Si tinguerem que fer un balanç contable del semestre de Presidència de la Unió Europea d’Espanya, podríem dir que el resultat ha estat prou negatiu i hem estat a un fil de causar una davallada econòmica de mesures incalculables. Sols cal recordar el dia en que les borses varen estar a punt de fer fallida quan el PSOE aconseguí per un vot traure el Decret-Llei dels primers retalls al Congrés dels Diputats.
És cert que Zapatero va començar l’any amb l’esperança que l’estar al capdavant de la Unió Europea podria acarrejar-li alguns beneficis i una credibilitat extra que, des de les eleccions de març de 2008 no ha trobat i a més l’ha fet perdre la imatge del “buen talante” mostrada en el seu primer mandat, quan en la caixa pública encara entraven ingressos de l’època de vaques grosses.
Les coses no han pintat be per al govern socialista: La projecció pública s’ha convertit en ser el conillet d’índies en matèria econòmica i exemple de com s’han de fer els retalls econòmics, socials i laborals a l’Europa; de la inversió pública s’ha passat a reduir el dèficit i aplicar un descens en infraestructures i projectes reiteradament promesos; de l’estat del benestar hem passat a la congelació de les pensions, reducció del salari dels empleats públics i augment en dos punts de l’IVA. Mesures incomprensibles de la socialdemocràcia espanyola que ha suposat un revés en la credibilitat dels seus militants i la recerca d’altres opcions polítiques, més esquerranes i amb solucions alternatives menys dolentes a les butxaques de la ciutadania.
En esta davallada política, el PP i el seu líder, Mariano Rajoy, no se’n han salvat, ja que han aplicat la màxima de “quan pitjor millor” (per als seus interessos partidistes, no per a la ciutadania). Quan en altres estats de la Unió Europea es feia un front comú front les terrorífiques xifres d’atur, dèficit i mercat laboral, en Espanya la dreta avivava el foc de la recessió i a més intentava fer més fusta de l’arbre caigut. Tot amb la simple intenció de guanyar punts en les enquestes, fidelitzar la seua clientela més serrill i arrapar uns quants vots, enfrontant-se fins i tot a les estructures econòmiques de l’estat i deixant d’escoltar als seus propis socis europeus. Tot un exemple de irresponsabilitat i poca capacitat de ser alternativa, ja que propostes no se’ls ha escoltat posar-ne damunt la taula ni una.
Però, la decepció més gran de Zapatero i del seu Ministre de Treball, Celestino Corbacho, ha estat l’aprovació de la “Reforma Laboral” mitjançant Decret-Llei i la seua tramitació parlamentaria amb l’abstenció de PP, apartant-se del concert social i amb postulats del neoliberalisme europeu més ranci i reaccionari. Un postulats que deixen orfes a militants que es senten d’esquerres i veuen com els seus líders han capgirat les polítiques i apliquen mesures i recomanacions emanades dels mercats financers mentre deixen esclafar-se a la gran massa social.
Podem dir clarament que el President ha patit en carn pròpia el crack del semestre espanyol, un període negre en xifres i turbulent en l’àmbit polític, un temps que ha deixat una empremta difícil d’esborrar malgrat les tocadetes d’espatlla del Barac Obama, Merkel o Sarkozy. Hi havia altres alternatives. El com, quan i el perquè no s’han adoptat ninguna d’elles, el temps ho dirà.
| Paco García Latorre |  |
| Portaveu d’Iniciativa per Llíria |
|