L’AVE del Camp de Túria

Recorde que de menut per anar els diumenges al cinema a Llíria havíem d’agafar el trenet que s’aturava a l’estació tercermundista de la Pobla de Vallbona –quatre cartrons per on si plovia et mullaves- perquè oferia millors horaris que l’autobús de línia. Era un trajecte de quasi vint minuts, aturades a Benaguasil incloses, que et permetia arribar a temps a alguns dels nombrosos cinemes que en aquella època encara hi havia a la capital edetana i triar-ne les millors pel•lícules de la cartellera.

També recorde que a l’època de l’institut –també anàvem a Llíria perquè a la Pobla quasi mai no hem tingut de res- a finals de curs fèiem una excursió per anar a la platja del cap i casal. En aquest cas el trajecte augmentava considerablement, més d’una hora i escaig per fer els poc més de 20 quilòmetres de distància. El viatge, car i cansat, ens permetia parlar, fer tot tipus de bromes i comentaris, fins i tot per dormir plàcidament. No hi havia possibilitat d’errar perquè València era la fi del trajecte.

Son dues situacions que ara m’han vingut al cap amb nostàlgia arran de la inauguració que amb tot tipus de publicitat i informació se n’ha fet sobre la tan desitjada arribada del tren d’alta velocitat (AVE) entre València i Madrid. Els quasi 370 quilòmetres que separen ambdues ciutats es podran fer en a penes 95 minuts. Quasi un sospir, amb tots els avenços tecnològics, les comoditats dels seients i la confortabilitat d’un mitjà de transport luxós. Els viatgen produirà, segons els primers estudis, uns grans avantatges econòmics i dinamitzaran el turisme valencià immers en la crisi general que patim. El preu, però, serà un dels impediments perquè molta gent no hi puga accedir tant com voldria. Entre 130 i 150 euros l’anada i tornada per a bitllets de tren comprats ben a prop de l’hora de sortida i una miqueta més barats per aquells adquirits amb temps.

D’entrada, em sembla una bestiesa el preu dels bitllets perquè la majoria de gent que té problemes per arribar a finals de mes no en podrà fer ús i haurà de pensar en altres alternatives. Durant la meua estada de més d’un any i mig a Madrid -ens remuntem a mitjans dels anys 90- sempre optava per l’autobús, el famós AUTO-RES, perquè era barat –al voltant de 40 o 45 euros l’anada i tornada-, perquè era puntual –ni un retard de més d’un minut- i sobretot perquè arribàvem sempre a l’hora establerta a la ciutat de destinació. El tren sols el vaig haver d’utilitzar una volta que la neu va tapar totes les carreteres d’accés i no hi havia un altre remei. Si més no, era el mitjà més còmode i pràctica per a la gran majoria.

Sembla que tot això, segons els anuncis dels governants, tant l’Estat com la Generalitat, l’AVE marcarà un punt d’inflexió en l’esdevenir de les relacions entre les dues ciutats i un augment de l’activitat econòmica turística. Tot i això, el fet em produeix algunes idees i apreciacions que m’agradaria dir: ni serà tant massiu com se’ns vol vendre ni revitalitzarà l’economia com alguns com Rita, Zapatero i Camps han anunciat. De moment, ja hi ha un bon grapat d’hotels que han tancat, altres negocien expedients de regulació d’ocupació i alguns anuncien tancaments temporals, sols obriran en època turística.

La cosa se’ns ha volgut vendre en un moment en què qualsevol canvi per menut que siga és molt ben acollit donades les circumstàncies tan greus de crisi econòmica i de l’eufòria a la depressió hi ha una línia més curta del que sembla. Allò que ara s’ha anunciat haurem de comprovar a poc a poc per si tots els pronòstics es fan realitat.

El preu dels bitllets no permet que un treballador de 1.000 euros mensuals –una gran majoria- puga comprar amb alegria bitllets per anar a Madrid amb més de 130 o 140 de cost. I molt menys convidar tota la família per fer una passejada a la capital de l’estat, la qual cosa –tot siga dit- recomane per la gran oferta de museus, teatres i activitats culturals que s’hi poden trobar, especialment els caps de setmana.

Aleshores, qui n’és el gran beneficiat? Doncs, sobretot la gent que té un poder adquisitiu més alt, gent amb sous importants i feines que els hi dona una gran llibertat per gastar-se amb facilitat desenes d’euros sens cap problema. He escoltat com alguns madrilenys han dit que ara podran vindre a València de matí a menjar-se una paella a la vora de la platja, fer un tomb per la ciutat i tornar-se’n de vesprada a casa. És molt bonic això, per si fem càlculs per a una família de quatres persones l’escapada pot eixir per quasi 600 euros en total, una xifra que aconseguim si sumen els 130 euros dels bitllets d’anada i tornada més uns 20 o 30 euros més pel dinar en un restaurant de platja. (Tot siga dit, a la Malva-rosa és impossible dinar per menys de 30 euros i sense luxes).

Eixes despeses sols estan a l’abast de poques famílies, la gran majoria han de fer estalvis importants per tindre vacances en estiu o algun caprici de tant en tant com per gastar-se 600 euros en una escapada a la platja. És el que jo deia, un projecta pensat en la classe alta i amb un poder adquisitiu important, a hores d’ara ix més a compte l’autobús o el tren normal. L’AVE sols per a alguns privilegiats que no pateix a finals de mes.

De ben segur que, aprofitant l’avinentesa, la gran majoria dels municipis i ajuntaments de la comarca –amb els seus alcaldes i alcaldesses al capdavant- s’han posat a treballar colze a colze per demanar millores i inversions importants en els mitjans de transports que avui dia tenim amb la capital valenciana. No cal anar a Madrid per vore els greus problemes de modernització que hi ha entre el Camp de Túria i València, especialment en el tren i l’autobús. Eixa és la nostra realitat diària, més enllà de l’entrada en funcionament d’una mitjà de transport tan important i luxós com l’AVE, amb totes les seus comoditats.

La gent del carrer, la que cada dia va a treballar vol una carretera còmoda, un autobús que no s’avarie a la meitat del trajecte o un tren que tarde una eternitat per arribar al seu punt de destinació. Coses ben senzilles de comprendre i més terrenals. Els vora 20 quilòmetres que hi ha entre la Pobla de Vallbona i València costen de recórrer quasi la meitat que els 370 que hi ha entre València i Madrid. Seria bo que de tant en tant, els polítics i els governants que tenim es dedicaren a resoldre els problemes i les necessitats quotidianes que la gran majoria dels treballadors i la gent del carrer pateix dia a dia. La qual cosa tots agrairíem amb escreix, sens cap mena de dubte.

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona