Els darrers dies hem assistit a les retallades que des de tots els àmbits de l’administració -municipal, provincial, autonòmica i estatal- s’han anunciat per afrontar amb garanties la greu crisi d’ingressos que estem patint des de fa mesos. Congelació de salaris, amortització de places laborals, expedients de regulació d’ocupació (ERO), eliminació de fundacions i organismes inútils o ajustaments en tots els àmbits de l’administració són algunes de les mesures que ha calgut prendre per evitar una fallida general.
Els ajuntaments del Camp de Túria no en són una excepció a l’hora de retallar i mirar amb lupa totes les despeses, grans i menudes. Els ingressos que abans de la crisi generava l’activitat urbanística han minvat en més del 70% i, per tant, els alcaldes i alcaldesses de la nostra comarca han de retallar les despeses. Es tracta d’aplicar, fil per randa, la mateixa màxima econòmica que apliquem tots nosaltres a casa nostra. Mesures i més mesures per continuar fent camí i esperar que tots els indicadors econòmics milloren. No obstant, m’ha sobtat que en cap cas han decidit reduir-se els sous, eliminar les dedicacions exclusives d’alguns regidors o, fins i tot, suprimir dietes per assistència als organismes col•legiats. Ans al contrari, en alguns casos se’ls han mantingut en les mateixes xifres que abans de la crisi i en algun exemple molt concret se’ls han apujat una miqueta. Actuen així perquè saben que una gran part de l’opinió pública d’eixos municipis desconeix el nombre de regidors alliberats o els salaris que perceben. Se n’aprofiten perquè tenen molts dispositius i formes d’adormir les persones. Narcotitzar-les. Són les coses de la “transparència” informativa que demanen molt a sovint però que no solen aplicar-se a ells mateixos.
Espere l’època nadalenca per descobrir si els ajuntaments continuen repartit amb tota alegria les habituals caixes de menjars per als nostres majors – al marge del poder adquisitiu de cadascú- que des de fa anys són tan típiques en eixes dates. Un vot és un vot però les eleccions estatals ja hauran passat i no correran el risc de patir cap relliscada. Erraré poc si dic que em sembla que aquests regals es mantindran perquè són un cabal important de vots a l’hora de jutjar la gestió municipals en les properes eleccions locals.
Els dèficits i els números negatius han esdevingut un plat habitual en els resultats econòmics de les nostres administracions. Recorde que l’oposició d’un ajuntament del Camp de Túria va retraure a l’alcalde que una gran part dels ingressos estava en funció de la fluctuant activitat urbanística i que una davallada d’aquesta posaria en perill tots els serveis i prestacions socials que reben els ciutadans. Aquelles crítiques que aquell alcalde va rebutjar han acabat per fer-se realitat i, a corre cuita, ha d’afrontar mesures impopulars però, alhora, necessàries perquè no hi ha suficients ingressos.
Una volta les coses han ocorregut és molt fàcil criticar, escriure articles d’opinió i donar possibles solucions a la crisi. No obstant, era d’esperar que aquells temps de bonança eren massa bonics per romandre igual durant molt temps sense que ningú no advertira de les conseqüències tan negatives que podria tindre en un futur. Allò que no s’imaginava cap persona ha arribat i sembla que hem fet un pas enrere en la nostra vida quotidiana. Les administracions no prenien cap mesura i les persones particulars fèiem allò que des de tots els àmbits ens deixaven fer. Una societat consumista que ha gastat més del que podia i ara ho patim.
L’hospital de Llíria n’és el gran fracàs d’eixa crisi al Camp de Túria. Un hospital que hauria d’estar ja en marxa però que segons els anuncis de la Generalitat no estarà disponible fins l’any 2015. El que anava a ser un dels grans projectes emblemàtics del consell és com un pou que no troba la seua fi. Des de l’Ajuntament de Llíria han hagut de posar la cara en diverses ocasions per tapar les vergonyes d’una administració que ha destinat milers i milers de milions per a “saraos” i projectes turístics que no han fet reviscolar l’economia valenciana. Ara recorde la posada en marxa de l’AVE a Madrid com si fóra l’eix fonamental de l’economia. Han passat mesos i mesos i ningú no ha notat cap milloria. Ara se’n parla del corredor mediterrani. Tothom s’hi apunta com si un altre miracle econòmic s’hi albirara en l’horitzó. Hom no sap exactament de què es tracta ni quines avantages té, però per demanar que no siga.
Ara me’n recorde també d’un cas puntual en un altre municipi de la comarca. A la Pobla de Vallbona hi ha pendent de fer una ampliació del centre de salut. Està pressupostat des de fa anys en els comptes de la Generalitat però mai no comencen les obres. A finals de l’any passat s’anunciava la licitació de les obres i un inici imminent. El temps però ha deixat cadascú al seu lloc. S’ha fet una inversió descomunal en la construcció de la nova Fe però els edificis i serveis que tenim més a prop de les nostres llars s’han bandejat. Els metges, pediatres, infermeres,…. del centre de salut han de treballar el doble per la manca de professionals en un espai cada volta més insuficient per a un municipi creixent quant a població. Calia fer un hospital nou quan l’anterior edifici encara es pot aprofitar? Hi havia interessos empresarials al darrere? Són coses que ara ja no ens podem plànyer. Hem de tirar endavant i buscar solucions. La cerca de responsables no ens condueix enlloc.
Mentre en alguns organismes no hi ha diners per afrontar la crisi i mantenir les prestacions socials comencen a sorgir a dojo casos de presumpta corrupció i nombroses irregularitats. La gestió de la depuradora de Pinedo n’és el pal de paller d’eixa prosperitat que hem viscut durant anys. Milers de milions gastats, gent que s’hi ha divertit de valent, negocis tèrbols per a amics i empreses amigues, regals sumptuosos, luxe vergonyós,…. Tot això ho està estudiant la justícia. La presumpció d’innocència ha de garantir un judici equilibrat però el que se’n desprèn de les declaracions dels imputats i acusats és d’allò més colpidor. Serà difícil que eixos diners malgastats apareguen algun dia com ha ocorregut en altres casos semblants però la sentència ha de ser exemplar.
La Generalitat està retallant en coses fàtues, que no s’haurien d’haver fet mai… si són prescindibles ara, per què sí s’han fet en el passat? Contractacions a tort i a dret, subvencions generoses a qualsevol entitat, fundació o organisme sense cap control,… S’han fet moltes bestieses i ara hem de pagar-ho, el que passa és que com sempre ara el punt de mira està sobre qüestions tan importants com la sanitat, l’educació o els serveis socials. Els més damnificats seran els que menys poder adquisitiu tenen. Nogensmenys, no és cap novetat.
Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació.