Futileses polítiques

Darrerament, no veig cap sentit a algunes de les coses que fan els nostres polítics. Perdó, a les coses que deixen de fer. Són tantes i tantes que a voltes es pot perdre, fins i tot, el compte. Em referisc al fet que algunes de les normatives o ordenances que redacten i aproven les administracions locals no es porten a terme, en la pràctica, fil per randa.

Sols es fa èmfasi en certs aspectes mentre la resta es bandegen per por a rebre un càstig. La majoria de les voltes s’hi veu una certa deixadesa arrelada en les raons electorals. Allò que la llei els hi obliga, els nostres polítics prefereixen obviar-la per evitar un cost electoral que els puga perjudicar. Allò que deien quan eren a l’oposició s’oblida, miraculosament, quan arriben al poder. Un canvi tan previsible com qüestionable. Són les coses que ocorren quan no s’agafa el bou per les banyes i s’afronten amb maduresa els problemes quotidians que vivim als pobles.

Tot comença quan els tècnics d’un ajuntament inicien el procés per regular certs aspectes, situacions o problemes en la vida d’un municipi. La majoria de les voltes es poden fer servir textos aprovats en altres municipis que els funcionaris poden trobar, fàcilment, a la xarxa virtual i adaptar-la a la realitat i als costums de la societat local. No hi ha un altre misteri. Les coses, a voltes, són més senzilles del que sembla. Després del vist-i-plau dels capitostos locals, a continuació s’aprova en sessió plenària perquè entre en vigor el més prompte possible a fi de regular -ne una realitat.

No obstant, en la pràctica moltes de les regulacions noves que els nostres ajuntaments validen es queden en una declaració d’intencions. Ho intenten vendre, amb més o menys èxit, a l’opinió pública per justificar el seu sou però passats uns mesos ningú no se’n recorda. Són els efectes secundaris d’una societat mediatitzada. Intenten buscar un titular d’allò més cridaner per captar l’atenció dels mitjans de comunicació tot sabent d’antuvi que serà paper mullat al cap d’unes hores. No he entès mai que s’hagen d’aprovar un grapat d’articles i situacions sense sentit si se sap que mai no es tindran en compte. Aleshores, no seria més senzill aprovar únicament les dos o tres cosetes que sí es faran? Quin n’és el rerefons? S’han de justificar els sous dels funcionaris que en redacten les normatives o dels polítics que les validen i aproven? La resposta la poden encertar sense risc d’errar.

Al Camp de Túria tenim exemples a dojo per cloure açò que estic dient. De segur que molts de vostès han tingut alguna volta en la vida problemes amb els seus veïns per qüestions de sorolls a hores intempestives, molèsties de gossos o altres animals, activitats empresarials en indrets poc recomanables a l’interior del nucli urbà o, fins i tot, determinats solars que no es netegen mai i l’ajuntament no en fa res per resoldre-ho. Tots en podríem parlar amb més o menys coneixement. L’administració, però, mira moltes voltes envers un altre costat per evitar-ne problemes. D’altres vegades la culpa és de la lentitud del procés administratiu. A voltes, l’amiguisme municipal -molt arrelat a les nostres societats- fa el seu camí i deixa sense validesa qüestions molt importants en la nostra vida diària. En molts casos, l’administració no jutja amb la seua equitat situacions molt concretes per als seus ciutadans.

Al meu parer, caldria agafar-se seriosament el paper de les corporacions locals i preguntar-se si no seria més honest i valent per la seua part no aprovar certes coses si eixe mateix ajuntament no les aplicarà en el futur. Almenys ens estalviaríem els diners que costa convocar les comissions informatives i les sessions plenàries. En alguns casos, estem parlant de més de 1.000 euros per sessió, una quantitat molt respectable en la situació actual.

Precisament, recorde que en un ajuntament del Camp de Túria s’ha aprovat fa unes setmanes un reglament on s’obliga els participants de les  processons religioses a no embrutar els carrers amb la cera que cau de les espelmes. Una prohibició molt raonable on es preveuen sanciones de fins a 90 euros per als infractors. De seguida, eixe equip de govern ha eixit a matisar que no serà tan estricte en la seua aplicació, una actitud que s’interpreta com un intent per no emprenyar les confraries i el poder eclesiàstic, un poder que tot i el pas del temps continua tenint uns tentacles molt llargs dins la nostra societat. Aleshores, si el text no s’aplicarà fil per randa, per què s’aprova? Són coses que ningú no entén. El tècnic ho havia parlat amb l’alcalde o aquest ho ha portat al plenari sense haver-ho llegit detingudament?

No ho sabem. El mateix ocorre amb altres situacions d’allò més habituals. Si l’ordenança regula amb sancions que van dels 30 als 600 euros als amos dels gossos que embruten els carrers, per què no ho porten a terme? Són coses que sols els polítics entenen i ens ho podrien explicar. Qüestió de parers.

POLÍTICS INÚTILS.- L’altre dia em vaig alçar fastiguejat, la qual cosa no m’ocorre habitualment. Fastiguejat dels polítics que tenim a la nostra comarca. No és un fet exclusiu, dissortadament, del Camp de Túria. No. La cosa s’estén pertot arreu. Però com que hi vivim, cal que ens n’hi ocupem. Tant s’hi val el signe polític, el sexe, si s’és governant o opositor, més joves o més grans. La cosa no canvia gens ni miqueta. El que és pitjor és que canvien les corporacions, les generacions, les èpoques, inclús les persones, però tot continua igual. D’un temps ençà m’agrada analitzar, reflexionar, enraonar i pensar al voltant del paper i les funcions que porten a terme -o no- els nostres polítics. Recorde que quan vaig començar a anar als plenaris -en el cas de la Pobla hi érem únicament l’agutzil i jo- no servien per res. Avui dia, amb molt amargor, reconec que continuen sense servir per res. Potser és fruit d’una crisi existencial o vagen vostès a saber el perquè, però el que és clar és que cada volta els hi veig menys sentit. Me n’he empassat desenes a tot el Camp de Túria. Alguna volta fins a ben entrada la matinada. Alguns més divertits, d’altres més avorrits i, fins i tot, més grollers. Tots ells, però, amb un punt en comú: la seua previsió. Com un partit entre dos equips de futbol en què, abans de jugar, sabem qui dels dos guanyarà. Un plenari és una mena de teatret on tots -govern i oposició- tenen assignat un paper. El que han de fer és representar -lo com millor sàpiguen. La durada de cadascun d’ells depèn, especialment, de les ganes que tinguen els actors de treballar eixe dia. Precisament, la manca de ganes és el que observe amb tristesa entre una bona part dels regidors de la nostra comarca: govern i oposició. Moltes voltes n’addueixen com a descàrrega la manca de temps per dedicar- s’hi. Per mi, són excuses que no es poden admetre. Si han rebut uns vots és perquè hi treballen, amb més o menys èxit però que penquen com el primer. Si no poden, aleshores haurien de renunciar-ne al càrrec i deixar el camí lliure per a gent més honesta. Alguns sols pensen a tindre l’acta de regidor per dormir plàcidament durant quatre anys. Fins i tot, pense que es podrien fer una mena d’exàmens o controls periòdics per comprovar la seua utilitat. Amb eixes revisions, molts haurien de marxar a casa. El seu cost es podria destinar als serveis socials. Això que en guanyaríem tots, especialment els qui pitjor ho passen.

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació.