El poder de les urbanitzacions

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona

Quan començava amb açò del periodisme -una cosa que rau, bàsicament, a contar coses als ciutadans que els puguen interessar en la seua vida- era impensable que al saló de plenaris hi haguera cap regidor o regidora que no fóra una persona coneguda al poble, un veí o una veïna -no n’hi havia tantes en aquell moment- i que alhora també era designada per un malnom. Pensar que hi haguera algun veí foraster -un mot molt emprat als nostres pobles- assegut al saló de plenaris com a regidor o fins i tot com a alcalde i que fóra resident d’un àrea residencial o un xalet -els anomenats xaleteros- era, si més no, absolutament impensable. Han transcorregut, però, uns quants anys d’ençà que vaig començar al periodisme i els temps han canviat, sortosament, molt. De cap a cap, el dibuix que podem trobar als representants públics s’ha modificat com un reflex acurat dels canvis que s’han produït a la nostra societat. Als nostres municipis, especialment al Camp de Túria, és estrany l’ajuntament on no hi ha cap partit o formació política amb una representació important de xaleteros al saló de plenaris.

Recorde que fa uns anys Llíria, com a cap de comarca, en va ser la precursora en 2003 amb el naixement d’un partit nouvingut clau en la formació del govern municipal d’aquell moment en recolzar un regidor del Partit Popular com a alcalde. Eixa decisió, molt controvertida per la polseguera tan important que va alçar, va marcar el seu esdevenir polític i alhora va ser una de les claus que alhora explica la seua defunció metafòrica en perdre la representació al plenari. Va durar uns anys, va desaparèixer i el seu testimoni el va recollir un conglomerat de partits i sensibilitats heterogènies que s’apleguen en altres formacions polítiques. La vigència d’eixe partit “xaletero” va durar el temps que el PP es va adonar que la seua pervivència depenia de la seua habilitat per atraure el vot residencial. I tant que ho va aconseguir posteriorment amb les majories absolutes assolides. Fins i tot, va romandre al poder des de l’any 2003 fins el 2015, tot trencant una màxima lliriana que diu que cap alcalde repetia una legislatura rere un altra des de la democràcia.

El paisatge nou que es dibuixa als salons dels plenaris dels consistoris de la nostra comarca no són sinó el símptoma que quelcom ha canviat a les nostres vides des de fa temps, la normalització de la vida, les relacions que es desenvolupen entre les persones i el pas inexorable dels dies. No es tracta de jutjar únicament si són coses positives o negatives, tan sols es tracta de considerar i observar els canvis que al nostre voltant esdevé en un fet habitual i normal. Precisament, normalitzar la situació és la millor manera d’assumir-la i donar-li un caire adient per integrar-la. Fa uns quants anys, ningú no es plantejava que en les cadires del plenari es poguera asseure algú com a regidor que visqués en un xalet o fins i tot que fóra foraster. En un moment que els regidors -de regidores n’hi havia poques en aquella època- es coneixien pels malnoms tan habituals als pobles tradicionals, pensar en partits de xaleteros era una agosarament sols a l’abast dels futuròlegs. Semblaven pel·lícules de ciència-ficció que eren lluny de convertir-se en realitat. Mirades d’un altra època en un moment en què la integració, la diversitat i la pluralitat a la societat no eren a l’abast de tots. Tanmateix, a poc a poc s’han introduït a les nostres vides.

A altres municipis del Camp de Túria com ara la Pobla de Vallbona, Naquera o la més recent com el cas de Bétera. Precisament, en este darrer ajuntament s’ha produït les darreres setmanes un fenomen molt curiós amb un partit com Mas Camarena-Cube que demanava més inversions en la seua urbanització i en la veïna de Torre en Conill alhora que proposava convertir estes dos àrees residencials en una entitat local menor. Més o menys, una mena d’independència de Bétera atès el que consideren un abandonament històric per part de l’ajuntament. El plenari, pel seu costat, ha rebutjat la proposta tot adduint que no s’hi reuneixen les característiques contemplades en la llei.

Més enllà de les acusacions que se n’han derivat posteriorment entre els dos costats en litigi -el govern local i el partit des les urbanitzacions- el que ha quedat palès és la importància i l’embranzida que les àrees residencials han assolit al llarg dels últims anys a la nostra comarca. El Camp de Túria és històricament un àrea amb una proliferació molt accentuada de xalets, segons habitatges i disseminats que s’hi van gestar durant les dècades dels 70, 80 i 90 amb la permissivitat i complaença dels respectius ajuntaments. És d’allò més habitual passejar per qualsevol contrada i observar a l’horitzó un xalet, o dos o tres, amb greus mancances en serveis públics essencials: asfaltat de carrers, clavegueram i enllumenat. Al llarg dels darrers anys els ajuntaments han comprés que cal resoldre eixes mancances, més enllà de la il·legalitat o no d’eixos habitatges. No han tingut el suficient coratge polític per prendre decisions impopulars que podrien suposar un desgast electoral determinant als comicis. Han preferit mirar envers un altre costat per conservar un espai polític i un rendiment electoral valuós.

Els nostres polítics en són cada volta més conscients de la importància que tenen les urbanitzacions no sols en la vida del municipi sinó també en la governabilitat dels seus ajuntaments. A la Pobla de Vallbona, el partit de les urbanitzacions n’és una part essencial en la formació del govern local, indispensable per a l’estabilitat plenària. A Bétera, Mas Camarena-Cube va envestir alcaldessa Cristina Alemany, de Compromís, tot i que mesos més tard va trencar la coalició i se’n va anar a la banqueta de l’oposició. Sembla que la moció on demanava la “marxa” de les urbanitzacions ha estat una bona operació per al partit polític que ha posat en evidència les reclamacions que des de fa anys se’n venia parlant. Línies d’autobús, un ambulatori, la neteja dels carrers i més instal·lacions educatives n’eren les propostes i demandes.

A la nostra comarca, però, la independència d’alguns espais no és nova. Sant Antoni de Benaixeve es va independitzar fa 20 anys de Paterna. S’hi van fer les votacions al municipi perquè els seus habitants ho pogueren decidir i van escollir la seua independència efectiva. Des d’aquell moment han fet el seu camí en solitari, amb una gestió dels seus recursos de forma directa i sense dependre d’altres institucions en el seu dia a dia. L’únic que em va sobtar en aquell moment era que el Partit Popular en va ser el partit que va enlairar la bandera de la independència. Un partit amb una pàtina tan centralista com la que demostra en el dia a dia actual, va esdevindre en l’artífex del procés de separació. A la vida no ens cansarem mai de vore fets sorprenents. Incoherències o incongruències al marge, ningú no es planteja ja a Sant Antoni un procés centralitzador ni una marxa enrere d’aquells fets. El municipi romà a la comarca amb el paper que li pertoca, per grandària i potencial.

Casualitats, causalitats o coincidències, el ben cert és que pocs dies després de l’anunci d’una possible independència o de la constitució d’una entitat local menor, l’Ajuntament de Bétera ha mogut fitxa i ha anunciat a corre cuita la futura construcció d’un col·legi, precisament, a Mas Camarena i la instal·lació de pous en la zona per arreplegar l’aigua de les pluges i evitar, així, possibles inundacions que, dissortadament, són tan habituals en una gran quantitat de les urbanitzacions del Camp de Túria per culpa d’un urbanisme esbojarrat i desordenat al nostre territori.

L’alcaldessa de Bétera, Cristina Alemany, de Compromís, persona molt assenyada i amb una gran virtut com és la coherència al món de la política, no ha acceptat la demanda d’este partit conscient de l’escàs recorregut polític i judicial que tindria la petició de Mas Camarena i Torre en Conill. Ha fet seues totes les reclamacions de les urbanitzacions conscient que són un valor electoral puixant des de fa anys a la vida política de Bétera i ha assumit les reivindicacions veïnals. No debades, recorda que no són mancances de fa uns dies. Ans al contrari, s’arrosseguen des de fa anys i panys en què el seu partit, Compromís, no n’era part dels governs municipals. El temps, però, fa el seu compte enrere tot mirant de gairó les eleccions de l’any 2019.