La participació del poble

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

Casualitats de la vida, la darrera volta que vaig assistir a vore els coneguts Bous al Carrer va ser a Sant Antoni de Benaixeve, a la nostra comarca, fa molts anys. Recorde que hi governava l’ex alcalde Eugenio Cañizares, el capitost que durant anys i panys va gestionar amb mà de ferro l’ajuntament amb majories absolutes incontestables. Defensor aferrissat del procés d’independència de Sant Antoni respecte de Paterna –formalitzat fa més de 20 anys-, Cañizares va governar amb una relativa comoditat tot i que en aquella època s’hi van produir també alguns dels escàndols i successos més esgarrifosos del Camp de Túria. Un municipi de la seua grandària –amb escassos 9 quilòmetres de superfície- i al voltant de 9.000 habitants, té la major renda mitjana per llar amb 41.125 euros i altres 13.780 euros per persona del Camp de Túria, una tendència que continua liderant des de fa anys, per davant dels grans municipis de la comarca, aquells amb un gran teixit industrial o amb altres que, històricament, són una referència pel que fa l’habitatge residencial. Ara han tornat a ser notícia perquè el seu ajuntament ha decidit fer un referèndum entre la ciutadania per esbrinar si volen o no continuar amb eixa festa tan nostrada i valenciana com els bous al carrer. Enrique Santafosta copsarà la veu dels seus veïns i veïnes perquè en diguen la seua sobre els bous al carrer. A la Pobla, Llíria, Bétera o Vilamarxant també s’hi celebren este tipus d’actes, que tot i tindre un públic nombrós també alça alhora una polseguera important en contra. No sols perquè són objecte de crítiques punyents des de diversos sectors defensors dels animals sinó perquè, malauradament, tots els anys hi ha molts accidents –massa diria jo- que acaben, en el pitjor dels casos, en la mort d’alguns participants.

El darrer sinistre mortal va ocórrer este passat estiu a la capital de la comarca, Llíria, on un veí de 69 anys va morir en un d’eixos actes amb bous. Precisament, a l’antiga Edeta la celebració d’actes taurins ha pres una embranzida des de fa uns anys que, alhora, acaben cada estiu amb una munió important d’actes on el bou n’és protagonista. Històricament, Llíria sempre ha celebrat bous al carrer –bou embolat inclòs- que sempre que hi ha accidents mortals es posen en solfa per les greus conseqüències que se’n deriven. Tot i el greu succés, en cap moment no s’ha produït cap debat, ni entre el govern de coalició ni entre els partits de l’oposició. Potser interessos electorals, potser comoditat política, o potser inacció. El ben cert és que s’ha fet camí sense cap altra sotragada a l’horitzó. Ni la mort d’eixe home ha fet forat entre la societat. Tot ha continuat igual. Sembla mentida que no s’haja somogut cap vincle de la societat. Una mort o un accident provoca comentaris durant unes hores o uns dies escassos fins apaivagar-se ràpidament. Vivim en una societat en què les coses succeeixen a una velocitat de vertigen que al mateix ritme solen desaparèixer. A Bétera, amb el canvi de govern, sembla que s’aplana el camí perquè els afeccionats als bous puguen canviar la ubicació per a celebrar els actes. Són les coses que ocorren quan hi ha una orientació política diferent.   

L’Ajuntament de Sant Antoni de Benaixeve és, però, com un oasi al mig del desert a l’hora de donar la veu del seu poble que decidirà, per primera vegada, si vol continuar amb la celebració dels bous i els actes amb estos animals o, en canvi, se suspenen definitivament. Serà l’únic municipi de la comarca del Camp de Túria a fer-ho. L’organització dels referèndums intenta tallar de cosa-rel qualsevol debat o polèmica que se’n puga derivar en un sentit o en un altre: davant una prohibició o una permissivitat. Se suposa que amb el veredicte d’eixe referèndum s’acabarà qualsevol polaritat conceptual. Tanmateix, crec que no s’acabaran les polèmiques en cap dels dos sentits. Es pretén que siga una forma de normalitzar o justificar la decisió final amb l’afany que no hi haja cap persona descontenta davant cap problema o altra vicissitud. Davant això caldrà preguntar-se alguns aspectes concrets. Si hi ha un accident o una mort en un municipi on un referèndum ha donat el vistiplau a la celebració de bous, què hi passarà? S’haurà de callar tothom perquè el poble ho ha aprovat o es podrà revertir la decisió? Pense que amb l’opinió de la gent no s’aturarà la polèmica.         

D’ençà que l’esquerra botànica gestiona la Generalitat, s’ha intentat fer camí en el tema dels bous sense emprenyar els uns i els altres -els defensors i els detractors- i deixa als ajuntaments una major o menor benevolència cap a estes celebracions. Es tracta d’una tàctica que a poc a poc els deixa eixir del pas però arribarà un moment que hauran de ser més clars i taxatius. Fins ara en uns pobles o en altres hi ha més o menys actes on el bou n’és el protagonista principal de les festes d’estiu o de les festes patronals. L’estratègia política ha consistit a no perdre el cabal de vots que pot suposar una decisió substancial al voltant dels actes dels bous. Al món de la política se sol buscar, excessivament, el vot per revalidar els resultats obtinguts sense mirar cap altre motiu o objectiu a l’horitzó més pròxim. La part pràctica en la presa de decisions és una de les que té major pes. Hi ha molta por a errar en una actuació que puga suposar la pèrdua de vots o suport electoral i,  per això, els nostres dirigents tracten, fil per randa -més enllà de partits, sigles o ideologies- de navegar per la mar amb tota la precaució possible a fi d’evitar-ne un sotrac.

De totes formes, l’Ajuntament de Sant Antoni suposarà un punt d’inflexió en els futurs esdeveniments. Ha pres el bou per les banyes –mai millor dit- i farà partícips els seus ciutadans en la presa d’una decisió cabdal per als interessos dels animals. Per descomptat, cadascun dels actors protagonistes –defensors i detractors- fixaran una estratègia en funció dels resultats que se’n deriven de les urnes municipals. Potser la resta de localitats de la nostra comarca facen aleshores el mateix a la vista dels efectes que s’hagen produït.

LES PRIMERES BAIXES.- Tot i que únicament han transcorregut escassos quatre mesos d’ençà que es van constituir els ajuntaments del Camp de Túria, ja s’ha produït la primera baixa. Es tracta de la cap de llista socialista en l’Ajuntament de Gàtova, María Jesús Nicolau. Primer va renunciar a continuar en el grup socialista per passar-se al grup no adscrit. Ara, però, ha decidit plegar i anar-se’n a casa. La decisió la pren perquè, segons ha manifestat, ha sentit la solitud del seu partit i no ha rebut el suport i el recolzament que mereixia. Ixa decisió ens fa recordar la duresa que resulta ser representant polític en municipis menuts i on hi ha molts problemes –en nombroses ocasions- a l’hora de fer llistes o de fiscalitzar determinades actituds o actuacions polítiques. La decisió de Nicolau l’honora perquè no sols ha rectificat la seua primera opció de continuar en el grup de no adscrit sinó perquè, especialment, ha explicat els vertaders motius de la seua marxa. Estem massa acostumats a escoltar dels nostres polítics frases i paraules que, en moltes ocasions, amaguen els motius vertaders. En el cas de Gátova, Nicolau ha estat clara en els seus plantejaments i raons. Més enllà de compartir o no eixes paraules, cal aplaudir la claredat. A més, cal tindre en compte el ecosistema polític de Gátova. Un municipi amb més de 20 anys de governs socialistes fins que en 2015 va irrompre Manolo Martínez, de Contigo. Sembla que l’ombra de Leopoldo Romero encara és molt allargada i el seu llegat esdevé una rèmora important que frena qualsevol empenta dels socialistes per recuperar el terreny perdut en 2015. A mes, cal tindre en compte una notable gestió de Martínez al capdavant de l’ajuntament que ha aconseguit en poc temps un rèdit important en un poble menut, on les accions del seu alcalde tenen més pes que les sigles dels partits. De ben segur, que al llarg de la legislatura hi haurà encara més dimissions al Camp de Túria. El dubte rau a saber si els dimissionaris diran la veritat o l’emmascararan com fan en la majoria de vegades.