Potser, les reaccions que Balada triste de trompeta ha generat i continuarà generanti que van des del refús més nítid fins a l’elogi incondicional siguen el major mèrit d’aquesta obra, és a dir, no deixar indiferents ni als espectadors ni a la crítica.
Ens conta la història de dos pallassos, Javier (Carlos Areces), el pallasso trist, i Sergio (Antonio de la Torre), el pallasso cruel, que es disputen l’amor d’una bella ballarina Natalia (Carolina Bang) en un circ de l’Espanya de finals del franquisme. És precisament la primera part del film el més aconseguit: el pare de Javier, pallasso també, és assassinat en la guerra civil per un coronel franquista, ja adverteix el seu fill que sempre serà un pallasso trist i que sols aconseguirà la salvació mitjançant la venjança. Doncs bé, és a partir d’aquesta primera mitja hora de filmació que la trama comença ha difuminar-se i la història va deixant pas a una orgia d’imatges cada cop més grotesques que supleixen les mancances d’un guió, d’un fil narratiu que fa aigües per totes bandes i que a tot estirar sols aprofitaria per fer un vídeo joc.
Aquest univers oníric, barroc… que el realitzador bilbaí du en el seu cap i que es plasma en una estructura fílmica en què queda difuminada la tradicional frontera entre els diferents gèneres sols funciona si al darrere hi ha un guió ferm que fa no sols versemblant la història, sinó també, com a conseqüència, els personatges. Quan això falla, les coses, aleshores, passen perquè sí, no per una lògica interna que les explica i les legitima narrativament parlant. Conseqüència: els actors semblen zombis, el drama esdevé comèdia i aquesta fa ganes de plorar.
Si a tot açò afegim que el “context històric” (increïble l’escena en la qual Javier, el pallasso trist, com caient de cel, apareix enmig del clot que va produir l’atemptat a Carrero Blanco) va per una banda i la trama va per altra (cal tenir molta bona voluntat per veure l’encaix, la sinergia entre la lluita dels dos pallassos i la de les dues espanyes), el resultat final no deixa de ser decebedor.
Grotesc, barroc, oníric… era, salvant les lògiques distàncies, Federico Fellini que carregava de genialitat, mestria tot allò que tocava, però aquests adjectius per simple acumulació no funcionen, perquè aleshores som al davant d’un castell d’imatges artificials i no d’una pel·lícula.
ANY: 2010
DURACIÓ: 107 min
PAÍS: España
DIRECTOR: Álex de la Iglesia
GUIÓ: Álex de la Iglesia
ACTORS: Carlos Areces, Antonio de la Torre, Carolina Bang, Santiago Segura, Sancho Gracia, Manuel Tejada, Manuel Tallafé, Alejandro Tejería, Fernando Guillén Cuervo
MÚSICA: Roque Baños
GÉNERO: Comedia-Drama