L’Esglèsia ensenya el sexe

He de confessar -la qual cosa no solc fer mai- que quan l’església va anunciar el juliol passat el seu propòsit d’ensenyar sexe a partir d’aquest curs acadèmic vaig pensar: “Finalment, l’església ha esdevingut raonable i ha canviat el seu ideari retrògrad”.

El meu goig se’n va anar en orris l’endemà quan la mateixa església va explicar, amb més calma, el temari de les esmentades classes de sexe: “La masturbación es un vicio o defecto que puede convertirse en adicción y que hay que evitar; la homosexualidad es una disfunción; la finalidad del sexo es la procreación y hay que esperar al matrimonio para practicarlo por primera vez; ningún método anticonceptivo evita del todo la posibilidad de embarazo, por lo que hay que rechazarlos”. (Ho deixe escrit en castellà perquè és la llengua que fan servir encara a l’església, el valencià és per a la gent de poble que l’emprem a la intimitat).

Tot un seguit de recomanacions i saviesa eclesial que torna a remarcar el punt d’anormalitat que, avui dia, encara perdura en alguns sectors socials, especialment, entre aquells que es neguen a madurar, a corregir les seues disfuncions i revisar alguns conceptes que semblaven completament superats. No és cap broma. La situació és d’allò més important per a la maduresa dels nostres joves atès que tot allò que aprenguen de menuts i menudes ho faran servir a la seua edat adulta. Per això, no poden adquirir a l’escola plantejaments que s’enfronten, de totes totes, amb les tesis avalades pels científics.

S’imaginen vostés l’església parlant sobre la possibilitat de vida a Mart i qüestionant certes teories astronòmiques? L’església té tota la seua competència per parlar-ne -amb propietat- de les qüestions espirituals i morals però en cap cas per ensenyar, estrictament, la matèria d’educació sexual on l’únic que s’hi val és la ciència, és a dir, s’ha de fer cabal, únicament, d’aquells preceptes que han estat comprovats per aplicar-los a la nostra vida diària i quotidiana. Així de senzill és. Sembla, però, que la jerarquia eclesiàstica encara no ha endinsat certes coses i, ans al contrari, s’entesta cada volta més a lluitar contra allò que la ciència s’encarrega de demostrar. Quantes vides humanes se salvarien al món si l’església defensara l’ús de profilàctics en les relacions sexuals? Hi ha algú que, avui dia, pense que els joves no tindran sexe fins que es casen? En quin món viuen per difondre coses que fa anys la ciència ha rebutjat? La realitat va per un camí mentre que els capitosts religiosos s’hi oposen amb lleugeresa.

Actualment, als centres educatius valencians s’imparteixen certes nocions sobre el sexe en diverses assignatures mentre que la conselleria de Sanitat ha impulsat un programa d’intervenció en educació sexual (PIES) al qual s’hi poden acollir aquells col·legis o instituts que així ho sol·liciten. Davant això, l’església ha contraatacat amb l’elaboració de l’esmentat catàleg on intenta desmuntar totes les teories del món científic i mèdic acceptades des de fa anys. Com poden els centres religiosos que reben generoses subvencions públiques rebutjar, fins i tot, una assignatura que el govern  “opusdeista” valencià ha elaborat per als nostres joves? Són coses difícilment assumibles en un període on els casos d’abusos i pederàstia a l’església ha esquitxat la seua imatge. No són casos puntuals sinó una pràctica històrica estesa en molts països.

Qualsevol campanya de prevenció de malalties de transmissió sexual se’n pot anar en orris si entre tots no hi posem el major esforç per acabar amb la mort diària de centenars de persones. Milers d’euros de despesa pública i d’esforç de professionals sanitaris es poden balafiar per culpa d’una església que es nega a progressar i adaptar el seu ideari als usos i costums de totes les persones, els creients o els ateus. No hem d’oblidar que els mateixos estaments que es neguen a ensenyar una educació sexual adient als nostres joves -tot dient les coses com cal i sense embuts- són els qui lamenten després els embarassos no desitjats, són contraris a l’avortament i propugnen l’abstinència com a norma de conducta “normal”. Sols amb educació i formació ens en podrem assegurar d’evitar els riscos per als nostres joves. El que passa és que l’església rebutja la formació de les persones i alhora també les conseqüències d’eixa manca d’educació sexual.

En l’àmbit del sexe i de les relacions íntimes hi ha una gran distància entre allò que sembla i es diu i allò que realment ocorre, és a dir, la realitat. La hipocresia i la falsedat són dues de les reaccions més habituals de les persones. És per això que no s’entén que en municipis profundament creients i de tarannà conservador com és el cas de la Pobla de Vallbona hagen proliferat, històricament, els “puticlubs” sense cap tipus de problema. Fins i tot, n’hi va haver cinc al terme municipal. Per què? Caldria fer un estudi sociològic per comprendre-ho. Una fita difícilment superable, fins ara, en qualsevol altre municipi valencià.

Algú creu que, actualment, una parella tradicional, creient, de dretes i conservadora deixa de tindre relacions sexuals la resta de la seua vida a fi d’evitar-ne un embaràs? Si seguim eixa teoria o la gent no té relacions sexuals o utilitzen els preservatius perquè del contrari cada família estaria formada per desenes de fills i filles. Hi ha alguna cosa que no s’entén. La doctrina oficial de l’església diu ben clarament que no es poden fer servir preservatius o d’altre tipus de protecció per evitar-ne l’embaràs atés que la finalitat única de la relació és la procreació. El seu dogma és ben clar: per fugir de les malalties de transmissió sexual, de l’embaràs no desitjat i del posterior avortament no s’ha d’anar a l’era. Sols l’abstinència és la garantia davant el perill.

Açò em recorda una anècdota d’aquest estiu a l’hospital infantil de la Fe que em va deixar glaçat: una metgessa em va dir que si no volia que el meu fill emmalaltira que no l’havia de portar al’escoleta i d’aquesta manera no agafaria virus o contagis de la resta de companys. Genial!!! Cinc anys de carrera a la universitat perquè aquesta científica arribara a aquesta conclusió. Amb persones així acabaríem amb els problemes del món en un llampec. Segons aquest teoria, si no volem morir en un accident d’avió no hem viatjar en aquest mitjà de transport, per evitar la mort en accident de trànsit no agafem mai un vehicle, per evitar un ofegament a la mar no hi hem d’anar,… I així, fins acabar amb totes les situacions quotidianes
perilloses que ens envolten.

Doncs bé, ambdues circumstàncies tenen molt a vore entre elles. En comptes d’enfrontar-nos amb la realitat i milorar-la tant com puguem l’hem d’amagar i si podem evitar-la millor, serà l’única forma de progressar socialment.

 

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona