Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació
Fa ben poc ens assabentàvem d’una notícia que em va copsar només la vaig llegir de bon de matí. El relat es referia a la Pobla de Vallbona i la publicava un mitjà de comunicació de pàtina progre. És ben estrany que els mitjans tradicionals se n’ocupen d’una comarca marginada i oblidada des de fa anys. Per això, la meua sorpresa va augmentar més. El titular remarcava que els vehicles de la policia local d’este municipi del Camp de Túria no havien passat la corresponent inspecció tècnica de vehicles (ITV) tot i que n’estan obligats com la resta dels propietaris i conductors. De fet, em vaig recordar que feia ben poc jo mateix vaig haver d’anar a una inspecció del meu cotxe que, tot i l’antiguitat, vaig passar amb èxit. El titular en qüestió deia: “Dos cotxes de la Policia Local de la Pobla de Vallbona circulen sense la ITV”. A l’interior de la informació es deia que els dos vehicles policials han circulat almenys durant tres mesos sense el corresponent certificat i, per tant, han infringit la normativa vigent, precisament, un ens que ha de vetllar pel seu compliment. En contrastar la informació amb l’equip de govern, el seu batlle titllava els fets comentats com a “falsos” i hi adduïa la seua estranyesa per les dades de què disposava el periodista.
Escorcollar, esbrinar, investigar o, simplement, reflexionar al voltant de les notícies que es publiquen als mitjans de comunicació és, per a mi, un exercici joiós que, indefugiblement, solc portar a terme en determinats casos, especialment aquells que se n’ixen dels paràmetres establerts més tradicionals, com és el cas que comente. És per això que, una volta llegida, de seguida em van vindre un grapat de preguntes al cap. Com pot saber un periodista de València unes dades tan concretes d’un cos policial que poques persones coneixen? De quina manera es va assabentar sobre quin dia són al carrer els cotxes de la policia implicats en els fets, l’hora i la seua ubicació exacta? Poden tindre raó alhora l’alcalde que nega els fets i el periodista que els ratifica en la seua informació? Si són certs els fets, amb quina autoritat pot la policia denunciar un vehicle particular que no ha passat en els terminis prevists la inspecció tècnica? Hi ha la possibilitat que l’ajuntament publique a les xarxes socials els papers que n’acrediten la correcta gestió dels vehicles? Per què l’ajuntament no va desmentir l’endemà els fets amb una nota de premsa si els considerava falsos? La política comunicativa passa per silenciar el màxim possible estos fets perquè així en passen desapercebuts? De qui és responsabilitat que els cotxes hagueren passat les inspeccions oficials? Qui n’ha assumit la culpa si els fets són, finalment, certs?
Més enllà de possibles filtracions, del soroll de sables o del rerefons sindical que al llarg de la legislatura ha envoltat el cos de la policial local, val a dir que es tracta d’un departament molt sensible o delicat envers l’opinió pública i, per tant, qualsevol aspecte que n’ocupe als mitjans de comunicació es mira amb un èmfasi especial. I, en eixa dicotomia, cal mesura molt bé cada pas que es faça. Per això, he trobat a faltar els papers oficials que n’acrediten que els vehicles policials havien passat les inspeccions en els terminis fixats per l’autoritat corresponent. Amb una simple mirada a les xarxes socials hauria estat suficient per desmentir els fets. La credibilitat de la policia ha de ser una de les premisses més importants a l’hora d’administrar la política comunicativa. Com més transparència hi haja en un tema tan seriós com el que ens ocupa, millor. No obstant, dubte que un periodista publique una notícia d’eixa transcendència sense tindre, prèviament, tots els papers i els documents que l’acrediten. És per això absolutament inviable que la notícia siga vertadera com diu el diari i alhora falsa com afirma el govern municipal.
Tanmateix, quan hi ha una crisi comunicativa per la publicació d’un fet negatiu per a una entitat o una administració se sol aplicar una de les dos opcions més conegudes: aportar-hi el màxim de subministrament de tots els aspectes que ajuden a desmentir els fets o, ans al contrari, silenciar-la directament, és a dir, no redactar cap tipus de nota o comunicat. Com em deia fa anys un alcalde, una volta s’havia publicat una notícia contrària als seus interessos tractava de no fer-hi més declaracions ni comunicats per no escampar més els fets i que la gent que no se n’havia assabentat fins aleshores poguera saber-ho en una segona fase.
La lectura dels fets d’eixa notícia em va recordar una denúncia que els socialistes de la Pobla hi van realitzar fa uns quants lustres, amb gestió del Partit Popular i quan ells eren a l’oposició, en afirmar que els vehicles policials havien circulat durant mesos sense l’assegurança obligatòria perquè l’equip de govern no n’havia pagat la seua renovació. Els fets també eren molt greus perquè es tracta de donar exemple “molt rigorós” davant l’opinió pública que fila molt prim allò que afecta la gestió del seu ajuntament. En eixa mateixa línia recorde un altra notícia quan Compromís va endevinar, fa també quasi set anys, la persona guanyadora d’una plaça de tècnic de gestió a l’ajuntament mitjançant un concurs-oposició. Fins i tot, en parlaven de “farsa” i “vestit a la mesura de l’aspirant”. En tots els casos, però, hi ha un denominador en comú: intentar apaivagar qualsevol onada dels fets publicats per un mitjà de comunicació amb una absència clara de notes de premsa o desmentits al respecte. Les filtracions esdevenen una forma de funcionar. Passen els anys i hi continuen les mateixes tàctiques.
DIA DE LA DONA.- Hi ha quelcom que no m’acaba de convèncer al voltant de l’anomenat Dia de la Dona. No sé si hi té a vore el seu tarannà institucional excessiu, la presència nombrosa de polítics i de partits en qualsevol de les iniciatives que s’hi fan o la repetició dels típics i els tòpics habituals per a este tipus de celebració. L’espontaneïtat inicial ha deixat pas a un dirigisme preocupant que els partits polítics tracten de capitalitzar amb l’únic afany que, únicament ells, saben fer-hi: traure’n un rèdit electoral. No sé si totes les declaracions dels nostres polítics són fruit d’una reflexió acurada o responen a l’argumentari que cada matí els hi donen els seus assessors amb la finalitat de guanyar, indefugiblement, vots i, per tant, reeixir-se’n a les eleccions. Des de fa anys, em fa molta gràcia que els ajuntaments alhora que demanen una justa igualtat entre homes i dones, que certament en molts àmbits i aspectes no s’ha assolit, es dediquen a promocionar amb alegria i joia cursets de cuina, costura o iniciatives que, ans al contrari, no fan sinó potenciar els trets més retrògrades que, precisament, es tracta de combatre amb força. El ben cert és que amb una manifestació polaritzada pels polítics -a voltes no se sap si hi ha més càrrecs públics que gent del carrer- i un dinar presidit també pels representants de les administracions públiques no hi ha prou per escurçar les distàncies que separen els homes i les dones de la igualtat real. La lluita per assolir-la és un treball diari. Dur i ingrat, però molt necessari. Les mentalitats fruit de les cultures patriarcals que han marcat Occident al llarg de la història no es poden redreçar en dos dies. Ni en quatre. A voltes les actituds masclistes encara naixen de les pròpies dones que no han sabut canviar també, alhora, eixa mentalitat. Hi ha anys i anys per aconseguir-la. Com a anècdota, encara recorde que quan jo era menut i jugàvem a l’equip de futbol del poble era molt estranya la presència de dones a les graderies durant els partits. Avui dia, en són una part molt important, a voltes més que la dels homes. Fins i tot, la creació d’equips de dones s’obre un pas ferm en qualsevol de les categories. De fet, vore qualsevol partit de la lliga femenina de la primera divisió és suficient per adonar-se’n que no hi tenen res a envejar respecte dels homes. Ni en qualitat, ni tècnica ni en quantitat de públic.