Durant els segles VIII i VII a. C. el territori edetà estava poc poblat, però ja comptava amb un nucli, el Tossal de Sant Miquel (Llíria). A partir del segle VI a. C. es va completant el model d’assentament propi de l’Ibèric Ple, tot mantenint el seu antic nucli però més jerarquitzat. Entre la segona meitat del segle VI a. C. i la primera meitat del V a. C. es produeix una expansió territorial, en la qual es propaga la població edetana pels piemonts de les serres i les planes de Casinos i del Villar.
Això tindrà com a resultat un augment de la densitat de la població. Almenys una dotzena de nous assentaments de mida reduïda, amb superfícies que no superen els 1000 m2, busquen una ubicació en les terres baixes per a l’explotació agrícola (Bonet i Vives-Ferrandiz, 2003: 45-64).
A la fi del segle V a. C. el territori d’Edeta està totalment configurat i s’aprecia un augment de xicotets i mitjans nuclis, passant dels 12 de l’etapa anterior a 54. A partir d’aquest període els poblats apareixen clarament jerarquitzats i es poden diferenciar quatre tipus d’assentaments. El Tossal de Sant Miquel és la ciutat que, durant l’Ibèric Ple, controla políticament i econòmica el territori edetà. Gràcies a treballs com el d’Helena Bonet, sabem que aquest comptava amb una superfície aproximada a les 10 ha i que només es coneix una part d’aquest nucli, la situada a la vessant sud, que es corresponia amb un barri residencial on es trobaven els habitatges aristòcrates.
Els pobles i les aldees, amb superfícies entre 5.000 m2 i 2 ha, se situen en tossals de poca alçada o en el pla al voltant de Llíria, sempre en terrenys de fàcil explotació. Dos exemples serien els poblats de la Seña i la Mont-ravana, tots dos emmurallats i amb un urbanisme d’habitatges rectangulars al llarg dels carrers. Es tracta de comunitats agrícoles que proveïen a la capital (Edeta) de productes extrets de cultius de secà (la base agrícola dels edetans).
Els caserius o granges fortificades, amb superfícies entre 1000 i 2500 m2, eren xicotetes explotacions rurals on residia una família aristocràtica propietària de les terres. El millor exemple estudiat és el que aporta el Castellet de Bernabé. En aquest, els propietaris residien en una gran casa compartimentada, mentre que les famílies obreres vivien en petites cases. Tots ells compartien muralla, la qual albergava un nombre aproximat de 40/60 persones. Era comú trobar magatzems, graners, àrees de transformació d’aliments i tallers metal·lúrgics (Guérin, 1999: 96-97).
Els fortins o talaies, amb superfícies entre 500 i 2500 m2, són petits punts estratègics situats a les muntanyes i que tenen la funció de crear una xarxa defensiva de vigilància. El Puntal dels Llops seria un bon exemple d’estudi ja que ha estat excavat íntegrament. El seu urbanisme es basa en un carrer central amb les estances distribuïdes a banda i banda d’aquest. Té una torre construïda a la part més alta del conjunt, per tal d’aconseguir la major visibilitat. En les restes no s’aprecia un repartiment per unitats familiars o habitatges. Una de les propostes suggerides és que es tractava d’un assentament d’unes 20 o 40 persones, unides per relacions de parentiu i que es troba organitzat i custodiat per un cap de rang superior (com el de genet o cavaller) que ostentava la màxima autoritat (Bonet-Mata, 2002: 217-222).
Totes aquestes estructures jeràrquiques es mantindran fins a l’enfonsament d’Edeta a principi del segle II a. C. La regió queda sota la dominació romana i es destrueix la ciutat i un gran nombre d’assentaments.
