M’hauria agradat començar aquest article comentant alguns excessos del món de la política que he pogut comprovar personalment aquest darrer estiu durant les meues curtes vacances. Uns dies que per a molts –atesa la situació econòmica i laboral- són una entelèquia o, fins i tot, un luxe. No obstant, sembla que quan algú intenta contar amb llibertat tot allò que no es diu en cap altre mitjà sempre es troba l’entrebanc de persones, sectors o col•lectius que no n’estan gens d’acord amb eixa pretensió i fan servir allò que tenen al seu abast per impedir-ho.
No em puc imaginar Zapatero i la seua cohort d’assessors i gabinet de comunicació –un autèntic exèrcit hi ha a la Moncloa que treballa en diversos torns per controlar-ho tot- pressionant tots els articulistes que diàriament escriuen sobre la seua tasca i gestió de govern. Tampoc no m’imagine Rajoy intentat impedir que se’n diga res de negatiu sobre la seua labor d’oposició. Hi ha tants i tants mitjans –escrits, radiofònics, televisius i digitals- que caps dels dos no tindria temps per fer res més a la vida.
Ja ho he dit en algunes ocasions. La llibertat d’expressió és una de les poques eines que tenim a les societats democràtiques per contrarestar els excessos o les malifetes que els nostres polítics cometen diàriament. Si a més, suprimim qualsevol senyal de llibertat, aleshores, què ens queda? Absolutament res. Alguna diferència hem de tindre amb els sistemes dictatorials i autoritaris. No sols teòricament sinó també en la pràctica. Els mateixos que condemnen i critiquen amb duresa els règims comunistes són els que, en la majoria de les voltes, rebutgen les crítiques que se’ls fan des dels mitjans periodístics.
Per a cert tipus de governants, el millor que els pot ocórrer és passar desapercebuts en el dia a dia. Això em recorda els àrbitres de futbol, que pretenen fer un treball en silenci sense que ningú no s’adone de la seua existència. No obstant això, hi ha diferències substancials: els governants, en particular, i els polítics, en general, estan sotmesos a la crítica ferotge dels periodistes pel fet de gestionar i administrar els béns públics i, sobretot, els nostres diners. Els impostos que paguem quotidianament.
Pense que la crítica és, absolutament, necessària en la nostra vida per a fer-nos progressar i avançar cap a una societat millor. Cal que ens diguen allò que fem pitjor a fi de millorar-ho i buscar noves perspectives per no cometre eixes mateixes errades. Tanmateix, hi ha alguns polítics al Camp de Túria que no entenen ben bé què és la crítica constructiva i s’ho prenen tot com una qüestió personal. Ans al contrari. En cap cas rebrien crítiques ni garrotades si no foren polítics i es dedicaren a la cosa pública. Precisament per ser-ne polítics reben crítiques. Una cosa no es pot entendre sense l’altra. Entra en el mateix sou. Vulguen o no, s’hi han d’acostumar. Per a uns és més fàcil que per a altres però del tot necessari i convenient.
Reconec que som una comarca de tercera. Perdó. Rectifique. Som gent i habitants de primera en una comarca farcida de polítics de tercera. No aguanten una sola crítica. No volen que ningú els censure cap actuació. Es consideren exempts de qualsevol intent de malmetre la seua imatge. Comptat i debatut, éssers celestials en un món ideal. Sols els agrada eixir en fotos d’inauguracions, visites, convenis, inversions, pactes,…. i els angoixa qualsevol notícia que tinga a vore amb la crítica mordaç o la censura política de l’oposició. Jo, per això, els recomanaria llegir la revista Hola, una publicació molt respectable -fins i tot en solc fullejar alguna habitualment- on es dóna a conèixer una societat de color de rosa, sense problemes ni polèmiques. A eixos polítics els agrada estar envoltats de “jesuseros”, un mot que una volta José Bono -el president del congrés dels diputats per qui no tinc moltes simpaties- va “batejar” per designar aquells acompanyants dels polítics que sempre estan a l’aguait per dir “jesús” quan esternuda el ministre.
No sol haver-hi moltes diferències entre les ideologies i els partits polítics a l’hora d’admetre eixes crítiques. No obstant, al Camp de Túria hi ha excepcions. Recorde l’actual alcalde de Sant Antoni de Benaixeve, Eugenio Cañizares, com el polític que sempre encaixava millor les crítiques periodístiques. De ben segur, no n’estava content però sabia que això entrava dins el joc polític. Si la resta de polítics volen continuar fent la seua, per mi endavant. Els periodistes tenim l’obligació de fer sense embuts la nostra funció fiscalitzadora i de crítica dels polítics.
Per cert, no em puc estar de dir allò que m’havia referit al començament de l’article. Com els deia, estava de vacances a Benicàssim durant la darrera setmana d’agost passat. Em trobava prop de la platja, en un hotel confortable des d’on s’albiraven els jocs d’un conegut centre d’oci estiuenc. La casualitat va fer que a pocs metres s’hi celebrara eixa mateixa setmana el sopar tradicional d’estiu del Partit Popular valencià. Aquesta mena d’actes no serveixen per res. Sols per omplir l’agenda dels mitjans àvids pel morbo de qui hi va, conéixer els absents o escoltar les quatre declaracions –la majoria de les voltes ja previstes- que s’hi diuen. Com que sabia que l’avinentesa coincidia amb la meua estada em vaig preocupar per saber on es feia exactament el sopar. Des de ben prompte de la vesprada, vaig fer una passejada pels voltants de la zona i em vaig trobar un desplegament enorme de policia local i guàrdia civil. Ningú no es podia bellugar amb completa llibertat sense patir les restriccions del trànsit o els controls policials.
Semblava, si més no, un esdeveniment d’una magnitud enorme tenint en compte el que està caient econòmicament. Moltes despeses i recursos humans per a un “simple” sopar que reunia més d’un milers de militants i alts càrrecs polítics. En acabar de sopar, vàrem decidir de fer una passejada per facilitar la digestió. Desenes de cotxes de gamma alta alguns dels quals estaven en zones prohibides. Cap paper als parabrises dels vehicles i, per tant, absència total de multes de trànsit. En acostar-nos-hi ens aturarem davant la porta. Ningú no ens va dir res. Podríem haver deixat un artefacte sense cap problema? Per què hi havia tanta seguretat si hi ha una escletxa com eixa? De retorn a l’hotel, pensava si eixes formes d’actuar són patrimoni d’un únic partit o si la resta fan el mateix. L’endemà, al de matí, coincidírem amb més de 20 agents d’un cos de seguretat de l’estat que menjaven amb bona gana els àpats del bufet lliure. Qui paga el compte? Ho desconec.
Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació.