Els egocentrismes en política

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

Durant els cinc de la carrera universitària passava cada matí per Bétera on un rètol en roig i ben gran plantat en una paret vella construïda amb rajoles antigues em rebia per recordar-me en quin poble em trobava. “¿A por quién vais, a por el SIDA o a por Cremades?” era la frase en qüestió. La tenia enregistrada al meu cervell i estrany era el dia que abans d’arribar-hi no me’n recordara. D’entrada no l’entenia. Per un costat, desconeixia qui era Cremades, la persona a qui s’hi al·ludia. D’altra banda, no en sabia la connexió entre l’esmentada persona i la Sida, una malaltia que en aquella època cavalcava amb peu ferm i provocava calfreds i maldecaps entre determinats segments socials, com una autèntica piconadora que malmetia la salut de les persones.

Amb el temps, vaig aconseguir pair la frase que amb tanta contundència figurava amb tota mena de privilegis sobre una paret del nucli urbà. Els autors de la retolació de la paret escometien contra l’alcalde de l’època de Bétera, Vicent Cremades, per permetre la instal·lació d’un centre 0n s’hi tractaven malats de la Sida. El desconeixement i l’agosarament sobre les persones que patien en aquell moment la malaltia, mortal completament front al caràcter crònic de l’actualitat, suraven com la causa de l’eslògan que rebia els visitants. De ben segur, pensaven que la presència de persones amb una malaltia mortal es podria estendre fàcilment a la resta de ciutadans, com si l’aire que s’hi respirava o el contacte cara a cara entre les persones en fóra raó suficient per al contagi.

Amb la perspectiva que ens atorga el pas del temps, l’evolució de la medicina i els nous avenços farmacològics podríem deduir-hi que eixe pensament o forma de funcionar en forma part d’una època feliçment passada. Nogensmenys, em fa l’efecte que si en parlem en termes sociològics i polítics no hauríem de bandejar eixe reduccionisme dialèctic. Ans al contrari, continuem caminant per la senda de l’egoisme o de l’egocentrisme: sols pensem en nosaltres mateixos, en el nostre benestar, en el plaer personal i en la satisfacció immediata. Deixem la solidaritat, la identificació amb els altres i l’ajut humanitari per donar-hi pas als missatges on el “jo” personal n’és el protagonista. D’exemples, en tenim un bon grapat, diversos i de tot tipus, per a tots els gustos. La instal·lació d’un aeroport, un abocador de fem, una planta de tractament de residus, la construcció d’una presó -ara que tots demanen places a dojo per a polítics i delinqüents-, o un centre de discapacitats intel·lectuals,….. Hi ha per a tots els gustos i condicions. Tots són projectes importants que volem lluny de casa nostra, si és a la casa del veí on no ens moleste, millor.

A Llíria, la capital comarcal, però, des de fa quasi un any i mig hi ha una polèmica important -atiada per sectors conservadors, altres pseudoprogres i una colla sense classificació- al voltant de la futura construcció d’un centre de menors, tutelats per la Conselleria de Polítiques Inclusives, que encapçala Mónica Oltra, de Compromís. Eixos sectors esmentats n’han fet del centre de menors l’eix fonamental de la seua lluita política amb l’al·licient en l’horitzó més immediat de traure’n un rèdit electoral en les eleccions locals previstes per al maig del 2019. Tant s’hi val una cosa o l’altra. La qüestió principal rau en el seu interès per desgastar un equip de govern -format pel PSPV, Compromís i dos regidors que abans militaven en Ciutadans i Podem- que va desballestar la majoria absoluta que des de feia anys el Partit Popular fruïa a la capital edetana amb una placidesa i una comoditat fruit de la incapacitat de l’oposició per fiscalitzar els governs conservadors.

No entraré en qüestions tècniques alienes a la meua formació i capacitat cognitiva, sinó em quedaré en el terreny de la política, un món que moltes voltes s’endinsa en parcel·les enfangades per la demagògia i per la cerca de la consecució del premi immediat en comptes de deixar determinades àrees a les persones encarregades de gestionar-les.

Els ànims s’escalfen de valent quan eixos partits polítics prenen els estereotips més escandalosos d’eixos menors per agitar les masses que en formen l’opinió pública de Llíria i crear un clima advers i contrari a la instal·lació d’un centre d’eixes característiques.

Dia a dia, plenari rere plenari, discussió rere discussió, polèmica rere polèmica, qualsevol tret que ajude a mobilitzar la ciutadania en contra del centre de menors. N’han fet d’eixe tema l’agenda informativa diària, especialment centrada en les xarxes socials on determinades classes socials es belluguen amb una rapidesa envejable. No hi ha dia que no s’hi pengen notícies negatives d’altres municipis on hi ha eixe tipus d’instal·lacions per continuar la seua lluita particular. Qualsevol motiu és suficient per carregar-hi el pes.

Al principi, demanaven la construcció d’un centre de dia amb caràcter comarcal en comptes del centre de menors. Després, quan l’Ajuntament de Llíria i la Generalitat van assegurar amb papers i documents que també n’hi hauria un edifici per als majors, es van centrar a criticar amb duresa el centre de menors. D’eixa manera, si en l’anterior legislatura la nefasta gestió urbanística en un municipi amb greus i endèmiques mancances era el tema principal, ara n’és el centre de menors el que ha pres el relleu al mig de l’opinió pública.

Dins del mateix equip de govern, m’ha sobtat especialment el distint tractament que cada partit que en forma part n’ha fet de la construcció del centre de menors. Mentre els dos regidors aïllats de Podem i Ciutadans no en diuen ni pruna, quasi passen desapercebuts, Compromís ha passat d’anunciar a dolçaina i tabalet la construcció del centre de menors com un èxit propi fruit de la seua influència en una conselleria encapçalada per la mateixa coalició a posar-s’hi de perfil quan han vist que eixe projecte pot suposar un desgast notable en forma de minva de vots en les properes eleccions. L’alcalde socialista de Llíria és, actualment, l’únic que ha d’afrontar les escomeses de la resta de l’oposició i d’entitats suposadament independents arrecerades en la línia més conservadora.

El Partit Popular n’ha fet d’eixe el seu pal de paller. A l’horitzó més immediat no s’hi albiren canvis substancials. Ans al contrari, la intuïció ens indica que a mesura que s’acosten les eleccions s’accentuaran els missatges contraris a la futura instal·lació del centre de menors. Alhora, eixe serà un dels temes més importants que centraran bona part de la futura campanya electoral, que podria passar factura política, possiblement en forma de minva de vots per al govern municipal i en forma d’augment per a l’oposició.

Una volta més, queda demostrat que els polítics bandegen qualsevol signe de progrés social amb l’únic intent d’aconseguir vots i reeixir-se’n amb els seus propòsits. Qualsevol mitjà és vàlid si serveix per aconseguir una determinada meta. Els objectius partidistes formen part, malauradament, del paisatge nostrat que ens pertoca viure.