La caducitat dels alcaldes

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona

Fa uns anys, l’ex president del Govern Felipe González va alertar sobre el paper que haurien de tindre els ex mandataris una volta han deixat la primera línia política, han fet un pas enrere i han de continuar la seua vida amb una normalitat absoluta. Allunyats dels focus de l’opinió pública -moltes voltes amb sucosos sous d’empreses privades que han tingut a vore en la seua gestió, és a dir, les conegudes com a portes giratòries- hi ha uns ex presidents que sols pensen a passar desapercebuts mentre que hi ha uns altres que aposten per un perfil molt determinat: ser-ne el centre d’atenció a totes hores. Tenen unes ganes immenses de continuar donant la seua opinió sobre els temes de l’actualitat. Fins i tot, González va comparar les figures dels ex presidents amb els bonsais, unes arbres molt majestuosos que, tanmateix, hom no sap on col·locar-los, perquè els deixes on els deixes sempre són un destorb per a algú. En el seu cas, en el cas de González, podríem englobar la seua figura en els dos casos: per un costat, amb saborosos salaris d’empreses i multinacionals amb les quals s’omple les butxaques en caramull, i de l’altre costat podríem dir que sempre que dona la seua opinió públicament esdevé en el centre d’atenció fins el punt que pot emprenyar, enormement, els seus propis companys de partit.

En l’àmbit local i comarcal, una de les qüestions que des de fa temps continua sense resoldre’s rau en la possibilitat que els nostres polítics puguen tindre una caducitat, és a dir, que no puguen romandre al poder més anys dels que s’hi recomanen. Als Estats Units hi ha un límit: dos mandats, huit anys en total. En el cas espanyol, no hi ha cap restricció, ni per al president del Govern, ni per als presidents autonòmics ni, tampoc, per als alcaldes. Hi ha veïns als pobles que sols han conegut un alcalde o alcaldessa en tota la seua vida. Ni recorden quina va ser l’última volta que hi hagué un canvi al capdavant de l’administració local. És una rèmora del franquisme més anquilosat que hui dia seguim patint. La qüestió no s’ha abordat amb seriositat. Com en el cas d’algun riu, apareix i desapareix del debat públic sense massa explicacions, en funció dels interessos polítics i partidistes i de l’agenda mediàtica de cada moment.

Les informacions que ens han arribat durant les últimes setmanes des de Gàtova -municipi oblidat històricament al Camp de Túria– posa èmfasi amb tot allò que he dit abans. Recentment, el Tribunal de Comptes ha condemnat l’ex alcalde socialista Leopoldo Romero a tornar a l’ajuntament d’eixe municipi al voltant de 20.000 euros que va cobrar en concepte de dietes durant tres anys tot i els informes contraris del departament d’Intervenció municipal. La sentència del Tribunal de Comptes assenyala que el cobrament d’eixos diners “no estan justificats en la forma que exigeix la llei” a més de no ser eixa l’opció adient per justificar eixe tipus de despesa. El veredicte obliga l’ex mandatari de Gàtova a tornar al totalitat dels diners ingressats indegudament i en rebutja les al·legacions de Romero sobre la dedicació prestada a l’ajuntament sense cap tipus de sou o salari públic. Fins i tot, recorda que una dedicació parcial hauria estat molt més costosa per a l’erari públic. De fet, a la comarca hi ha casos de pobles menuts -en població, en grandària i en pressupost anual- on l’alcalde o alcaldessa de torn tenen un sou de l’ajuntament per portar a terme la seua feina a llarg de tot l’any.

Després de 24 anys d’alcalde -des de 1991 fins 2015, sis legislatures en total-, Romero arriba al declivi de la seua carrera amb un fermall trist: haver de tornar uns diners que el Tribunal de Comptes, màxim òrgan de supervisió dels comptes de les administracions públiques, considera que no estan justificats correctament i l’obliga a tornar-los. Vint-i-quatre anys al capdavant d’una administració local són molts. Tot i que ha comptat amb el suport dels seus veïns que eleccions rere eleccions li han mostrat amb escreix un recolzament absolut, caldria preguntar-se quins al·licients menen una persona a romandre una quantitat tan important d’anys de la seua vida a gestionar un ajuntament.

Trist epíleg per a un alcalde. El seu cas em recorda al de l’ex alcalde de Serra Javier Arnal que, després de molts anys com a polític, va deixar el càrrec després d’una sentència judicial absolutòria. Em fa l’efecte que hi ha alcaldes que no saben mesurar correctament el seu límit, la seua caducitat. S’entesten a continuar a qualsevol preu fins que els seus veïns diuen el contrari. Arriben a pensar que l’ajuntament és part de la seua propietat particular. A la nostra comarca encara hi ha alguns alcaldes en la mateixa situació. L’alcalde de Benaguasil, José Joaquín Segarra, i el de Casinos, José Miguel Espinosa, són els més veterans del Camp de Túria després del tsunami de l’any 2015 que va fer un tom radical a la comarca per escombrar una gran majoria de mandataris. Segarra i Espinosa no sols acumulen anys com a alcaldes sinó també tenen un bagatge anterior com a regidors dels respectius governs. No saben què és allò de ser a l’oposició municipal.

En el cas de Gàtova, cal lloar la figura del seu actual alcalde, Manuel Martínez, qui ha afirmat que amb la sentència del Tribunal de Comptes “s’ha fet justícia” i ha afegit que d’eixa forma “hem volgut que torne els diners”, en referència al seu antecessor Lepoldo Romero. La seua figura s’engrandeix més encara si recordem que en les eleccions de 2015 va ser capaç de liquidar “políticament parlant” Romero en un municipi on els socialistes enlairaven la bandera de la victòria amb autèntiques pallisses al seu adversari. Els socialistes eren capaços d’aniquilar qualsevol intent del Partit Popular per donar-hi batalla. Tanmateix, el sorgiment d’una figura jove, preparada i amb ganes de treballar han estat les credencials suficients per esdevenir en el nou alcalde. Per això mateixa, cal jutjar amb la suficient capacitat uns resultats com els que va ser capaç d’aconseguir en les eleccions de l’any 2015. Els estudis demoscòpics i els treballs de camp sobre sociologia i ciència política tindrien molta faena a fer en un poble menut i moltes voltes oblidat com Gàtova.

Per mi, és admirable la gent que dedica totes les jornades possibles, els caps de setmana, els festius, les vacances o qualsevol dia de la setmana a administrar els recursos públics, els de tots nosaltres amb l’única finalitat de millorar la nostra vida, el nostre quefer diari, resoldre les dificultats i atendre els problemes que es generen en un municipi. No sé si jo estaria disposat a renunciar a moltes coses de la meua vida personal i familiar per a atendre eixe tipus de necessitats públiques. I ho dic amb absoluta sinceritat i franquesa. Hi ha polítics i alcaldes, majoritàriament, que es guanyen el sou que perceben per una feina que moltes vegades els ocupa des de dilluns fins al diumenge. Bandejant la seua vida personal, el seu temps de lleure i oci i les obligacions familiars que se’n creen. Tant s’hi val si es tracta d’un ajuntament gran o menut, moltes voltes no es paguen amb diners eixes obligacions que s’han atendre, les vint-i-quatre hores del dia sense descans.

Nogensmenys, els alcaldes també haurien de tindre un límit per permetre l’entrada d’altra gent, de persones amb més ganes i il·lusió, amb projectes nous, amb una visió diferent a l’hora d’analitzar els problemes o de proposar-ne les solucions o, directament, de canviar i posar-hi una cara diferent. Comptat i debatut, és bo que hi ha haja persones noves al capdavant de les nostres administracions, sobretot les locals que són les que més ens afecten directament en les esferes quotidianes de la nostra vida. Més enllà de les qüestions partidistes, més enllà de parlar-ne d’un partit o d’un altre, més enllà de les crítiques periodístiques o les desavinences personals, la feina dels polítics és més seriosa com per atiar determinats debats sobre frivolitats.

És per això que amb la sentència del Tribunal de Comptes sobre el cas de Gàtova, s’ha posat el dit en la nafra sobre una qüestió que des de fa anys ha estat debat en determinades contrades i ambients. Han de cobrar els alcaldes, alcaldesses i capitostos dels pobles menuts? Ho han de fer de forma altruista o han de percebre qualsevol tipus d’indemnització per dietes o despeses? Pot un alcalde dirigir un ajuntament amb un comandament a distància de vint-i-cinc o trenta quilòmetres? Els barems establerts fa uns anys per la Federació Valenciana de Municipis i Províncies per fixar els sous dels alcaldes s’ajustaven correctament a la realitat del dia a dia d’un ajuntament? Caldrà continuar treballant en eixe sentit. Cada poble és diferent, amb uns ingressos i uns despeses que no tenen a vore amb un altre i unes possibilitats econòmiques de creixement singular i intransferibles. Malauradament per a ells.