Societats tradicionals

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

A mitjans del passat mes de juliol ens desdejunàvem amb una notícia sorprenent: l’Arquebisbat de València rellevava el rector de la Pobla de Vallbona -encarregat de la gestió de les dos esglésies existents a la localitat- per presumptes irregularitats econòmiques derivades de la seua funció eclesiàstica. No recorde que les altes instàncies religioses hagen pres una mesura tan dràstica i preocupant envers un rector al Camp de Túria. Almenys, públicament no ho havien fet mai, com a mínim no ho havien reconegut així, amb paraules clares i directes. De seguida, sense parar en palletes, se li ha buscat un substitut, tot tenint en compte el trasbals que hi ha hagut a la Pobla pel que fa a la marxa i l’arribada de rectors a les dos parròquies, la de les Ventes i la del Poble (així conegudes), dimissions i fugides sobtades incloses. No se sap ben bé si la Pobla ha esdevingut una plaça difícil de torejar, la seua gent és molt exigent o és, directament, una qüestió de sort, tant a l’hora d’escollir la persona adient per a dirigir l’església com pel moment oportú a l’hora de portar a terme eixes substitucions o relleus.

Als pobles, històricament, sempre hi ha hagut certs càrrecs que han tingut una dosi elevada de glorificació i vanaglòria entre les classes socials més modestes. Fruit d’eixe protagonisme a la societat, han tingut una projecció i un poder inabastable per a la resta i han esdevingut, per tant, un mirall per a la immensa majoria de la població. Entre els més reconeguts cal destacar-ne el paper del metge, l’alcalde, l’advocat, el terratinent, el guàrdia civil, el militar o el rector. Tothom volia arribar a assemblar-s’hi algun dia. La fita era sempre, però, una quimera d’impossible assoliment. Amb les seues virtuts i els seus defectes, els primers tapaven els segons, amb la qual cosa consolidaven la seua posició. Un model per a la resta de la societat que, fins i tot, els conferia un tarannà de seriositat i èxit indestriables. No obstant, al llarg dels últims anys eixos càrrecs que sempre han tingut una consideració envejable ara s’han vist esquitxats als mitjans de comunicació per presumptes casos de corrupció i, per tant, han vist reduïda dràsticament la seua imatge pública. Això ens alerta que ningú no està exempt de tindre defectes o de fer malifetes, més enllà dels càrrecs que se n’ocupen o de poders divins determinats.

En les societats locals més menudes, on tot el món es coneix i cadascú sap allò que fa el seu veí, resulta més difícil de pair determinades conductes en persones que, d’entrada, semblaven virtuoses o amb un poder sobrenatural en la seua funció. La realitat, però, llença al terra tot allò que ha costat tant d’aconseguir en el temps i situa tothom al mateix nivell. Ningú no és indispensable ni millor que el veí per ocupar un càrrec o un altre a la vida. Per això, el cas que hem conegut a través dels mitjans de comunicació sobre el rector de la Pobla encara ha sobtat més entre tota la societat local, tant els feligresos com la resta de les persones. Com sempre a la vida, els diners i la gestió que se’n fa és un element clau i essencial per explicar i argumentar determinats successos o esdeveniments de la nostra societat. L’església no n’està, malauradament, exempta de tot allò que ha ocorregut al nostre voltant des de fa uns quants anys. La seua imatge idíl·lica s’ha trencat, fil per randa, amb eixe tipus de fets que cal sumar a altres que han sacsejat l’església.

D’entrada, l’Arquebisbat de València ha confirmat els fets que s’han publicat als mitjans de comunicació. Res més, però. No ha donat més detalls ni ha aportat més dades sobre un succés que durant setmanes ha estat protagonista de tertúlies de cafè i xerrades al carrer. El protagonista d’eixos fets -un rector- i el moll de la qüestió plantejada -presumptes irregularitats detectades- han ajudat a afegir ingredients sucosos i saborosos per a tot tipus d’especulacions i rumors al seu voltant. Precisament, eixa manca d’informació o la seua escassetat en són raons més que suficients per alimentar eixe afany natural de les persones per assabentar-se’n d’un tema determinat. A les aules de periodisme, en l’assignatura de teoria de la comunicació, sempre se’n parla que el rumor és el fruit directe de la manca d’informació. Cal omplir eixos buits que hi ha al nostre voltant amb paraules que ens ajuden a comprendre un fet o un succés determinat. L’opció de determinades administracions públiques, entitats o empreses privades d’amagar o tergiversar la informació que els afecta directament no és mai, de cap de les maneres, una bona via per a controlar-la. Ans al contrari, acaben esquitxades en proporcions que, prèviament, no desitjaven o no havien calculat. Posar damunt de la taula totes les dades i tota la informació al seu abast perquè l’opinió pública en siga partícip és, al meu criteri, el millor per als seus interessos. A llarg termini, és més un benefici que no un perjudici. Al capdavall, a l’església se li ha d’exigir el mateix que a la resta d’entitats o administracions de la nostra societat. No tenen cap tipus d’exempció reconeguda -més enllà de les que s’apliquen encara a determinats locals que no tenen cap tipus de funció lligada al culte- perquè no n’informe amb tot tipus de detalls i dades sobre allò que ocorre al seu interior. No sols com una obligació envers els seus feligresos o devots sinó també per a la resta de la societat. No s’ha d’oblidar que l’església rep nombroses subvencions, ajudes i tot tipus de finançament, directament o indirecta, que després ha de justificar. Cap estament o institució pública o privada ha de quedar en una situació d’ombra o al marge de la corresponent fiscalització.

Precisament, per eixa mateixa raó m’ha sorprès la posició de “respecte” mantinguda per l’equip de govern de la Pobla de Vallbona, un govern embadalit per les misses, les processons i tot tipus de celebracions litúrgiques, envers uns fets d’allò més greus coneguts mai al municipi. Amagar el cap baix de les ales com els estruços no és una bona opció. Haurien fet el mateix si l’implicat fóra un partit polític adversari? S’han de demanar responsabilitats i que s’oferisquen les explicacions oportunes atesa la seua gravetat. Malauradament, ni Compromís, ni PSPV, ni Cupo ni Esquerra Unida -formació que sempre enlaira la bandera de l’aconfessionalitat de l’Estat- han obert la boca per por a emportar-se alguna garrotada. El rèdit polític i electoral per damunt de qualsevol altre tipus de consideració. Prefereixen col·locar-se de perfil abans que reclamar allò que a altres organismes i institucions sí exigeixen. “Amb l’església hem topat”, podríem pensar que és la màxima que han aplicat en aquesta ocasió.

Hi addueixen que es tracta d’un organisme autònom de l’ajuntament -la qual cosa és certa- i que, per tant, no tenen res a dir. Nogensmenys, se n’obliden que es tracta d’una entitat que rep subvenciones i ajudes econòmiques per part de totes les administracions públiques per a les seues activitats -directes o indirectes- i, per tant, està subjecta a la conseqüent fiscalització. Almenys se’ls ha de demanar una explicació, sense distincions ni favoritismes. Els tentacles de determinats lobbys a la nostra societat semblen, però, indesxifrables. Hi ha coses que no canvien tot i el pas del temps, dels segles i dels mil·lennis.