Santàngel un nexe d’unió entre Cristòfol Colom i el Camp de Túria

 

Al llarg dels anys hem llegit, estudiat i escoltat que els Reis Catòlics van finançar el descobriment d’Amèrica. Ens han explicat que la reina Isabel tenia fe cega en Colom i amb el suport del Cardenal Cisneros van fer possible l’empresa que va finançar el viatge. La reina va vendre les seves joies i la corona per poder sufragar les despeses que Cristòfol necessitava per al viatge.

 

Per tot això es considera que els Reis Catòlics van ser uns visionaris i pioners que van posar en dubte la teoria que deia que la terra era plana, confiant els seus diners en aquesta arriscada empresa.

 

Però, què té de cert aquesta història que ens han explicat al llarg dels segles? Quina relació pot tenir aquesta gesta amb la nostra comarca perquè siga motiu d’aquest article?

 

El nexe d’unió d’aquestes històries rep el nom de Lluís de Santàngel, i del desenvolupament de la seva biografia s’obtenen les respostes a les nostres preguntes.

 

Lluís de Santàngel Vilamarchant naix a València a mitjans del segle XV. Descendia de la poderosa família jueu-aragonesa del rabí Azaria Ginillo (el seu avi). Aquest rabí es va convertir al catolicisme i es va passar a anomenar Lluís de Santàngel, nom que perduraria almenys tres generacions. Azaria, que era mercader d’ofici, va haver de traslladar-se a València per qüestions de negocis. Segons es registra en el Llibre dels Aveïnaments, la família es va emplaçar al carrer dels Castellvins o d’en Joan Boix.

 

El pare del nostre personatge també es va anomenar Lluís i també va ser comerciant. A més va mantenir estretes relacions amb els reis Alfons V, El Magnànim, i Joan II. Va tenir nombrosos negocis, però el que realment el va enriquir va ser la concessió de Joan II de l’arrendament dels drets que havien de pagar els genovesos assentats a València. Va tenir tres fills: Lluís, Jaume i Galceran, dels quals el primer és el que ens interessa.

 

Lluís va estudiar a Nàpols, tutelat pel seu oncle que era jurista d’Alfons V. Al seu retorn, entre els anys 1471 i 1477, va exercir com a recaptador a l’oficina d’impostos de València, on es pagaven els tributs per les teles que procedien de la Llombardia.

 

A partir de 1478 va treballar directament per a la corona. Després de la mort del rei Joan II (12 de maig 1479) “en vista de la provada indústria, fidelitat i moderació de Lluís de Santàngel”, el rei Ferran li concedeix el nomenament d’una de les alcaldies de la Ceca de la Moneda de València (el que avui equivaldria a la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre).

 

EL 13 setembre 1481 va ser nomenat escrivà de Ració, càrrec que va compaginar amb el de banquer, mercader i recaptador. Amb aquest càrrec passava a ser un funcionari que exercia la tresoreria reial, mantenint actius els saldos per cobrir les despeses de la cort. Això s’aconseguia mitjançant préstecs que el mateix Santàngel feia als monarques i que aquests tornarien amb recàrrecs.

 

Va ser a partir d’aquest moment quan l’escrivà va començar les relacions amb la nostra comarca. Ell portava els comptes de les localitats que pertanyien a la reialesa. Així, hi ha documentació d’arrendaments de molins, terres, masos, etc. en localitats com Benaguasil, la Pobla de Vallbona i Vilamarxant. També és una curiositat que el seu segon cognom fóra el de Vilamarchant, però no s’ha trobat cap altra relació entre Santàngel i la localitat edetana.

 

Al 1486 l’escrivà coneix a Colom i esdevé un personatge determinant en el descobriment d’Amèrica. Prèviament, Colom havia sol · licitat als Reis Catòlics el finançament per a la seva expedició a la Índies. Després de la negativa dels monarques, l’intrèpid navegant, va decidir proposar el seu projecte al rei de França. En aquest instant, Santàngel va intervenir i va aconseguir que els reis tornaren a escoltar a Colom.

 

Lluís es va oferir a finançar el projecte sense interessos i d’aquesta manera va donar 17.000 florins. Davant d’aquesta proposició, els monarques no van poder rebutjar tal oferiment i fins i tot van acceptar les extravagants i pretensioses condicions que Colom exigia a les Capitulacions de Santa Fe. En el document signat pels Reis Catòlics es concedeix a Colom els títols d’almirall, virrei i governador general en tots els territoris que descobrira. A més se li concedia un diezmo de totes les mercaderies que trobara, guanyara i haguera als llocs conquerits.

 

La relació entre el navegant i l’escrivà va ser tan estreta que Santàngel és dels primers a qui Colom conta l’èxit del seu viatge. Ho va fer per mitjà de la famosa carta que Colom comença a escriure el 15 de febrer a les Illes Terceres i que conclou a Lisboa el 4 març 1493 (carta que es conserva a Simancas).

 

Al llarg de la seva vida, la seva influència va augmentant en la cort. El fet de ser jueu el converteix en l’ull de mira de la Inquisició. Així, per protegir-lo, el 30 maig 1497 va obtenir d’Isabel i Fernando un privilegi excepcional, els estatuts de neteja de sang. D’aquesta manera, ni ell ni els seus descendents podrien ser portats davant els tribunals del Sant Ofici.

 

En 1497, en rei li va compensar amb els béns confiscats als heretges del Regne de València. A més, va organitzar juntament amb Francisco Pinelo, la sortida des de Cartagena de contingents de jueus amb direcció a Itàlia i els Balcans per a la seva salvació.

 

Va morir el 1498 i les seves restes descansen en el Monestir de la Trinitat de València.

 

(Castellano)

A lo largo de los años hemos leído, estudiado y escuchado que los Reyes Católicos financiaron el descubrimiento de América. Nos han contado que la reina Isabel tenía fe ciega en Colón y con el apoyo del Cardenal Cisneros hicieron posible la empresa que llevó acabó el viaje. La reina vendió sus joyas y la corona para poder financiar los florines que Cristóbal necesitaba para el viaje. Por ello se considera que los Reyes Católicos fueron unos visionarios y pioneros, que pusieron en duda la teoría de que la tierra era plana, confiando su dinero en esta arriesgada empresa.

 

Pero, ¿qué tiene de cierto esta historia que nos han contado a lo largo de los siglos? ¿Qué relación puede tener esta hazaña con nuestra comarca para que sea motivo de este artículo?

 

El nexo de unión de estas historias recibe el nombre de Luís de Santángel. Y del desarrollo de su biografía se obtienen las respuestas a nuestras preguntas.

 

Luís de Santángel Vilamarchant nace en Valencia a mediados del siglo XV. Descendía de la poderosa familia judío-aragonesa del rabino Azaría Ginillo (su abuelo). Dicho rabino se convirtió al catolicismo y pasó a llamarse Luís de Santángel, nombre que perduraría al menos tres generaciones. Azarías, que era mercader de oficio,  tuvo que trasladarse a Valencia por cuestiones de negocios. Según se registra en el Llibre dels Aveïnaments, la familia se emplazó en la calle dels Castellvins o d’En Joan Boix.

 

El padre de nuestro personaje también se llamó Luís y también fue comerciante. Además mantuvo estrechas relaciones con los reyes Alfonso V El Magnánimo y Juan II. Tuvo numerosos negocios, pero el que realmente le enriqueció fue la concesión de Juan II del arrendamiento de los derechos que debían pagar los genoveses asentados en Valencia. Tuvo tres hijos: Luís, Jaime y Galcerán, de los cuales el primero es el que nos interesa.

 

Luís estudió en Nápoles, tutelado por su tío que era jurista de Alfonso V. A su regreso, entre los años 1471 y 1477, ejerció como recaudador en la oficina de impuestos de Valencia, donde se pagaban los tributos por las telas que procedían de Lombardía.

 

A partir de 1478 trabajó directamente para la corona. Tras la muerte del rey Juan II (12 de mayo de 1479) “en vista de la probada industria, fidelidad y moderación de Luís de Santángel”, el rey Fernando le concede el nombramiento de una de las alcaldías de la Ceca de la Moneda de Valencia (lo que hoy equivaldría a la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre).

 

EL 13 de septiembre de 1481 fue nombrado escribano de Ración, cargo que compaginó con el de banquero, mercader y recaudador. Con este cargo pasaba a ser un funcionario que desempeñaba la tesorería real, manteniendo activos los saldos para cubrir los gastos de la corte. Ello se conseguía mediante préstamos que el propio Santángel hacía a los monarcas y que estos devolverían con cargos.

 

Fue a partir de este momento cuando el escribano empezó las relaciones con nuestra comarca. Él llevaba las cuentas de las localidades que pertenecían a la realeza. Así pues, existe documentación de arrendamientos de molinos, tierras, masías, etc. en localidades como Benaguasil, la Pobla de Vallbona y Vilamarxant. También es una curiosidad que su segundo apellido fuese el de Vilamarchant, pero no se ha encontrado ninguna otra relación entre Santángel y la localidad edetana.

 

En el 1486 el escribano conoce a Colón y se convierte en un personaje determinante en el descubrimiento de América. Previamente, Colón había solicitado a los Reyes Católicos la financiación para su expedición a la Indias. Tras la negativa de los monarcas, el intrépido navegante, decidió proponer su proyecto al rey de Francia. En ese instante, Santángel intervino y consiguió que los reyes volvieran a escuchar a Colón.

 

Luís se ofreció a financiar el proyecto sin intereses y de este modo donó 17.000 florines. Ante tal oferta, los monarcas no pudieron rechazar tal ofrecimiento e incluso aceptaron las extravagantes y pretenciosas condiciones que Colón  exigía en las Capitulaciones de Santa Fe. En el documento firmado por los Reyes Católicos se concede a Colón los títulos de almirante, virrey y gobernador general en todos los territorios que descubriese. Además se le concedía un diezmo de todas las mercancías que hallase, ganase y hubiese en los lugares conquistados.

 

La relación entre el navegante y el escribano fue tan estrecha que Santángel es de los primeros a quién Colón cuenta el éxito de su viaje. Lo hizo mediante la famosa carta que Colón empieza a escribir el 15 de febrero en las Islas Terceras y que concluye en Lisboa el 4 de marzo de 1493 (carta que se conserva en Simancas).

 

A lo largo de su vida, su influencia va aumentando en la corte. El hecho de ser judío lo convierte en el ojo de mira de la Inquisición. Así pues, a modo de protección, el 30 de mayo de 1497 obtuvo de Isabel y Fernando un privilegio excepcional, los estatutos de limpieza de sangre. De este modo, ni él ni sus descendientes podrían ser llevados frente a los tribunales del Santo Oficio.

 

En 1497, en rey le compensó con los bienes confiscados a los herejes en el Reino de Valencia. Además, organizó junto con Francisco Pinelo, la salida desde Cartagena de contingentes de judíos con dirección a Italia y los Balcanes para su salvación.

 

Falleció en 1498 y sus restos descansan en el Monasterio de la Trinidad de Valencia.