“Farts” de la sanitat

A finals de l’any passat, el regidor de Sanitat de la Pobla de Vallbona, Manuel Barceló, del Partit Popular, va reconéixer en una sessió plenària que l’ajuntament d’aquest municipi del Camp de Túria estava “fart” –mot textual- de demanar amb insistència a la Generalitat l’ampliació del centre de salut.

Feia temps que no escoltava tanta claredat i sinceritat en un representant públic. I més tenint en compte que parlava d’una institució controlada pel seu mateix partit. Els ciutadans estem massa acostumats a les declaracions complaents i previstes dels nostres polítics que saben fer servir la dialèctica per quedar bé i fer el seu paper sense emprenyar cap company de partit.

Pel que fa a la qüestió de fons, el regidor es referia a un immoble sanitari que hi ha a la Pobla des de mesos abans de les eleccions de l’any 1999. Pensat per a poc més de 15.000 habitants, l’ambulatori ha de donar abast actualment a més de 20.000 ciutadans de la Pobla, una xifra que en períodes estiuencs o de vacances es pot duplicar sense cap problema. Això provoca una massificació evident i, per tant, els professionals de la medicina no poder donar l’abast a la demanda i les condicions de treball, conseqüentment, no són les més idònies. El rerefons de tot plegat és una imatge dolenta i grollera per a la sanitat pública en benefici del sector privat.

La sanitat i l’educació són els dos principals eixos sobre els quals s’assenta el nostre sistema de benestar que coneixem en la democràcia. Tothom hi té accés al marge de la seua condició social o econòmica i, per tant, són les administracions públiques les que han de vetllar perquè no s’ensorre ni patisca cap badall que faça perillar-ne la pervivència. A voltes, però, eixes administracions solen mirar cap un altre lloc en comptes de potenciar-la i aleshores vénen els problemes.

En el cas de la Pobla, l’immoble ja va néixer amb problemes d’espais. Tothom albirava que en uns quants anys no seria suficient per albergar els pacients, els usuaris i els professionals mèdics. Ara, després de promeses i més promeses, anuncis i més anuncis, la Generalitat ha decidit ampliar-ne les instal·lacions. No té res a vore que les eleccions estiguen a un pas. És una autèntica coincidència. Hi ha gent que sempre ho mira tot amb uns ulls entremaliats. No és el cas.

L’exemple de la Pobla no és únic ni exclusiu al Camp de Túria. Res d’això. Si fan una passejada podran observar les condicions amb què han de treballar els professionals i els problemes que han d’afrontar diàriament els malalts i els pacients d’eixos municipis. Cues llargues en urgències, massificacions, manca d’especialistes i de mitjans tècnics en són, malauradament, un paisatge habitual.

Estem “farts” d’esperar més d’una setmana per tindre una cita al metge de capçalera, amb la qual cosa moltes voltes el pacient es veu obligat a acudir a urgències. Encara recorde quan els centres de salut estaven ubicats al carrer Poeta Llorente o l’actual edifici de la policia i el mateix dia agafaves número per al metge de capçalera i atenia sense esperar a la setmana següent.

Estem “farts” també de la manca de pediatres en determinats horaris, especialment de vesprada, els caps de setmana i els festius. Sembla que la Generalitat no preveu que en eixos períodes els nostres menuts puguen emmalaltir i, potser, necessiten una atenció mèdica adient del seu metge especialista. Moltes voltes, davant eixes mancances, ens hem de desplaçar al nou hospital la Fe per rebre atenció, tot i que hi ha gent que no té mitjans per desplaçar-s’hi. Potser la construcció de nous centres de salut seria molt més àgil i funcional en els casos dels municipis amb creixements urbanístics importants en comptes d’ampliar els actuals. O simplement amb un augment del nombre de metges i especialistes. Quan es tracta de la sanitat, qualsevol despesa que s’hi faça és una inversió molt ben realitzada.

Estem “farts” de pagar diners i diners per a les vacunes dels nostres menuts atés que la Generalitat no les vol subvencionar en la seua totalitat. De ben segur que hi ha coses més importants i interessants a la ment dels nostres polítics com la Fórmula 1, els vaixells, les obres fastuoses o l’AVE per a gent amb un alt poder adquisitiu.

S’anuncia un final imminent de les obres del futur hospital comarcal de Llíria. Fa temps que ho anuncien i ara -a prop de les eleccions- s’ha tornat a anunciar tot i que fa més de dos anys que hauria d’estar ja en marxa i amb un cost econòmic molt menor. Són coses que ocorren a les administracions. L’obra pública està acostumada, dissortadament, a no complir els terminis de finalització i a destinar molts més diners dels que, d’entrada, s’hi havia previst. Les coses no canvien.

Sempre he pensat que el Camp de Túria ha estat, històricament, una comarca oblidada. Els polítics sols se’n recorden de vindre, comprar una caseta o un xaletet per viure-hi mentre que de les infraestructures o dels serveis públics no en volen saber res. Mentre en altres indrets comarcals ja tenen hospitals públics –tot i que gestionats per empreses privades- ací ens hem d’aguantar anys i anys per aconseguir el mateix.

Per acabar-ho d’adobar s’ha posat ja en marxa el nou hospital la Fe, al barri de Malilla. La Generalitat s’ha entestat a fer el canvi d’ubicació amb precipitació i quan al seu interior i als voltants encara hi ha obres i projectes pendents d’execució. Molèsties per a treballadors i pacients són els dos trets que fins ara s’han escoltat amb més insistència a les darreres setmanes. Pense que molt malament han de vore les coses els analistes i els assessors de la Generalitat per avançar la inauguració d’este hospital. No crec que siga essencial per decidir el resultat d’unes eleccions. Ans al contrari, potser hi ha altres raons amagades que ningú no ha encertat a descobrir.

Les paraules del regidor amb què començava aquest article m’han fet recordar les voltes que alguns polítics del Camp de Túria han actuat i parlat amb claredat. Per això mateixa han durat poc en política. Com aquella volta que un regidor va rebutjar en un plenari un oferiment del seu alcalde per ocupar una tinença d’alcaldia o aquella altra volta que un regidor de govern va tindre una forta esbroncada en públic amb l’alcalde del seu partit per la gestió urbanística d’eixe municipi. Són l’excepció que confirma la teoria política. A voltes els polítics potser estan “farts” que cap institució pública no els escolte mentre els ciutadans estem “farts” de patir les deficiències.

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona