Després de l’interès i l’expectació que ha generat el govern valencià afirmant que el valencià prové de la llengua ibera, i aprofitant que comarcalment s’ha celebrat la primera fira al voltant del món iber, aquest mes començarem una petita saga de reportatges amb la intenció de donar a conèixer la cultura i la vida ibera, més concretament, l’edetana.
Inicialment, cal mencionar que l’estudi d’algunes llengües, com l’iber, resulta un treball molt complex, de manera que la comprensió de moltes teories poden ser fins i tot mal interpretades. Molts investigadors de la matèria es queixen de l’intrusisme d’especialistes d’altres camps que busquen la Pedra de Rosetta per revelar l’enigma de la llengua ibera. De vegades, aquests “erudits” gaudeixen del suport d’estaments que poden donar a conèixer idees errònies que molts lectors entendran com a bones.
Una de les coses que complica el treball de l’investigador és la situació lingüística de la Hispania preromana. Algunes fonts clàssiques com Heròdot i Estrabó parlaven de l’existència de diverses llengües. Investigadors actuals (Siles, Tovar, de Hoz, etc.) mantenen diverses teories sobre el total de les llengües que existien a la Península. De tota manera, actualment no s’ha pogut desxifrar cap d’aquestes.
Un altre punt que complica el treball, i no sempre es té present, és la diferencia entre les llengües i la seua escriptura. Per poder dur endavant l’estudi d’aquestes llengües, s’analitzen els vestigis aconseguits a través de les restes trobades. Es tracta de l’examen d’empremtes epigràfiques extretes de bronzes, ploms, monedes, pedres, vasos, etc. La dificultat d’aquest treball radica en el fet que en aquestes restes es troben distints alfabets, als quals cal afegir les distàncies entre ells, així com l’espai temporal. Si a més s’afegeix el desconeixement de la pronunciació, es creen unes barreres que compliquen els treballs de traducció.
Al llarg del temps han aparegut nombroses teories que relacionaven l’iber amb altres llengües. Un clar exemple és la hipòtesi que relaciona el basc amb l’iber. En diverses ocasions, trobem trets coincidents entre ambdues llengües, però l’evidència és escassa. Cal tenir en compte que el basc ha sofert importants canvis fonètics, a més del fet que gran part del vocabulari basc és d’origen llatí o romànic.
De tota manera, una ciutat tan important com l’antiga Edeta no podia mantenir-se al marge d’aquesta polèmica. Els edetans gaudim d’una rica empremta marcada pels nostres avantpassats, memòria que queda reflectida en nombroses restes trobades en les nostres talaies.
A l’assentament del Tossal de Sant Miquel (Llíria), aparegué un vas conegut com “vas de la batalla naval”. En aquest s’exhibeix una inscripció que s’interpreta com GUDUR DEISDEA (Museu de Prehistòria de València). Pío Beltrán tradueix el text com GUDUA DEISDEA, paraules que tenen una traducció en basc. Gudu seria guerra/combat i deitu crida, amb la qual cosa el text podria traduir-se com “crida a la guerra”. Aquesta interpretació semblava versemblant, ja que el vas estava decorat amb una escena bèl·lica que es corresponia amb el text. Poc després D. Fletcher Valls va demostrar que la lectura correcta era KUTUR OISOR. A més la paraula ibera KUTUR és comuna en altres inscripcions, en les quals és inversemblant el significat guerra/ combat. D’aquesta manera, es posava fi a la possibilitat que els edetans disposàrem de la Pedra de Rosetta que traduïra el complicat enigma.
Si agafem GUDUA = Batalla . Deis = verbo dar nos damos.
Deia = deessa. Batalla dadnos Diosa.
s’assembla a la traducció del iberisme pero amb un tó més religiós. aquest es la meva traducció. Deo es deu surt en molts llocs de les vascongades franceses com aritxo Deo Fago Deo , eren els arbres sagrats Aritxo es roure fago encina.