La nostra llibertat

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona

Fa unes setmanes vaig participar en una xerrada a Telepobla, la televisió municipal de la Pobla de Vallbona, per parlar-ne sobre la llibertat d’expressió, no sols en termes generals sinó més en concret pel que fa a la feina que desenvolupem els periodistes als mitjans de comunicació. Moderats per la presentadora Xelo Miralles -un dels rostres més coneguts de Canal 9- hi vam participar Artur Balaguer, editor de la Marina Plaza; Loreto Ochando, periodista de tribunals a València Plaza; David Segarra, periodista i documentalista; i, finalment, jo mateix. Durant una bona estona hi vam xerrar sobre les vicissituds, els problemes i els entrebancs que hem d’afrontar diàriament els periodistes per garantir-ne l’exercici efectiu de la llibertat d’expressió, un eix fonamental indefugible perquè l’opinió pública en faça ús del seu dret a la informació recollida pel nostre ordenament jurídic. Sens dubte una qüestió bàsica pel que fa a les societats democràtiques i lliures, un dels trets diferenciadors i singulars front a les dictadures i les oligarquies més endarrerides del món. En termes filosòfics, la llibertat d’expressar idees i opinions ens fa més lliures a les persones perquè podem dir allò que pensem sobre la realitat que ens envolta a fi que la gent que hi viu -eixa opinió pública tan important- tinga les suficients dades sobre una qüestió concreta i, per tant, la capacitat per prendre-hi les decisions i les mesures adients en cada moment. Comptat i debatut, es tracta de vertebrar la societat per crear espais comuns on tothom puga desenvolupar-se amb llibertat, sense pressions i sense coaccions.

El problema de la llibertat d’expressió el constitueixen els grups de pressió que hi ha al seu voltant per oprimir-la, reduir-la i, fins i tot, conduir-la envers un indret concret a fi de modelar i crear determinats missatges perquè l’opinió pública els consumisca i se’ls empasse directament al cervell. Assumir-los sense processar-los i, a continuació, fer-se’n una composició ràpida de la realitat seria un dels objectius assolits per a un bona estratega de la comunicació. Els periodistes que aspiren a fer un ús extens i profund de la seua llibertat d’expressar-se han de comptar amb tot un seguit de qüestions que dificultaran el seu treball com a mitjancers que són entre la realitat i les persones que en formen la nostra societat. Especialment, es tracta d’afrontar amb la major força possible les envestides del poder polític, dels governants, eixes persones que per continuar al seu lloc “de treball” fan tot allò que hi ha al seu abast per dirigir convenientment els missatges que arriben als votants. Al capdavall, el que volen és que la gent sols se n’assabente de les bondats de la seua gestió i bandege qualsevol escletxa per on puga ixir una crítica punyent o un aspecte negatiu en el seu quefer diari. La història contemporània n’és plena d’exemples d’eixa relació tan tensa entre els mitjans de comunicació i els polítics. No hem d’oblidar que els partits polítics són màquines ben dissenyades per guanyar eleccions i per complir eixe objectiu fan tot el possible per assolir-lo. La coneguda llibertat d’expressió -una frase d’allò més recurrent entre els polítics- passa a un paper secundari a l’hora de crear missatges manipulats, homogenis i adreçats a un públic molt concret: aquell amb poc esperit crític, un dels trets que els nostres polítics més valoren pel que fa a la sociologia humana. Amb persones que no es qüestionen mai els missatges que reben per tots els canals de comunicació actuals -amb especial atenció a les xarxes socials- és més fàcil reeixir-se’n.

Al debat televisiu, cada periodista va contar nombroses anècdotes i situacions que es troben a l’hora de garantir-ne, precisament, eixa llibertat d’expressió. De tots els colors i de totes les tendències, hi va quedar clar que no és gens fàcil exercir amb llibertat plena la feina de publicar les coses que sabem perquè la gent les conega. Sobretot, perquè depenem de l’estructura de cada mitjà de comunicació i dels lligams que en termes econòmics i empresarials s’hi creen al seu voltant. Com més independència econòmica i més allunyats es mantinguen dels grups de pressió política més a prop serem d’expressar-nos amb la màxima llibertat. Si els ingressos dels mitjans depenen de la voluntat política dels governants de torn, aleshores els seus missatges fruit de la llibertat d’expressió estaran més contaminats i menys lliures seran. En canvi, si els ingressos dels mitjans no tenen res a vore amb els continguts de les notícies aleshores aconseguirem un dels nostres objectius més valuosos i pels quals lluitem aferrissadament: informacions lliures i sense embuts. En eixe context, cal fer algunes remarques. Als mitjans públics és més difícil garantir-ne la llibertat de la informació perquè sempre dependrà de la voluntat del polític que té com a interès màxim edulcorar i engalanar la seua gestió, amb paraules boniques i exemptes de flaire crític. És per això que mentre els mitjans finançats per les administracions públiques siguen dirigits directament per polítics sempre hi haurà polèmica. Els anys que s’hi van viure a Canal 9, especialment els darrers temps, en són un exemple fefaent de la manipulació. No sols perquè els missatges de caire polític enfilaven sempre el mateix camí, sinó perquè els mateixos caps de la televisió eren escollits directament pels tentacles del govern autonòmic. Precisament, allò que no hauria d’ocórrer mai era el que es feia en la gestió de la televisió valenciana. I eixa era una de les raons que feien trontollar la seua credibilitat social, un dels tresors que qualsevol mitjà, públic o privat, vol portar com a carta de presentació.

Als mitjans de comunicació privats no s’hi viuen eixes situacions? No, tot i que això no vol dir que no tinguen altres lligams que a voltes semblen més desconeguts per al gran públic. Les empreses periodístiques privades es belluguen en un món molt regulat jurídicament que depèn de la voluntat política de cada moment. I és en eixe estadi on les empreses poden demostrar la seua independència per actuar al marge del control dels polítics. El problema rau en els capitostos que encapçalen els mitjans privats moltes voltes manegen els seus negocis amb l’ajut polític per augmentar-ne els ingressos anuals i, per tant, que els beneficis siguen cada volta més elevats. Al capdavall, del que es tracta és que els ingressos sempre siguen més grans que les despeses a la fi de l’exercici econòmic. Si per aconseguir-ho han de parlar amb un dirigent polític perquè faça de mitjancer davant una entitat bancària que facilite un crèdit o en millore les seues condicions molt possiblement ho faran. Malauradament. Per molt que els periodistes d’eixe mitjà s’entesten a criticar-ne la gestió dels polítics que han facilitat eixa funció intermediària o la manca d’escrúpols o d’ètica de l’entitat bancària, la línia editorial i, per tant, els missatges que ixiran a l’opinió pública estaran modelats per allò que vol l’amo del mitjà: l’empresari. És per això, que l’autocensura és un dels major problemes que s’hi viuen a les redaccions periodístiques actuals: al periodista no cal que des de la cúpula empresarial li hagen de recordar a totes hores allò que pot i allò que no pot contar. Ell és el suficientment llest per esbrinar-ho. La censura directa d’èpoques pretèrites o de les societats dictatorials més subdesenvolupades resten molts allunyades de les nostres terres. Una censura adaptada als nous temps és el que es conrea amb més habilitat. Més amagada però molt efectiva.

Dins d’eixa globalitat, els mitjans d’àmbit local i comarcal són un dels sectors que més embranzida han experimentat els últims anys, sobretot pel seu caràcter proper als ciutadans dels municipis. Informar amb independència i llibertat al marge dels executius locals esdevé un dels objectius ineludibles en la seua feina. En la mesura que els seus ingressos no vagen en funció de la voluntat dels dirigents polítics -alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores- hauran fet un pas endavant molt important per mantindre el seu esperit crític que ens ajuda a comprendre millor allò que ocorre al nostre costat i, per tant, ens fa avançar com a societat. Molt a sovint no és fàcil d’arribar-hi. No obstant, hauria de mantindre’s indefugible a la tauleta de nit de qualsevol periodista, tants del veterans com dels més novells.