L’arbre de la vida

L’estrena de L’arbre de la vida, darrer film del director americà Terrence Malick, ha estat rodejada de polèmica entre els espectadors que, potser esperant veure quelcom diferent, han protagonitzat abandonaments en massa de les sales on es projectava. Tal vegada, és el valor afegit que solen dur aparellat les grans obres cinematogràfiques, i aquesta ho és.

I ho és perquè aquest poema visual (no deixa de ser un homenatge als sentits) sembla que va a una velocitat diferent, passejant la mirada pels racons més amagats, amb una profunditat colpidora, aturant-se on no ho fa ningú, interrogant i interrogant-se sense recular, amb passos ferms i sempre més enllà.

Poques vegades hem assistit a un terrabastall d’imatges i text que avancen amb un frec tan natural: paraules, gestos, música…, tot en perfecta harmonia i cadència. Però, L’arbre de la vida és molt més. És una obra ben travada estructuralment, són tres parts que s’expliquen recíprocament. El primer nivell, el protagonitza la família, representaria la part humana d’aquest arbre vital; el segon nivell, vindria donat per l’explicació còsmica; i, l’últim, pel pla celestial, el més enllà.

El primer segment estructural (el més ampli de tots tres) parteix de la mort del fill mitjà. Assistim a la relació entre els tres fill i els pares (Brad Pitt i Jessica Chartain) d’una família americana dels anys 50 a partir dels ulls del fill major Jack (Hunter McCracken). Una relació marcada per la duresa d’un pare autoritari que contrasta amb una mare que representa el suport bondadós i tendre dels fills. És el punt de vista de Jack el que preval en aquesta part. Participem com a espectadors del que representa el cicle de la vida: amor, dolor, preguntes, silencis, mort… És precisament el per què? que la mare adreça a Déu quan rep la notícia de la pèrdua del seu fill el que desencadena l’inici de la segona part, una mena d’explicació còsmica de com a partir dels elements essencials (aire, foc, terra i aigua) s’ha originat la vida. Malick té respostes sobre la vida, però sembla no tenir-les sobre la mort, davant d’un Déu que calla. La bellesa plàstica d’aquesta part és d’allò més captivador. Potser amb algun element sobrer (la presència una mica forçada dels dinosaures), però, en qualsevol cas, impressionant: hi ha un ordre còsmic i la mort en forma part. El tercer segment s’enganxaria amb el primer a partir de la figura del fill major (Sean Penn), ja adult (en un flash back que recorre tota la pel·lícula), que en eixa mirada cap enrere intenta perdonar i perdonar-se. Els interrogants anteriors troben la resposta necessària en aquest nivell. El trànsit de l’ara i ací al més enllà no es pot realitzar sense bondat i amor. Travessar el llindar de la porta ( potser, massa recurrent la imatge en l’escena) que ens en separa implica redempció, acceptació i comprensió.

Com totes les obres mestres, aquesta també és polièdrica. Els referents, no sols cinematogràfics, sinó també filosòfics, són abundants i variats. Des d’un Stanley Kubrick (l’escena del sotmetiment del dinosaure per l’altre més gran recorda 2001 una odissea de l’espai); la idea d’un Déu omnipresent, però mut, ens remet a Bergman; la dura disciplina a què són sotmesos els fills per part del pare ens col·loca en primer pla La cinta blanca de M. Haneke; també podríem parlar del realitzador rus Andrei Tarkovski…

Arribats, doncs, en aquest punt, no puc sinó sentir una enorme pena per tots aquells espectadors que van desaprofitar aquest regal, tot bescanviant-lo, segurament, per un fast food cinematogràfic de ràpida digestió.

ANY: 2011
DURACIÓ: 138 min
PAÍS: EEUU
DIRECTOR: Terrence Malick
GUIÓ: Terrence Malick
ACTORS: Brad Pitt, Jessica Chastain, Hunter McCracken, Sean Penn, Laramie Eppler, Tye Sheridan
MÚSICA: Alexandre Desplat
GÉNERO: Drama