Alienació social

Fa uns dies he llegit un article d’una sociòloga catalana -no recorde el seu nom, malauradament- on tractava la importància social del futbol arran de l’èxit d’Espanya a l’Eurocopa. S’hi deia que tot i la capacitat de mobilització que té el futbol -més inclús que a l’hora de reivindicar millores en educació, sanitat, prestacions socials,….- no s’ha d’oblidar que una victòria de l’equip preferit de la gent no dóna de menjar. Que cal lluitar per aconseguir millores socials, pas a pas, amb fermesa.

Dues setmanes més tard de la victòria final a l’eurocopa hem vist que ara hem de pagar més impostos, que les prestacions de l’anomenat estat de benestar s’han retallat dràsticament, que l’activitat econòmica es redueix, que els polítics continuen vivint molt bé a costa dels contribuents i que, de moment, no s’albiren solucions a curt termini. La foscor del túnel que travessem des de fa temps no s’esvaeix. La situació social s’agreuja a un ritme frenètic. Ningú no sap com acabarem. I el que és pitjor, sembla que no ens diuen realment quina és la situació real que patim. Ni ens donen solucions finals. Ara retallen 50 o 60.000 milions d’euros i potser d’aquí unes setmanes en seran més.

Mentre això succeeix, els futbolistes que tantes “alegries” han donat al públic entusiasta es torren les esquenes a les platges de moda sense parar en torreta, tot gastant milers i milers d’euros gràcies als sous estratosfèrics que aconsegueixen perquè els equips on juguen reben un bon grapat de favors i tractes discriminatoris per part del govern. Tant s’hi val qui mane. Abans amb el PSOE i ara amb el PP, no hi ha forma de pagar els deutes milionaris amb la seguretat social, reben favors urbanístics -mitjançant requalificacions presumptament quasi delictives- per multiplicar els beneficis amb què pagaran les seues estrelles, les televisions autonòmiques i públiques en general injecten diners als clubs pels drets dels partits que vorem pel “caixó”, les entitats bancàries -gran culpables de l’estat actual que patim- financen els fitxatges -de fet Bankia n’és la gran impulsora del que va fer el Madrid per Cristiano- per il·lusionar els aficionats i evadir-los de la tempesta econòmica que dia rere dia es dibuixa als mitjans de comunicació. Un jugador del València, Tino Costa, ha augmentat, fa uns dies, en 500.000 euros els seus guanys. Mentre la gran majoria dels ciutadans patim ja les retallades imposades pel govern, els futbolistes romanen uns privilegiats en una societat on cada volta hi ha més distància entre els més rics i els més pobres.

Als futbolistes tant els fa que ara s’haja de pagar pels medicaments, s’haja apujat l’IVA dels productes o s’hagen reduït les prestacions pels aturats perquè tinguen més interès a buscar treball. Amb eixes milionades no tenen cap problema per arribar a finals de mes. Quelcom no funciona bé en la nostra societat quan es paguen milionades i milionades per un esportista. En sóc conscient que si no hi hagués partits els caps de setmana, hi hauria conseqüències socials i familiars, però la situació a què hem arribat és, absolutament, insostenible. I entenc menys encara que els aficionats, damunt, vagen darrere els futbolistes com si foren autèntics herois socials. Bé, potser als governants els interessa que la gent es preocupe de certes coses que els “distraguen” dels problemes quotidians per no augmentar el nivell de descontentament.

Sortosament, encara tenim les festetes d’estiu per alegrar-nos la vida. Amb la dosi corresponent de retallada econòmica, en són un bon somnífer per apaivagar els crits socials fruits d’eixe descontentament. Karl Marx, autor del Manifest Comunista a mitjans del segle XIX, deia que la religió era una alienació per a les persones: l’opi del poble. Avui dia, cal afegir-hi el futbol.

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació.