La importància del valencià

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

Fa anys que em va ocórrer durant un viatge que amb un grup d’amics i amigues vam fer per Bèlgica, un dels països del centre d’Europa més importants i seu de nombroses institucions públiques on es decideixen, precisament, moltes de les coses que ens succeeixen en el nostre quefer diari. Si més no, el viatge tenia un component d’esbarjo alhora que era atapeït, també, d’elements culturals, socials i referències lingüístiques en un país on conviuen tantes sensibilitats, d’allò més diverses i enriquidores. D’entrada, per la seua capital, Brussel·les on a més dels immobles de les institucions europees hi ha una gran quantitat de racons que la fan inigualable. S’hi pot parlar francès, alemany, flamenc, anglès,… hi ha un llistat inabastable. Podríem dir-ne que, per qüestions històriques, el país es divideix entre la zona nord –de parla flamenca- i la sud, amb predomini del francès, mentre que al centre, la capital Brussel·les, roman entre les lluites d’uns i altres per fer-la la seua capital. Al nostre viatge teníem pensat no sols visitar la capital sinó també recórrer altres ciutats molt boniques i conegudes per la seua majestuositat arquitectònica com ara Gant, Anvers o Bruixes, i també Lieja. Totes singulars, sense fer-hi excepció.

N’érem uns quants els que estàvem entestats a comprovar, de primera mà, totes les excel·lències que havíem sentit a parlar sobre eixes ciutats. Fet i fet, així ho vam fer. Totes les meravelles es van quedar curtes quan així ho vam vore amb els nostres ulls. A Bruixes, l’arquitectura, els habitatges, els carrers, la gent, els costums, els vestits, la forma de relacionar-s’hi i la xocolata.. tot suposava per a nosaltres un punt d’atenció important. La part de la gastronomia, però, va suposar un punt d’inflexió. Mentre una gran majoria va apostar per visitar un d’eixos indrets de menjar ràpid –ja saben, molt barat i molt fàcil de fer i, per tant, ràpid per empassar-se’l- jo vaig preferir anar a un altre lloc. Un d’eixos establiments que es podria comparar, fil per randa, amb els nostres bars o restaurants i amb uns aliments, per tant, més saludables. Només entrar-hi i començar a parlar en francès –el meu idioma des de l’escola- se’m van quedar mirant amb cara de pomes agres. M’hi vaig quedar sorprès fins a cert punt, atès que ja em van alertar de la preferència dels flamencs pel seu idioma propi en detriment del francès, tot i que n’és un idioma oficial. Tant punt vaig poder explicar-m’hi em van donar seient i vaig demanar unes quantes coses per dinar. Tampoc, tantes perquè el canvi en aquell temps suposava un cost elevat per a nosaltres i en aquella època anàvem, sempre, prou curt de diners.

            Aquella anècdota, però, se’m va quedar present d’ençà que la vaig viure i mai no l’he oblidada. Per això, quan per estes contrades escolte o llig qualsevol cosa referent a l’ús del valencià recorde aquelles vivències. Per mi, no va suposar una experiència negativa, per descomptat que no. Sols que em va fer reflexionar que aquelles persones estaven més còmodes quan parlaven en flamenc que no en francès. Al capdavall, l’ús que en fem de la llengua ha de ser una qüestió de naturalitat, tot i que hi ha usos i registres a tindre en compte. Hi ha certs contextos importants a la nostra societat on hem de fer un esforç més gran d’amplitud a fi de representar tots els segments possibles. D’un temps ençà, el valencià és una part important en els processos de l’aprenentatge a l’escola i, per tant, s’ha de configurar perquè tots els nostres joves el sàpiguen com a part important de la nostra història, com així fan en molts països del món on l’anglès és la llengua vehicular o oficial. Des de certs àmbits i estaments, des de fa anys, s’ha intentat que el valencià siga minoritzat, més enllà que siga o no minoritari en determinades zones o segments socials. Potenciar-lo no sols suposa una forma de recuperar-lo com a part de la nostra història important sinó de mantindré un respecte per a aquells que el fem servir en el nostre quefer diari, en el nostre àmbit vital. En eixe context, l’estira i arronsa que hi ha entre el govern valencià i els partits de l’oposició amb l’ús del valencià a l’àmbit educatiu i, fins i tot, a l’administració pública no és sinó un debat on hi ha components i interessos polítics i electorals que, moltes voltes, no existeixen a la societat o en molts àmbits de la nostra vida. Els escolars tenen la capacitat suficient per aprendre el valencià i el castellà de la millor forma possible i sense dificultats afegides a les que hi poden haver en qualsevol altra assignatura o matèria lectiva de l’educació. Afegir-hi elements polítics és la millor manera de provocar un rebuig o una certa animadversió.

L’objectiu de la Generalitat d’introduir-hi el valencià com un dels requisits indispensables dels metges perquè puguen exercir ha provocat les queixes, fins i tot, del col·legi de metges que s’hi oposen frontalment. Volen que siga més un mèrit en comptes d’un requisit indispensable. De seguida, també hi han eixit les protestes d’altres àmbits que, amb una certa dosi calculada de populisme, alerten sobre la importància dels metges a l’hora d’atendre un pacient amb saviesa més enllà de l’idioma que es faça servir. Comptat i debatut, diuen que s’ha de preferir un bon pronòstic a l’ús del valencià. Per descomptat, jo també preferisc que m’atenga bé, siga en valencià o en castellà. Nogensmenys, val a dir que el respecte dels pacients a ser atesos en valencià o en castellà també s’ha de respectar. Potser, un valencianoparlant sabrà expressar millor les seues dolències en valencià que no en castellà i, per tant, en eixos casos els metges haurien de saber entendre, si més no, l’ús lingüístic. A l’administració, ens hi trobem amb la mateixa situació.

És important que tants uns com altres puguem tindre els mateixos drets i obligacions, a ser atesos en l’idioma que preferim. És a dir, si jo, com a valencianoparlant, vull anar al metge o a l’administració i adreçar-m’hi en valencià ho puga fer sense cap problema ni entrebanc possible. Amb els mateixos drets que fa un de castellà. Conec pocs casos –possiblement, cap ni un- de metges o funcionaris que sols sàpiguen el valencià i, per tant, no puguen atendre una persona que se’ls hi adrece en castellà. En canvi, moltes voltes hi ha hagut casos de gent que s’ha adreçat en valencià, directament, i s’hi han hagut de canviar al castellà. En eixos moments, recorde aquella volta que em vaig adreçar en francès en una zona flamenca tot i que el francès també n’és un idioma oficial. Em fa l’efecte, que d’ací un temps, o potser uns anys, en continuarem parlant d’estes qüestions. Intuïció o predicció. Qualsevols de les dos coses en podríem dir.

 Dimissions a la carta.- M’ha sobtat la dimissió, fa unes setmanes, del número dos de l’Ajuntament de Sant Antoni de Benaixeve, especialment, per les raons que s’hi han adduït des de l’equip de govern: deixadesa de les seues funcions i les queixes que des de fa mesos hi havia sobre el regidor Enrique Ferrer per part dels veïns. Això, és el que més m’ha sobtat, que les queixes dels veïns hagen estat suficients perquè l’alcalde el convencera per a presentar la seua dimissió irrevocable. No se sap, però, en què consisteixen eixes queixes ni les raons exactes perquè foren suficients per a presentar la seua dimissió. El regidor, per acabar-ho d’adobar, no ha fet cap tipus de declaració pública per explicar-s’hi, per tant, ens falta una part de la notícia per tindre una configuració més aproximada. Seria bo que el mateix regidor així ho diguera, no sols perquè es tracta de la gestió dels recursos als quals els seus habitants tenen dret sinó, especialment, per una qüestió de transparència. La dimissió irrevocable és el que més m’ha sobtat. No hi ha oposat cap resistència ni ha intentat anar-se’n a l’oposició i deixar en minoria el govern municipal. Una possible moció de censura que ha voltat per l’ambient de Sant Antoni els darrers dies ha estat la cirereta al pastís polític local. Sembla que amb la marxa silenciosa del regidor sense cap tipus d’explicació dona més raó, precisament, a la postura de l’alcalde i el seu govern de demanar la seua dimissió i, per tant, la imatge del propi Ferrer queda malmesa.