Masclisme municipal

Com tots els anys, més enllà que governe la dreta o guanye les eleccions l’esquerra, s’han celebrat diversos actes per commemorar el dia de la dona. El que es vol fer, bàsicament, és posar en relleu les desigualtats que avui dia, dissortadament, encara hi ha entre homes i dones alhora que les administracions, especialment les locals, fan públiques iniciatives i programes que ajuden -teòricament- a escurçar eixes diferències. Enguany eixos dinars, l’esdeveniment més important dels nostres ajuntaments al Camp de Túria que suposadament serveixen per retallar eixes diferències, pel que sembla, han coincidit en el temps amb la publicació d’una xacra important que vivim a la societat nostra: l’atur que colpeja totes les classes socials possibles i les conseqüències socials i econòmiques que se’n deriven.

Colpidores són les xifres que hem conegut. Les dones superen amb escreix els homes -quasi el doble- pel que fa a les estadístiques de l’atur. Al Camp de Túria, les dades conegudes fixen en 7.600 les dones que no tenen feina mentre que hi ha vora 6.100 homes en atur. La diferència és notable. Molt preocupant i d’allò més esgarrifosa. Ha transcorregut quasi un mes d’ençà que les noves corporacions van organitzar aquests “saraos” i ja no se n’ha parlat més al respecte. El vent sembla que s’ho ha emportat tot. No he vist cap debat públic al voltant. Sembla que els nostres polítics estan embolicats en altres contrades a resoldre qüestions més “importants”. Diferències amb allò que feia la dreta més rància tampoc no n’he vist cap ni una. Potser sóc massa pessimista o, potser, massa crític. Ja sé que criticar és fàcil i proposar, per tant, resulta més complicat. Els periodistes, però, hem de ser crítics. Ensabonar-los-hi les esquenes ho deixe per als amics i els deixebles, que n’estan més acostumats.

Com els deia, de les dades de l’atur conegudes aquests darrers dies no n’hem sentit a parlar. Ni pruna. Ara, però, de les excel·lències culinàries, dels àpats, de la quantitat de gent que hi ha anat, dels regalets, de la joia dels retrobaments d’antigues amigues i de tot plegat, d’això sí n’hem estat ben informats. Amb fotografies, vídeos i tota mena de suports digitals per acabar-ho d’adobar. Com si amb això s’acabara tota la discriminació que hi ha. Comencem, per cert, per repensar eixos cursos que les administracions locals dissenyen i enfoquen a les dones on s’intensifica el paper tradicional de la dona: a casa, tot tenint cura de l’home i dels fills i, en el temps de lleure o esbarjo, asseguda al sofà per fer punt, cosint o les feines típiques de la llar. Per a quan s’organitzaran cursets perquè els homes sàpiguen arranjar-se un jersei, cosir un botó de la camisa o planxar correctament uns pantalons? O, fins i tot, per saber netejar uns cristalls, cosa, per cert, ben difícil. Els ho dic per experiència pròpia. Sembla que els nostres polítics estan massa entestats a ratificar una imatge tradicional, exempta de modernisme o progrés. Fer un curs de moda adreçat a les dones no és, de cap de les maneres, un símptoma de canvi . Ans al contrari, una forma de contribuir a mantindre els usos i els costums de sempre.

Retrobar-se amb les amigues, compartir vivències, anècdotes, penúries, patiments, malifetes o simplement xerrar del dia a dia és una activitat d’allò més profitosa. Gratificant i satisfactòria, caldria afegir-hi. No n’estic en contra però crec que amb això no n’hi ha prou i sembla que ja ha esdevingut en una altra “festeta” o trobada com n’hi ha d’altres al llarg de l’any i que els ajuntaments han fet seua. S’ha institucionalitzat amb escreix i la societat ho ha acceptat. Especialment, els col·lectius de les dones. Potser perquè els convenia o per comoditat. Pense que això no condueix enlloc. Molta festa però poc resultat. M’ha recordat massa a les imatges típiques dels nostres majors que al Nadal reben una caixa amb els productes típics nadalencs i se’n van a casa tot pensant que l’alcalde o alcaldessa de torn és molt complaent amb ells. Com si no ho pagàrem tots els contribuents amb els nostres impostos. Una caixa amb menjars i begudes que els metges, precisament, els hi recomanen que no s’han de consumir. No obstant, són dates per fer-ne una excepció. Una volta a l’any no passa res. Els polítics lliuren les caixes en Nadal i en març, abans de les falles, se n’encarreguen de descarregar als dinars de la dona uns discursos acurats i ben engalanats amb paraules boniques i senzilles d’empassar-se i engolir perquè tot continue igual. I fins a l’edició següent. La gent respon bé, la participació és elevada i les crítiques són escasses o absents.

Trobe a faltar més polítiques veritables per lluitar contra les desigualtats. Tot començant per les llars, per les famílies, pel cercle més a prop que tenim des de ben menuts. És una etapa molt important que definirà allò que serem de grans. Eixe és un dels problemes: el masclisme i les desigualtats comencen a casa i a partir d’eixa fase és quan es pot iniciar el redreçament. Com a anècdota, recorde la frase que vaig escoltar fa mesos a un xiquet que deia que els homes no netegen mai, que això és una feina de dones perquè a casa seua son pare no ho fa, que és sa mare qui se n’encarrega. Amb esforç i sacrifici caldria matisar. Eixa és la realitat. Els sopars, els dinars, els regalets i les festetes que la dreta va instaurar fa anys ara continuen al mateix ritme. No sols no es retallen sinó que es potencien i se n’incentiva la participació. L’esquerra copia allò que la dreta fa amb èxit “popular” tot pensant que el poder és un tresor preat que cal mantindre a qualsevol preu. No s’hi valen peatges ni res semblant.

Al Camp de Túria no s’albira cap ens ni organisme públic que sàpiga liderar i encapçalar la lluita contra el masclisme que vivim a la societat. Moltes voltes, la dona és la primera que s’encarrega d’augmentar el nivell de masclisme, potser per por, potser per pressió social o potser per altres qüestions desconegudes. Els mitjans de comunicació, però, també tenen molt a vore en la creació d’eixos estereotips que des de fa anys hi ha pertot arreu de la nostra societat. Especialment perquè no sols no han ajudat a canviar-los sinó que a més n’han propiciat una potenciació. Calen més polítiques a les escoles, al sistema educatiu, a les administracions públiques, a casa, a la pròpia família,… Pertot arreu. Qualsevol esforç en eixa direcció no serà mai suficient. Per això mateixa, contemple amb estupor com des d’alguns ajuntaments de la nostra comarca s’entesten a fer dinars, sopar i berenars com a eix fonamental per assolir una major igualtat. S’hi afegeix alguna conferència o una xerrada d’alguna experta i ja tenim el programa sencer del mes de març. S’hi val amb el programa d’algun altre any. Sols cal actualitzar-lo com fem en qualsevol altra aplicació informàtica i ja tenim dissenyada la política d’igualtat.

Tallar de soca-rel un dinar, un sopar o un simple regalet a alguns col·lectius socials -joves, estudiants, dones o jubilats, tant s’hi val- és una temptació que els nostres polítics no estan disposats a córrer. De cap de les maneres. Faltaria més! Tenen por que això signifique la fi de la seua carrera política. Per això, prendre una decisió tan dràstica no es fàcil. I la supervivència al món de la política és molt important i decisiva. La primera regla que s’aprèn quan s’accedeix a un càrrec públic.