet de vent de la 1a part de la meua peça ‘Preludio y Fuga’; seguim amb el primer quintet de vent que vaig escriure, ‘Tríptico’, que està basat en idees  i paradoxes del libre ‘GEB’ de Douglas R. Hofstadter, i acabem la 1a part amb les ‘Variaciones sobre un tema de Vivaldi’, per a tuba i quintet de vent. Ací utilitze el tema principal del primer temps del concert en Mi menor per a fagot de A. Vivaldi, que vaig conéixer estant de jurat en unes proves per a formar part de la Jove Orquestra de la Generalitat, i em vaig enamorar profundament d’eixa melodia. Vaig escriure la peça per al tubista Àngel García i el quintet de vent de la Filharmònica de New York. A l’estrena els vaig poder dirigir, i va ser una experiència increïble; un sextet es pot interpretar sense director, però va bé que algú ho faça per a falicitar la concertació. A la segona part farem  la versió per a cantant, saxo i piano del meu ‘Romance del Duero’, sobre un poema de Gerardo Diego. Aquesta peça la vaig escriure en primer curs de composició i no podia imaginar que seria una de les meues obres més versionadesi interpretades per tot el món: n’hi ha 8 versions oficials publicades, encara que es toca també en altres adaptacions. Seguirem amb ‘Polifoniad’Identitas’, que va ser un encàrrec del Cercle de Moda de València. Quan em varen encarregar aquesta obra vaig dir d’entrada que no, perquè em pensava que volien la música per a una desfilada de moda, però estava equivocat, ja que en realitat era per a una presentación teòrica de tendències de moda, i el que volien era que des d’altra disciplina artística, es posaren en relleu les idees estètiques que els pensadors i dissenyadors del Cercle volien presentar. Finalment acabarem amb una versió per a octet que estrenem al concert de ‘Boccheriniana’, que és una fantasia sobre la ‘Música Nocturna de Madrid’ de L. Boccherini. És una música que m’encanta i em vaig divertir molt fent la deconstrucció de l’original i creant una cosa nova a partir d’eixa música tant coneguda. Convide a tothom a gaudir del concert, jo ho faré molt, perquè  per a qualsevol compositor un monogràfic sempre és un esdeveniment.