Al llarg de les darreres setmanes hi ha hagut una sèrie d’esdeveniments ocorreguts al nostre voltant i que, potser, passen desapercebuts per a la immensa majoria dels veïns. Unes voltes per desconeixement, altres per deixadesa o, directament, per una simple qüestió de comoditat. Cosetes xicotetes sobre les quals m’agradaria dir la meua.
Elecció de Castellano. El nomenament de Serafín Castellano com a sotstinent de Fabra al Partit Popular obre interrogants al Camp de Túria pel que fa al futur president comarcal o el nomenament del diputat provincial. En unes contrades on Alfonso Rus ha tingut fins ara un poder orgànic enorme, a partir d’ara comencen les travesses per triar el futur president. El futur de Tarazona és qüestió de minuts. El poder de Castellano revifa amb força, com fa uns anys era l’autèntic capitost, on res no es feia sense el seu vist-i-plau. La seua elecció és, al meu parer, com si el PSPV escollira Joan Lerma com a nou secretari general en un procés de “renovació”. Des d’aquí, i per continuar amb els vents nous que comencen a bufar, propose tres noms per ocupar el màxim càrrec comarcal: Asunción Quinzà, Isabel Castellano i Miguel Espinosa. Per cert, algú recorda cap iniciativa o projecte important de Quinzá aquesta legislatura? Jo, tampoc.
Escoleta infantil a la Pobla. L’Ajuntament de la Pobla de Vallbona despatxarà 11 professores de l’actual escoleta infantil municipal per al proper curs acadèmic. És una xifra d’allò més colpidora tot tenint en compte el seu impacte social per a les persones que no hi seran el proper curs. El govern municipal addueix manca de demanda però el ben cert és que les conseqüències seran brutals en un sector -el públic- cada volta més sacsejat per les retallades econòmiques. No m’agradaria que la sangnant crisi en fóra, precisament, l’excusa idònia per desmantellar l’educació pública, no sols a la Pobla sinó també a la resta de municipis del Camp de Túria. Quan les coses estan pitjors és quan els polítics han de demostrar la seua vàlua com a gestors. Especialment, perquè els serveis privats han estat, històricament, més cars per a la immensa majoria dels ciutadans i el sector públic ha demostrat amb escreix la seua eficàcia.
Ser d’esquerres i anar a missa. El que menys m’agrada dels nostres polítics és la seua incoherència que demostren moltes voltes en el seu quefer diari. Per això, quan veig alguns polítics esquerrans de la nostra comarca en actes religiosos i activitats litúrgiques em produeix una mena de calfred que em resulta difícil de suportar. Vore’ls en processons, misses o altres actes no fa sinó minvar la seua credibilitat i augmentar enormement la seua incoherència amb els substrats ideològics presents en el fonament dels respectius partits. No ho he entès mai i, en els darrers anys, em resultat indigerible, especialment perquè va en contra dels seus principis. No sé si ho fan per devoció -la qual cosa significa que s’han equivocat de partit- o per aconseguir vots en les eleccions -cosa que diu ben poc de la seua dignitat personal i política- però el ben cert és que cada volta és més habitual vore’ls en eixe tipus de manifestacions religioses. Hauran llegit Karl Marx? De la mateixa manera, em sembla lamentable el comportament de persones d’esquerres que demanen més inversions en sanitat i educació públiques i després fan servir un hospital privat per parir o educar els seus fills en col·legis privats. La coherència és una virtut que no està en venda, sols a l’abast d’uns pocs.
Ús partidista institucional. L’ús mesquí que alguns partits polítics en realitzen de les institucions no fa sinó potenciar la imatge tan negativa que té l’opinió pública sobre el seu treball. La nova executiva del PSPV encapçalada per Ximo Puig obligant el grup socialista de la diputació de València a despatxar els assessors que hi van col·locar fa poc més d’un any amenaça de trencar la “calma” que hi ha hagut d’ençà el congrés nacional. Si fa un any eixos assessors eren bons no entenc per què ara els han de canviar sobtadament per acomodar alguns capitosts que van ajudar Puig a guanyar la seua elecció. Com sempre, cal recordar que els mateixos que el van recolzar en aquell moment per enlairar-lo han aparegut ara amb el rebut per cobrar la feina feta. El problema rau en el fet que eixe tipus de treballs, destinats a “endollats” i gent de partit, tenen data de caducitat i els “premiats” ho saben des del primer minut. Tanmateix, els partits s’han acostumat a fer un ús dels recursos públics per pagar favors i agraïments. En aquest embolic no entenc tampoc per què es vol col·locar gent com a assessor a la diputació si la feina la realitzaran físicament a la seu del partit. No n’aprendran mai. Són pràctiques fastigoses però massa habituals.
Notícies pagades. És trist vore en un diari valencià -regional- que totes les setmanes apareixen un grapat d’informacions de municipis valencians pagades amb diners de la diputació sense que en cap moment se n’informe els lectors. Són com una mena de publicitat sobre la gestió dels respectius alcaldes i alcaldesses. Seria més honest per part dels responsables del mitjà de comunicació anunciar als seus lectors que les notícies estan pagades íntegrament per l’administració provincial que, al capdavall, paguem entre tots. Per descomptat, totes les informacions que hi apareixen són d’allò més inofensives i positives. Els capitosts polítics aprofiten per anunciar les seues excel·lències perquè saben que l’oposició no hi té cabuda. Lamentable.
Oposicions desaparegudes. D’un temps ençà hi ha algunes formacions polítiques que estan, pràcticament, desaparegudes. El seu paper mediàtic és nul. Més enllà del paper real que facen en el dia a dia, avui dia qui no apareix als mitjans no existeix i, per tant, l’opinió pública no en té constància fefaent. En eixe cas podríem destacar algunes localitats com Benaguasil, Riba-roja, Bétera, Vilamarxant, Olocau, Marines,… Una pena que sols els respectius líders polítics sabran el perquè. Una legislatura és molt llarga i encara queden tres anys per acabar-la, però com a voltes es demana als estudiants les eleccions es guanyen amb el treball i l’esforç diari, en comptes d’estudiar els últims dies abans dels exàmens.
Camp de golf a Nàquera. L’equip de govern d’este municipi -format per un tripartit on l’alcalde és un ex polític del Partit Popular- ha reviscolat el projecte del camp de golf en un indret molt a prop de la serra Calderona. Més enllà que en la comarca no hi ha una demanda aclaparadora de gent amb ganes de jugar al golf -sobretot tenint en compte la situació econòmica- em fa l’efecte que al seu voltant hi ha sempre un tarannà especulatiu important. A la Pobla hi havia un projecte que se n’ha vingut en orris per la crisi econòmica tan greu que vivim. Algú pensava que un govern més esquerrà anul·laria la construcció del camp de golf? Hi ha precedents que confirmen la regla. Una cosa és estar a l’oposició i rebutjar-ho tot i un altra és arribar al govern i oblidar-se’n de tot el que s’ha dit abans. Tot i això, si les càrregues i indemnitzacions econòmiques són tan enormes com diu ara el govern de Nàquera, aleshores l’ex alcalde hauria de donar les explicacions adients davant tot el poble. El que no pot ocórrer mai en política és que els desficacis d’un polític els haja de pagar sempre el contribuent. N’estem massa acostumats. Malauradament.
Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació.