Retallades públiques

A començaments d’any vaig alertar de la necessitat que els Ajuntaments feren una retallada considerable sobre les seves despeses públiques. Cinc mesos més tard la recomanació ha esdevingut una realitat imperativa amb l’anunci del president del govern de retallar un 5% els sous del funcionaris, és a dir, dels treballadors de les administracions públiques que s’encarreguen de portar endavant tota la feina de l’estat, de les autonomies i dels nostres ajuntaments.

Durant anys i panys les nostres administracions han viscut mot per damunt de les seves possibilitats. Pensaven que la bonança econòmica seria per sempre, que l’allau immobiliària no desapareixeria i que els beneficis empresarials adquiririen un caràcter inesgotable. Res més lluny de la realitat. Més de 10 anys després d’aquell “boom” hem tocat una altra volta la crua realitat amb una sotragada monumental on, com sempre, els perdedors són els treballadors de base mentre els grans empresaris i els banquers reben, a dojo, ajudes i subvencions públiques sense cap embut.

Ara és l’hora de les lamentacions, però també de buscar solucions. Algunes veus s’han alçat per recordar que els governs haurien d’haver actuat abans, haver pres mesures per evitar aquestes conseqüències que avui dia tenen ja un caràcter esgarrifós sobre milers i milers de persones, famílies i sectors socials molt concrets. Hem viscut per damunt de les nostres possibilitats perquè així ens ha educat aquesta societat consumista: quan teníem un cotxe en volíem un altre de millor; una casa habitual es complementava fantàsticament amb un altra a la platja; un bon viatge al Carib en estiu era molt benvingut; i comprar un terreny en algun indret que en el temps es revaloraria era una manera d’assegurar-nos-en el futur. Els governs, però, ens han deixat fer-ho. A totes dues bandes ens hi anava bé, ara tot són crítiques i males cares per la situació econòmica.

El que passa és que quan les coses anaven bé ningú no deia res. Recorde que per aquella època em vaig fer unes obres a casa i vaig arribar a pagar fins a 500 euros a un obrer a la setmana per la seua feina, és a dir, vora 2.000 euros mensuals (menys mal que van ser poques setmanes). I gràcies que van poder vindre –per descomptat tot en negre- perquè la mà d’obra qualificada era escassa. A més, calia afegir-hi els llanterners, els fusters, els guixaires, els pintors…. Milers i milers d’euros que s’emportaven fàcilment a la setmana quan en el mateix temps desenes i desenes de professionals, llicenciats, doctorats,… havien de malviure amb sous de misèria.

Pense que si els governs que van viure els anys dels “boom” urbanístic sense precedents hagueren posat un límit i hagueren diversificat l’economia haurien patit una forta protesta des de tots els sectors afectats: immobiliaris, empresarials, mediàtics, estratègics,… L’urbanisme té uns límits mentre que els sectors econòmics productius tenen un recorregut més llarg i amb un control exhaustiu serveixen per tirar endavant la vida de les persones. La política, però, és l’art que tenen algunes persones per prendre decisions que la gent demanda, més enllà de la necessitat real o de les conseqüències que pot tindre per un futur relativament pròxim. Bandegen les decisions més dures i impopulars pel seu cost electoral i les deixen per als seus successors fins que, en aquest moment, ja no poden amagar-se i prenen mesures dures a corre cuita.

Recorde que una volta estava jo en el departament d’urbanisme d’un ajuntament del Camp de Túria quan el regidor d’eixa àrea es va adreçar a un arquitecte/promotor del municipi que entrava per la porta en aquell mateix moment i li va soltar: “Vols quedar-te aquest PAI?”, tot assenyalant la situació geogràfica del pla urbanístic sobre un plànol enganxat a la paret. L’arquitecte se’l va quedar mirant, van riure junts i van començar a parlar sobre alguns altres assumptes particulars que l’havien menat fins enllà.  

Aquella situació em va sobtar molt, semblava que parlaven d’un intercanvi de cromos com quan érem menuts. Tu em compres açò i jo et done això i així totes dues parts n’ixim guanyant. La naturalitat amb què ho feien em feia pensar que qualsevol persona que no accedira a un PAI era com un babau, una persona sense seny ni trellat. Qui no tenia un PAI era un pobrissó. Es va entrar en un atzucac irreversible que actualment és objecte de laments.  

Recorde que l’endemà de materialitzar-se la moció de censura a la Pobla de Vallbona hi va haver enèrgiques protestes des d’alguns sectors –constructors, promotors,…- per la paralització del pla general. Eren els darrers anys del gran creixement que van experimentar els municipis. Avui dia patim eixe excés d’ímpetu amb habitatges buits, d’altres sense construir i la resta sense executar.   

Al Camp de Túria estem collint tot allò que a poc a poc hem plantat prèviament. Milers i milers d’habitatges a mig construir, terrenys erms on encara hi ha panells que anuncien una pròxima promoció o en altres casos vivendes acabades per a les quals no hi ha compradors. Comptat i debatut, estem en una situació depressiva que ens obligarà a fer un exercici acurat de reflexió a fi que en el futur les banyes del bou no ens tornen a enganxar en la seva màxima expressió i ens acabe de destrossar el cos.

Un estalvi de 15.000 milions d’euros en la despesa pública no és sinó una mesura a curt termini que s’haurà de completar amb altres d’estructurals que a mitjà i llarg termini acaben de controlar una economia globalitzada que ens ha trencat els esquemes que teníem endinsats des de fa anys. Els ajuntaments d’esta comarca han viscut massa pendents de la construcció, els ingressos a tort i a dret que entraven tenien un límit i ara és el moment de retallar les despeses. Un arquitecte municipal que guanye 70.000 euros, un enginyer, un advocat, un tècnic de primer nivell, un secretari o un interventor que s’emborsen entre els 50.000 i els 60.000 euros anuals són exemples ben esclaridors de les enormes diferències que hi ha entre els mateixos funcionaris. Una retallada per a uns o altres no té les mateixes conseqüències donades les percepcions salarials de cadascun. Per tant, caldria fer una reflexió sobre si és estèticament acceptable i econòmica assumible que en la funció pública es paguen avui dia més de 3.0000, 4.0000 o 5.000 euros mensuals mentre altres col·lectius pateixen per arribar a finals de mes. Fins i tot, per a persones que han guanyat amb esforç un concurs o oposició sense favoritismes, ni amiguisme ni nomenaments digitals.

 

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona