Entrevista amb Neus Domínguez

 

Els passats dies 8 i 9 de març  es va celebrar la VII Jornada d’Onomàstica (toponímia i antroponímia) a càrrec de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que es va realitzar a la localitat de Xèrica (Castelló). Dins d’aquest esdeveniment es presentaren tres treballs de la comarca del Camp de Túria. La primera ponència,”Hidronimia de la Vallbona”, va presentar-la Neus Domínguez, i es titulava ‘Hidronímia de la Vallbona’; a continuació, José Vicente Calatayud parlà de ‘La donación de Riba roya como Villa roya en el Llibre del Repartiment de València’; finalment, Santiago Vicente va fer la seua reflexió sobre ‘Les Llàcoves: etimologia i motivació’. Va ser una jornada molt interessant en la qual tres edetans van deixar constància de l’onomàstica i tiponímia comarcal.

José Fronieles

Per què la hidronímia de la Vallbona?
La hidronímia és una de les parts més representatives i que formen part d’una tradició tant pel que fa als aspectes etnogràfics, antropològics i també lingüístics de la Vallbona. Però abans caldria delimitar el terme “Vallbona”. Aquesta és la denominació que rep una de les subcomarques del Camp de Túria, la qual es troba al sud. Està formada tradicionalment pels pobles de: Benaguasil, la Pobla de Vallbona, l’Eliana, Riba-roja i Vilamarxant. Tot i que ara també s’inclouen dos pobles més que són: Sant Antoni de B

enaixeve i Loriguilla. Aquest estudi, cal aclarir, que s’ha realitzat sobre la xarxa hidràulica de la zona més antiga.

La Vallbona és un nom que apareix ja al segle XIII i que s’aplica d’una manera confusa tant a Benaguasil (per tal de substituir aquest nom àrab) com a la Pobla, de la qual se separarà posteriorment l’Eliana. El mateix Sanchis Guarner aplica aquest nom a tota la vall regada per la xarxa de séquies de Benaguasil, la Pobla, l’Eliana, Vilamarxant i Riba-roja.

Com sorgí la idea de realitzar aquest treball d’investigació?
La idea sorgeix perquè s’observa un canvi arran de la darrera dècada del segle passat, la qual ha representat per a la Vallbona la irrupció de noves formes d’ocupació de l’espai. Des del punt de vista actual, s’observa una espoliació del patrimoni material i immaterial de la nostra contrada. Quant als aspectes etnogràfics es constata el canvi o la desaparició de conreus (forment, vinya, ceba, etc.), de construccions (casetes, masets, pallisses, eres, etc.) i d’elements hidràulics (séquies, rolls, regadores, motors, molins, ponts, etc.). Referent a l’antropologia cal destacar el canvi radical i profund sofert en aquesta comarca, tradicionalment agrícola, convertida ara en zona de serveis i residència, cosa que ha comportat el decreixement o fins i tot la desaparició d’alguns oficis com llauradors, corredors, sequiers, masovers, jornalers, etc. Per últim, des de la lingüística, es constata la desaparició dels noms que denominaven tota aquella tradició: genèrics, topònims i, especialment en un lloc d’horta com aquest, els hidrònims, motiu d’aquesta investigació.

Quines fonts has emprat per a consolidar el teu treball?
Per a l’elaboració d’aquest estudi s’han utilitzat les tres fonts pròpies de l’Onomàstica: orals, documentals i cartogràfiques.

Les fonts cartogràfiques són les més interessants, ja que han estat el punt de partida en l’anàlisi hidronímica i mereixen un comentari especial. En primer lloc cal esmentar el “mapa dels arrossos”, un dibuix fet sobre pergamí, de grans dimensions, confeccionat l’any 1592 i guardat a l’Arxiu del Regne de València. La finalitat d’aquest mapa era assenyalar, amb color verd, la zona arrossera de la Vallbona, és a dir, la part dels termes de Vilamarxant, Riba-roja i Benaguasil, amb la Pobla i l’Eliana, que podien fer arròs. A més del dibuix de les viles i les ratlles dels termes destaca la xarxa de séquies i rolls més importants que hi havia al voltant de la séquia Major de Benaguasil, amb els seus recorreguts complets. El mapa es complementa amb altres elements de l’horta que servien de punts de referència: torres, molins, cases i masos que ajuden a fer-se una idea més exacta de la situació d’aquesta zona a final del s. XVI.

Un altre mapa que s’ha utilitzat és un altre dibuix sobre paper anomenat: “Esquema de la acequia Mayor de Benaguacil y sus derivaciones”. Malauradament no està datat ni signat, però per les referències de conjunt es pot assegurar que es va fer al voltant de 1940. El mapa inclou els mateixos elements que el mapa de 1592, però amb una escala més real i amb una quantitat superior d’elements complementaris. També els topònims són molt més abundosos.

La comparació d’aquests dos mapes s’ha completat amb el mapa actual “Sistema de regadiu tradicional dels Pobles-Castells”, editat conjuntament per la Generali- tat i la Universitat de València.

A partir d’aquests tres punts referencials, s’ha pogut encarar l’estudi diacrònic dels hidrònims amb un alt grau de garantia. Tot això s’ha completat amb nombroses fonts documentals publicades i arxivístiques i, a més, amb fonts orals actuals. El resultat pot donar una visió de conjunt àmplia i lúcida sobre aquest sistema de reg, l’origen del qual es perd en el temps.

Quins objectius buscaves quan començares a fer el teu estudi?
Bàsicament, són cinc objectius: deixar constància escrita dels hidrònims de la Vallbona;interpretar el passat etnogràfic a través d’aquest patrimoni onomàstic; incloure el patrimoni onomàstic com una part integrant de les noves formes econòmiques, comercials, industrials, etc.; reutilitzar el patrimoni toponímic en la creació de les noves formes de vida; harmonitzar i adaptar les formes de vida tradicionals a la nova situació.

Sembla que la xarxa hidrogràfica comarcal està vivint un dels pitjors moments de la seua història. La devaluació dels preus de l’horta i l’abandonament dels bancals fan que, a poc a poc, tota l’arquitectura rural estiga en desús i això fa que el conjunt estiga en perill de desaparéixer. Què opines sobre aquest fet?

Estic d’acord amb el que dius. És un fet notori la pèrdua constant de referents toponímics al Camp de Túria i, més concretament, a la subcomarca de la Vallbona. És cert que la toponímia major es conserva en bon estat, tanmateix, no ha tingut la mateixa sort la toponímia menor.

 

Aquesta ha estat víctima dels canvis efectuats en aquest territori les darreres dècades. Una gran quantitat de noms de lloc han quedat soterrats en el maremàgnum del creixement caòtic dels anys noranta. Noms de partides i paratges, de sèquies i de rolls, de masos i molins, de llomes i barrancs que formaven el nostre patrimoni immaterial de la Vallbona, acumulat durant segles, han sucumbit a la pressió demogràfica, econòmica i comercial del moment.

La inauguració de l’autovia d’Ademús, a la dècada dels 90, va obrir les portes a l’expansió comercial i econòmica de la capital. De sobte, hi van aparéixer una infinitat de nous habitatges, agrupats en urbanitzacions que sorgien per ací i per allà com a bolets, especialment a l’Eliana. Aquestes residències implicaven l’aparició de nous centres comercials i d’oci: supermercats, cines, restaurants, etc. A més, el creixement econòmic dugué aparellada també la construcció de nombrosos i extensos polígons industrials. Tots aquests canvis van afectar les formes de vida tradicionals.

Ara, per tant, cal fer una mirada al passat i intentar restaurar eixes tradicions i és, amb aquesta intenció, que es va realitzar l’estudi sobre la hidronímia de la Vallbona.