La “Dipu”, eixa inutilitat

D’un temps ençà, s’ha intensificat un debat antic sobre la vigència de les diputacions a partir de les seues competències i les funcions que realitzen avui dia. Tot això, amb el rerefons de les eleccions estatals que hi haurà a finals d’any i la necessitat de retallar i reduir les despeses que les administracions estatal, autonòmica, local i provincial produeixen dia a dia en un moment en què no hi ha diners suficients per a totes les necessitats.

El debat no és nou. Les diputacions van nàixer fa quasi ja dos segles però ara sembla que hi ha més veus que intenten explicar la seua inutilitat i demanen un tancament immediat. Són, precisament, els polítics que hi ha a l’oposició els qui alcen més la veu contra l’existència d’eixos organismes dels quals tothom ha escoltat parlar però que ningú, inclòs jo, no sabem ben bé per a què serveixen. Quines funcions fan, amb quins objectius i quines són les seues fonts de finançament. Comptat i debatut, si el seu cost econòmic justifica la feina que fan.

D’entrada, he vist el cost dels càrrecs de confiança de la diputació de València i, la veritat, són enormes tot i que el seu president, Alfonso Rus, ha anunciat retallades. Més de 600.000 euros que s’emportaran els vora 40 càrrecs que el govern i l’oposició es repartiran. Els sous oscil•len entre els 2.300 euros d’un assessor i els 4.200 euros del cap de gabinet de presidència. Sens dubte, uns sous que no estan gens malament per als qui no hi arribem. En temps de crisi, les conseqüències no són les mateixes per a totes les persones. Dissortadament, encara hi ha categories que diferencia tothom. A més, hem de computar-hi tots els diputats de l’ens i els corresponents jornals.

Al món de la política, una cosa és el que el polític promet i anuncia i un altra de ben diferent són les decisions que pren. Anuncien austeritat i retallades que sempre afecten els mateixos però quan es tracta de tallar de soca-rel la cosa canvia. Hi ha determinades coses que es mantenen tot i que hi haja un canvi de color polític. A la nostra comarca ens corresponen dos diputats provincials atès el volum de població que tenim. Els dos partits grans –PP i PSOE- es reparteixen, habitualment, eixos diputats donat que són els que reben més vots. La designació d’eixes persones es fa d’acord als embolics interns dels partits. La capacitat política, la formació professional i les virtuts personals tenen poc a vore, dissortadament, amb eixa designació. Per primera volta a la història, repeteixen durant dues legislatures seguides els mateixos diputats. En aquest cas, l’alcalde de Riba-roja i el de Gestalgar, Francisco Tarazona, i Raúl Pardos, respectivament.

Si fem un treball de camp, poca gent del Camp de Túria coneixeria el nom d’eixos dos diputats i quin és el treball que han fet al llarg dels últims anys. Quins en són els seus projectes, les seus funcions o els beneficis tan profitosos que ha obtingut la comarca. En definitiva, la gestió que han portat a terme. Per tant, el primer badall de la diputació és la manca de transparència i informació que patim els contribuents valencians. Potser fan moltes coses però a la ciutadania del carrer no ens arriba tot això. Potser també es tracta de coses que, perfectament, podria fer la Generalitat o els mateixos ajuntaments amb una mica més de diners. La feina que hi fa la diputació justifica eixe cost econòmic?

Fa uns dies, es publicaven, precisament, les dades sobre les despeses de les tres diputacions valencianes. Al voltant de 500 milions d’euros entre València, Castelló i Alacant ens costen a tot els contribuents. Molts diners per a tot això que produeixen i generen als ciutadans.

A la manca de transparència i informació cal afegir-hi un altra qüestió: l’ús tan partidista que n’han fet els partits al llarg dels últims anys quant a composició de l’estructura i personal que hi treballa. L’han convertida, en ocasions, en un niu d’endolls i amiguisme evident que han contribuït a malmetre la seua imatge. Assessors, coordinadors, encarregats,… qualsevol lloc de treball n’és suficient perquè cada partit polític hi col•loque algú dels seus. En la darrera composició hi ha 16 persones de designació directa del Partit Popular, altres 8 del PSOE, 1 de Compromís i un altre d’Esquerra Unida. A més, hi ha 6 que depenen del president de la diputació i altres 5 que són llocs de direcció per assessorar, principalment, diverses àrees de l’organisme.

Molt a sovint, els polítics es queixen de la imatge tan dolenta que se’n desprèn als mitjans de comunicació sobre la seua tasca. La realitat, tot i això, es queda curta. La diputació ha esdevingut en una mena de “retir de dinosaures polítics” per culpa d’eixe ús tan sectari i partidista. Quan en un partit es vol tapar la boca o “comprar” voluntats d’algun dels seus militants o antics alts càrrecs aleshores el que se sol fer és enviar-los a alguna institució on, mercès al repartiment del pastís, podran col•locar-hi eixa gent. La diputació n’és una de les nombroses destinacions on tenen assegurat un bon sou durant quatre anys. Caldria que els partits es posaren d’acord en una cosa: estudiar si l’estructura actual de la “dipu” és factible en una situació econòmica com l’actual. Em sembla que una cosa és el que diuen cap a l’opinió pública i un altra allò que, realment, fan després.

Mentre escric aquest article, m’arriben els honoraris que hi haurà en alguns ajuntaments valencians. En un de ben a prop, Riba-roja de Túria, hi haurà sis regidors amb sous públics i altres sis càrrecs de confiança (on són els funcionaris?) per designació “divina”. En total, més de 300.000 euros de despesa anual tot i la crisi econòmica. En uns casos estem en crisi però en altres nedem entre l’abundància. Cadascú ho mira segons el seu interés. Supose que el líder dels socialistes de Riba-roja, Robert Raga, des de la diputació de València tindrà més temps per controlar i fiscalitzar la labor del seu alcalde, Francisco Tarazona, també diputat provincial. Tot és qüestió de posar-s’hi. Me n’oblidava. L’atur es redueix en aquest municipi. Un antic regidor d’Hisenda, Miguel Albiach, treballarà d’assessor en la conselleria de Governació que encapçala el veí de Benissanó Serafín Castellano. Quin sort!!!!.. pensaran alguns.

Hi ha altres dos ajuntaments valencians que també caldria comentar. El de Paterna -prop del Camp de Túria- on el l’alcalde i el PP tindran sis persones de cofiança. Compromís per Paterna tindrà dos assessors i el PSOE altres tres. Un bon exemple de l’austeritat entre tots els grups polítics, govern i oposició. Si ens n’anem a Torrent la cosa s’adoba amb sucosos sous per als regidors de l’oposició, tot amb un objectiu de reduir l’atur que es pateix en moltes llars valencianes. Molts ajuntaments podrien prendre exemple.

Del futur “immens” de la Mancomunitat ja en parlarem més endavant. Els polítics del Camp de Túria disposen de temps per pensar-hi amb una agenda tan atapeïda com inútil que tenen? Per cert, els grups socialistes de Vilamarxant, Benaguasil, Bétera, Llíria o Sant Antoni de Benaixeve continuen adormits o ja han despertat de la seua migdiada?

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació.