La mancomunitat, eixa gran desconeguda

Hi ha un bon grapat d’institucions, organismes i entitats que si no existiren no ocorreria res de res. Funcionen, exclusivament, per una voluntat dels polítics que a l’hora de la veritat pacten la seua creació, intercanvien favors com si es tractara d’un repartiment de cromos i amaguen allò que els interessa a l’opinió pública per no sortir-ne esquitxats. 

Si algú demanara a una empresa de demoscòpia i estudis socials una enquesta sobre el grau de coneixement de la Mancomunitat del Camp de Túria ens emportaríem una bona sorpresa. Algú sap què és? Quines són les seues funcions? Com nodreix el seu pressupost econòmic? Qui és el seu president? Com s’escull? Quines persones en formen part i com es trien? Cobren els seus integrants? Són preguntes bàsiques que poca gent –la del carrer, aquella que pateix per arribar a finals de mes- sabria contestar amb seguretat. 

Molt a sovint, escoltem o llegim als mitjans de comunicació l’existència d’una allau d’organismes públics dels quals, pràcticament, ho desconeixem tot. A la nostra comarca -la del Camp de Túria, aquella gran desconeguda- hi ha una Mancomunitat que és la gran absent en la construcció d’una identitat pròpia per a tots els qui hi vivim. Més de 100.000 habitants que treballem, gaudim, patim i paguem però que, a canvi, sabem ben poques coses d’un organisme que -més enllà de les disputes polítiques de costum- fa camí envoltada de la mediocritat i la manca de capacitat per vertebrar el Camp de Túria. 

Quantes voltes han escoltat parlar-ne de la seua existència? No cal que m’ho diguen, de ben segur molts de vostés ni sabien de la seua creació fa més de 15 anys per voluntat dels ajuntaments del Camp de Túria que pretenien portar a terme programes d’àmbit comarcal que abaratiren costos i pogueren liderar el futur de tots els seus habitants. Possiblement, molts dels organismes que ens envolten podrien desaparèixer i no ho notaríem. Així de cruel i fàcil seria la cosa. 

Amb una crisi tan forta i difícil que estem patint –coses del capitalisme salvatge- trobem a faltar institucions que donen una resposta i ajuden a portar a terme iniciatives i projectes per fer més còmode el trànsit a una fase d’estabilitat econòmica. Bé, tampoc és que la Mancomunitat haja de fer el treball que han de fer els governs autonòmic i estatal però ni se’ls ha escoltat el batec del cor davant el patiment de desenes i desenes de famílies esquarterades per la crisi. 

Per què volem una institució que sols fa cursets i programes d’inserció quan moltes d’eixes iniciatives les realitzen ja les agències de desenvolupament local? Aquestes darreres han esdevingut -dissortadament i amb el pas del temps en molts casos- un niu d’endolls, amiguisme i clientelisme polític per part dels alcaldes i alcaldesses de torn que, amb vistes a treure’n un rendiment electoral, han vist una bona ocasió per continuar servint als seus respectius partits en comptes de beneficiar el gruix de la gent del municipi. Una veritat evident que els partits polítics, grans i menuts, no tenen cap intenció d’esmenar. Molt trist.

Potser seria capaç la Mancomunitat d’atiar un gran debat al voltant de la nostra realitat comarcal? Tenim prou infraestructures sanitàries, educatives, socials, culturals, carreteres, o mitjans de comunicació? Hi ha cap grup de treball o reflexió preparats per treure’ns els dubtes i adreçar-nos al camí correcte que ens faça mirar amb optimisme el futur del Camp de Túria? Al llarg dels anys, recorde que el nom de la Mancomunitat ha estat lligat a presumptes escàndols d’amiguisme, d’endolls i enrenous polítics d’escàs profit. Ha fet cap iniciativa, en els darrers 15 anys de vida, per fer-nos més agradable el nostre quefer diari? Es podria dissoldre o és demanar massa? 

Dissortadament, no n’és l’excepció. Tenim una altra realitat que ens envolta cada dia. Sous milionaris, dietes ben sucoses, reunions estrafolàries, pactes polítics, intercanvi de favors, funcions pocs concretes o acusacions molt greus de presumptes irregularitats en són la carta de presentació d’altres institucions públiques que, pagades amb els nostres diners, serveixen per ben poc. Únicament, per augmentar la despesa pública i donar treball a un bon grapat de gent que, amb el vist-i-plau dels nostres polítics, s’emporten unes nòmines que molts de nosaltres ens marejaríem de mirar-les. 

Podríem parlar-ne del Consell Valencià de Cultura, un ens que, format per experts i estudiosos del nostre enorme patrimoni, s’encarrega de vigilar i emetre dictàmens no vinculants que els governants de torn –autonòmics i locals- ignoren en la majoria del casos i fan una miqueta més inconcebible la seua existència. El darrer exemple el tenim fa unes setmanes quan van redactar un informe on recomanaven a l’Ajuntament de València la necessitat de tancar l’albereda als cotxes i al trànsit en general per evitar-ne agressions i un deteriorament del seu entorn. De seguida, l’endemà, l’alcaldessa del cap i casal, la gran Rita Barberà, va eixir en un llampec per desacreditar-ne les conclusions. 

Per això volem eixa institució? Una cosa semblant podríem dir de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, creada per Zaplana a principis del seu primer mandat, per evitar crítiques a la seua poca estima per la qüestió lingüística. Va acabar el seu regnat sense pronunciar una sola paraula en valencià. Per això mateix, qualsevol iniciativa que intente projectar l’Acadèmia és inútil mentre el valencià no tinga un reconeixement social de la mà dels nostres polítics. Quantes voltes han escoltat vostés parlar en valencià la portaveu del Consell, la il·lustríssima veïna de l’Eliana Paula Sánchez de León? Cap ni una. Què ocorreria si a Bèlgica el portaveu del govern parlara sols en francés i bandejara el flamenc en les seues intervencions? Possiblement, duraria dos minuts en el càrrec. Ací no passa mai res. 

Finalment, podríem esmentar l’entrada triomfal en les nostres vides del Consorcio Valencia Interior –quin nom més barroer- que s’encarrega des de fa mesos de fer-nos més difícil quadrar el pressupost familiar amb desenes de milers d’euros per un treball de classificació i tractament dels residus sòlids que cada nit llancem als contenidors de baix de casa. Més de 30, 40, 50 i fins i tot 60 euros en són un motiu suficient perquè la gent es negue directament a pagar res. Algun partit –Iniciativa- ha fet greus acusacions sobre aquests cobraments però, com sempre ens ocorre als valencians, no hi ha hagut cap problema perquè tot continue igual. Així ens va.

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona