Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació
Tot veient l’acte que va tindre lloc amb motiu del conegut dia de la bicicleta, emmarcat en les polítiques municipals sobre la gestió de la mobilitat, vaig recordar l’entrevista que vaig realitzar uns mesos abans a José Luis Crespo, arquitecte i ex president del centre d’estudis locals (CEL) de la Pobla de Vallbona -càrrec del qual va ser-ne destituït en una operació atiada per l’equip de govern- on feia una anàlisi sobre les mancances que en matèria urbanística presenta la localitat des de fa anys. En parlava de la coneguda com a “ciutat difosa”, producte d’un model basat en l’especulació immobiliària, els diners ràpids i les hipoteques fem. Amb l’esclat d’eixa bombolla urbanística s’hi va produir el desastre en matèria de l’ordenament territorial que avui dia, dissortadament, encara patim, i amb escreix. El que més em va sobtar de l’esmentada entrevista rau en allò que ell anomena com “una còpia del model americà dels anys 60”, quan el rei era l’automòbil, les benzineres n’eren una imatge habitual al paisatge urbanístic i la pretesa modernitat no s’hi veia enlloc. Una imatge de la ciutat del Detroit d’aquells anys que, en el cas de la Pobla, s’agreuja per la servitud existent envers els interessos privats.
Un diagnòstic molt encertat en l’anàlisi de la situació que vivim quotidianament en el nostre dia a dia. En parlem del cas de la Pobla però ho podríem estendre a altres municipis de la comarca del Camp de Túria i fins i tot a una gran majoria de localitats valencianes. Mentre a altres indrets europeus han apostat per una economia basada en un creixement controlat en el nombre d’habitatges, en la correcció urbanística d’eixa ordenació territorial i en la necessitat d’equilibrar l’equació entre habitants i públics, la realitat valenciana és lluny d’eixos paràmetres als quals hauríem d’aspirar, no sols per assemblar-nos-hi sinó també per una voluntat pròpia de millorar la nostra qualitat de vida. Durant massa anys la gestió urbanística s’ha deixat com un departament que no calia controlar en excés, tot entroncant amb la filosofia més liberal en la qual els interessos privats d’uns quants trepitgen qualsevol intent per construir-hi una ciutat més amable i justa per als seus habitants. En l’entrevista, Crespo esmenta el concepte de “ciutat densa” amb el qual es pretén designar aquelles ciutats europees on s’afavoreix una economia a escala en els serveis públics i les energies per facilitar-ne la mobilitat i l’eficiència en general, en la qual el sòl es redueix i fa més natural la convivència del desenvolupament urbanístic i del paisatge. L’objectiu darrer a les nostres ciutats seria passar d’un tipus de ciutat difosa a un altre de densa.
En la pràctica política que vivim és molt bonic defensar aferrissadament els esquemes més bàsics sobre la mobilitat sostenible als nostres pobles i ciutats. El problema sorgeix quan intentem portar a termes els més rudimentaris dels costums, com ara fer una passejada en bicicleta en família, en amics o, fins i tot, assumir la necessitat d’emprar la bici com a mitjà de transport i trasllat als nuclis urbans. Una necessitat, una filosofia de vida, una moda,…. No s’hi val cap excusa per bandejar eixe tipus de mesura. Ara amb els coneguts governs del canvi, formats majoritàriament per partits de tarannà esquerrà, la mobilitat és un mot molt difós a les nostres societats. No és gens fàcil. Cal una aposta ferma i decidida perquè el camí que s’ha de mamprendre no és senzill. Els entrebancs i les travetes en són alguns dels ingredients que s’hi poden trobar pel camí els nostres polítics, els gestors dels recursos públics.
El dia de la bicicleta que celebren els ajuntaments són un esdeveniment idíl·lic: no hi ha problemes, els pocs que en sorgeixen es resolen ràpidament, hi ha vigilància pertot arreu, la policia obri el pas dels ciclistes, els voluntaris de protecció civil ajuden a arrodonir la jornada, els polítics agafen la bicicleta per ser-ne part activa del fet joiós, el recorregut transcorre per un indret segur, en eixe tram i en eixos fragments horaris. El problema és que sols ocorre a les pel·lícules i als contes de fades. La nostra realitat n’és ben diferent: cotxes que no respecten els ciclistes, manca absoluta de carrils bici pels nuclis urbans, absència de vigilància als pocs aparcaments reservats als ciclistes, escassa consciència social sobre la necessitat de fer-ne ús dels mitjans de comunicació alternatius als tradicionals, riscos i perills en girar la cantonada, vies estretes fetes fa anys, materials moltes voltes en un estat de conservació molt millorables. Comptat i debatut, una situació deplorable que s’arrossega des de fa anys i que, per manca de voluntat o desconeixement, no millora. Ans al contrari, empitjora a passes gegants.
La cosa no és, però, gens senzilla. Gens ni miqueta. Ho podem comprovar en qualsevol franja horària, tant en dies laborables com els festius o els caps de setmana. El comportament és molt semblant. Agafar la bicicleta i recórrer determinats carrers o barris és una aventura, amb un risc evident davant els transports tradicionals: amb les motos i els cotxes al capdavant, els camions resten, sortosament, en un segon plànol. Intentar recórrer amb el meu fill algun tram des de la porta de casa mateix fins el carril bici més pròxim és un dels exercicis més arriscats que avui dia puc portar a terme. És una llàstima perquè les generacions futures s’han de conscienciar sobre la importància d’emprar mitjans menys contaminants i més respectuosos amb el nostre voltant. Des de ben menuts han de saber que els recursos naturals són limitats, atès que arriba un moment en què no hi ha espai per a més. Per això, fomentar i promocionar la bicicleta és una bona forma d’incentivar mitjans nets i exempts d’elements nocius per al nostre medi ambient.
Nomenclatura de carrers
Dins d’eixa nova ordenació territorial basada en un altre tipus de polítiques i gestió urbanística, cal esmentar la democratització de la nomenclatura dels carrers de molts nuclis urbans, no sols a la Pobla sinó també a la resta del Camp de Túria i d’altres municipis valencians. Sembla mentida que tantes dècades després de la mort del dictador encara hi haja tantes reminiscències i vestigis d’un altra època. Funesta i nociva per al benestar social. Fa anys que s’haurien d’haver eliminat i foragitat de qualsevol dels nostres carrers. La democràcia comença pel nom mateix, i, per això, cal eradicar qualsevol rastre d’èpoques pretèrites. Fa anys es va retirar el bust de Franco -en concret l’any 2005, no fa tants anys si ho mirem bé- i ara acaba el camí que es va mamprendre en aquell moment.
M’ha agradat la fermesa i la convicció mostrada per l’equip de govern de la Pobla de Vallbona per afrontar qualsevol intent d’involució des d’alguns sectors polítics o socials que no veuen que siga ara el moment oportú. El que en països democràtics europeus és una qüestió que no admet cap tipus de polèmica o discussió, ací sempre es genera polèmica, soroll mediàtic i crítiques des d’alguns sectors socials contraris a avançar en matèria de reconstrucció d’eixe passat que mai no hauria d’haver ocorregut. No sols s’ha de canviar el nomenclator per complir amb la legislació vigent basada en la memòria històrica sinó que és una forma de respectar la nostra democràcia. Deixar via lliure als noms de persones lligades a la dictadura o recordar personatges històrics que van ajudar a consolidar-la o promocionar-la no és la millor manera de digerir i oblidar aquella etapa. El perill d’involució és present i, per això, cal posar-hi tot allò al nostre abast per evitar-ne el seu avanç. Els qui ara s’hi oposen dirien el mateix si els noms retolats foren els de Santiago Carrillo o la Passionària? En altres contrades esta pregunta no s’hi faria.