L’art de dimitir

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

Una de les decisions més complicades que han de prendre els nostres polítics rau en el moment d’escollir la seua marxa: l’instant de deixar les seues responsabilitats públiques per continuar amb la seua vida personal i professional. En molts dels casos, els nostres polítics s’entesten a romandre a la cadira fins que un cas tèrbol de possible corrupció l’obliga a dimitir o fins que perden unes eleccions. Al Camp de Túria tenim exemples a dojo d’alcaldes i alcaldesses que després dels comicis de 2015 han deixat de manar i, per tant, els dies de flors i violes han acabat dràsticament. Canvis a les alcaldies del Camp de Túria n’hi va haver un bon grapat, especialment traduït en la baixada del suport envers el Partit Popular en benefici de Compromís i de Ciudadanos. Eugenio Cañizares, del PP de Sant Antoni de Benaixeve, n’és un dels qui per culpa de no tallar a temps i anar-se’n a casa va patir un colp al cul per part dels seus veïns. D’altres perden el suport electoral progressivament i recorren a totes les argúcies possibles per mantindre la cadira de màxima representació local, al marge de la seua coherència ideològica o política.

La setmana passada va causar sorpresa en alguns sectors -jo l’esperava des de fa temps- la dimissió anunciada per l’alcalde de Serra, el socialista Javier Arnal, tot just a l’inici de l’estiu i quan encara sentim l’escalfor del foc i la cendra originada per l’incendi ocorregut en l’altre costat de la Calderona, a Gàtova, Altura i Soneja, entre d’altres pobles.
La dimissió d’Arnal, però, arriba tard i malament. Una volta més estem davant un cas típic i flagrant del polític que no sap ni calcular ni reflexionar sobre el moment més adient per renunciar a les seues responsabilitats municipals. Hauria d’haver marxat en el mateix moment que es va obrir la causa per la seua imputació judicial, acusat per un presumpte delicte continuat de falsedat documental en relació a les obres de rehabilitació del castell de la localitat, del qual en va resultar absolt per l’Audiència de València. Hauria d’haver assumit com a propis els principis ètics i estètics que el seu partit, el PSPV de Ximo Puig, exigia amb tota la raó del món als càrrecs del Partit Popular imputats i sacsejats per desenes i desenes de casos de corrupció. No entraré a valorar el rerefons de totes les acusacions que en va rebre Arnal -de les quals la justícia és l’única adient per pronunciar-s’hi, com així ha fet- sinó dels aspectes formals que qualsevol càrrec públic ha de fer palès davant l’opinió pública. Amb quina cara podia Ximo Puig demanar responsabilitats al PP si al seu partit no s’aplicaven eixos paràmetres? La hipocresia, doncs, resultava d’allò més evident.

El mètode i la tàctica emprada per Arnal no és nova. És d’allò més coneguda en determinades contrades de l’univers polític, especialment entre els alcaldes que romanen molts anys al càrrec i que davant uns resultats electorals incerts o adversos a l’horitzó continuen per evitar una catàstrofe. De fet, la seua intenció passava per no haver-ne encapçalat la candidatura dels socialistes de Serra i fins i tot va proposar a un xicotet empresari de la localitat ser-ne el cap de llista, amb poc èxit, atesos els problemes interns al govern municipal per designar-ne successor o successora. Per això, va tornar a ser el cap visible als comicis de 2015 amb l’objectiu de conservar l’alcaldia. Una volta superat l’escull de la cita judicial saldada amb l’absolució ha decidit anar-se’n perquè es prepare durant els dos anys de legislatura que en resten el futur cap de llista, un temps suficient per donar-lo a conèixer -possiblement una dona- amb la mirada posada als comicis de 2019. La seua herència no serà, precisament, fàcil de pair per al futur alcalde o alcaldessa. Els seus cops de volant -primer nuviatge amb Ciudadanos i ara amb ganes d’abraçar Esquerra Unida fruit d’eixa màxima de Groucho Marx “estos són els meus principis i si no els agraden en tinc d’altres”- seran una rèmora important per a l’acció d’un govern en minoria, a la qual el PSPV de Serra no n’està acostumat, llevat dels darrers anys de la dècada dels 90 que aconseguiren el poder amb un trànsfuga del PP.

La seua etapa com a secretari dels socialistes del Camp de Túria no passarà a la història, precisament, per l’assoliment d’uns resultats electorals daurats ni pel caràcter engrescador o dinamitzador a la comarca. Al seu dèbit cal incloure-hi la caiguda del PSPV fins el tercer lloc pel que fa a suport electoral, darrere d’un Partit Popular tacat per la corrupció i per la coalició Compromís, pol d’atracció del vot dels joves i de les classes mitjanes. Els seus companys de partit sempre em van expressar, en privat i mai en públic, el seu malestar amb la deixadesa amb què Arnal va dirigir l’agrupació comarcal -entre els anys 2012 i 2016- fins el punt de censurar les seues absències en actes de partit o en les mateixes reunions de la direcció executiva, per la qual cosa les directrius en les formes de funcionar o a l’hora de posar en comú determinades accions d’àmbit comarcal se’n van ressentir enormement: la manca d’un líder era flagrant.

Cridaner ha estat també el seu gir a l’interior del partit. En pocs anys ha passat de fer costat al líder del partit Ximo Puig com a representat de la família lermista -a la qual n’ha estat històricament lligat i que li va permetre ocupar la secretaria provincial de Turisme- a fer un cop radical de volant per recolzar Pedro Sánchez i Rafa Garcia com a secretaris del PSOE i PSPV, respectivament. Enrere queden els temps gloriosos previs a les eleccions autonòmiques de 2015 en què anunciava “en petit comité” el seu desembarcament com a alt càrrec en un futur executiu presidit per Puig. Tanmateix, el seu desig prompte es va esvair a la velocitat de la llum elèctrica -eixa que ens costa tan cara- i desencisat se’n va ara de la primera línia. Possiblement, els padrins tan necessaris al món de la política no han estat suficients per assolir l’objectiu d’escalar a un càrrec més alt.

Pel que fa a la gestió municipal, més enllà de la darrera denúncia i la posterior absolució, quedarà malmesa pel record a les crítiques que durant els governs del PP al capdavant de la Generalitat va realitzar Arnal en matèria de política ambiental i que una volta l’esquerra valenciana ha accedit a l’administració autonòmica no s’ha traduït en un canvi dràstic de postura, és a dir, continuen les polítiques dogmàtiques de proteccionisme de la serra Calderona i del seu entorn. De la desitjada pujada al Garbí ja en parlarem un altre dia