Les polítiques ambientals

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

He travessat moltes voltes el nucli urbà de Pedralba en bicicleta i he comprovat, de primera mà, els problemes d’embussos i trànsit que s’hi generen, especialment agreujat pel pas de camions i vehicles de gran tonatge i volum. Fins i tot, són conegudes les destrosses que hi han provocat els camions a les balconades dels habitatges i, per tant, els seus propietaris han de suportar els inconvenients i problemes. La raó s’ha de buscar en la manca d’una carretera fora del nucli urbà que puga foragitar els vehicles grans i, per tant, hi torne la tranquil·litat. Tanmateix, quan la Diputació de València ha tractat de ficar-hi cullerada, primer amb un govern del PP i ara amb un altre del PSOE, s’ha trobat amb impediments legals i polítics que ho han paralitzat, a més de les al·legacions de les organitzacions ecologistes. Mentrestant, són els veïns els que han de continuar patint eixes disbauxes entre els uns i els altres sense que no s’haja consensuat cap tipus d’alternativa a les propostes actuals que permeten, finalment, una solució ràpida i factible. Als polítics se’ls paga per resoldre eixe tipus de problemes, més enllà dels colors polítics i ja són molts els anys que s’arrossega la mateixa problemàtica. És per això que no acabe d’entendre que mentre en un cas s’hi addueixen qüestions ambientals en un altre de ben a prop com és l’ampliació del tercer carril de la CV-35 s’hi haja corregut de valent perquè a mitjans de 2021, segons les previsions, hi haja un major volum de vehicles. En un moment en què hi ha una major conscienciació per respectar el medi ambient que suposa una reducció de diòxid de carboni, no s’entén que s’hi haja aprovat un ús major de vehicles i, per tant, un augment de la pol·lució que en desprenen. Ans al contrari, suposa un foment i una potenciació. No s’entén per què en un cas hi ha raons ambientals i es barra el pas a la construcció d’una carretera i en l’altre hi ha via lliure completa.    

De la mateixa manera, no trobe el sentit que tenen alguns per construir-hi més aparcaments, a dojo, als nuclis urbans en un moment en què hi ha un debat molt important sobre l’ús dels mitjans alternatius i respectuosos ambientalment a la nostra societat. Un major nombre d’aparcaments per als vehicles suposa un incentiu més i un al·licient perquè els ciutadans no busquen eixes alternatives ambientals i continuen incentivant-hi, però, els vehicles a motor i, per tant, una contaminació major al nostre entorn natural. És cert que, malauradament, els nostres pobles no estan preparats per qüestions històriques i culturals per implantar en dos dies tota la infraestructura que cal perquè hi haja una alternativa seriosa i vertadera als nostres nuclis. El ben cert, no obstant, és que amb eixa política no fem sinó continuar amb l’ús indiscriminat dels vehicles i dels motors més contaminants. A les persones se’ls ha d’explicar ben bé les bondats que tenen les seues accions i, per això, a la vista d’eixa gestió i eixos projectes sembla que l’ús dels vehicles com sempre els hem viscut n’estiga ben assegurat durant molt temps.

Un dels projectes que els amants de la bicicleta estem esperant des de fa temps és l’esmentat carril-bici d’àmbit comarcal que serviria no sols per fer-hi esport i, per tant, una promoció dels hàbits saludables sinó també per vertebrar els pobles que la formen. No obstant, per unes raons o per unes altres no hi ha manera de portar-lo a terme tot i la seua necessitat. Un carril-bici, però, amb totes les condicions tècniques que hi calen perquè hi puguen transitar munions i munions de bicicletes i esportistes. Alguns dels que he vist semblen, a voltes, una broma autèntica. No s’hi adapten a les característiques demanades per les necessitats dels esportistes, d’amplitud, de grandària o de seguretat. Fins i tot, caldria estudiar la viabilitat de posar en marxa un autobús o altres tipus de mitjans amb un àmbit comarcal que servira per vertebrar el Camp de Túria i alhora comunicara millor els nostres pobles. Moltes voltes hi ha una manca de coneixement de la realitat comarcal perquè els mateixos ciutadans de la comarca no coneixen moltes de les coses que hi ha o que es fa al poble del voltant, per tant, eixa en seria una bona manera.

Perdre l’accent.- D’ençà que hi vaig ser, a Madrid, durant l’any i escaig d’estudis i treball, modular el meu accent valencià, a voltes inclús exagerat, fins perdre’l fil per randa, va ser una de les dèries que els gestors del màster de ràdio i televisió tenien en les classes de locució. Sembla que conservar els orígens verbals no estava ben vist a la capital i, per això, calia fer-hi tots els esforços perquè els oients o televidents no en pogueren discernir la seua procedència geogràfica. Tot i que al màster hi havia gent vinguda de cap a cap des de totes les contrades de l’Estat, el meu accent característic semblava el que més em delatava el caràcter valencianoparlant des de menut. Cadascuna de les classes era una ocasió adient perquè, a poc a poc, el meu accent s’esmorteira fins restar immers en el paisatge central predominant en aquell moment.

Els textos que s’hi preparaven en cada classe estaven enllestits perquè a finals del curs acadèmic no hi hagués cap rastre ni signe que permetera identificar el meu lloc d’origen. Eixe fet em deixava bocabadat perquè mentre pertot arreu s’estenia la idea que calia preservar la coneguda diversitat plural des dels vessants lingüístics i culturals –recollits així a la constitució vigent- la realitat n’era ben diferent. Una cosa era la teoria i un altra era la pràctica i, pel mig, una futilesa inexplicable. Si l’enriquiment cultural era una de les proves fefaents d’un estat plurinacional, emparat així pels textos constitucionals, no era factible, d’altre costat, que la capital de l’Estat predicara altres polítiques. Nogensmenys, la seua pretensió era acabar amb eixa riquesa i pluralitat.

La fi del curs arribava i, a mesura que s’hi aproximava, des de la direcció del màster em felicitaven perquè, comptat i debatut, semblava que les classes havien donat el resultat esperat i, fins i tot, havien aconseguit eliminar el meu accent marcadament valencià i, per tant, ja hi podria tindre un futur daurat als mitjans de comunicació de la cort sense que ningú no s’adonara dels meus arrels. Fins i tot, pronunciar correctament noms, cognoms o ciutats en la llengua originària no estava ben fins. Ans al contrari, es potenciava una pronúncia el més adient a la llengua castellana. L’homogeneïtzació s’havia complert. La uniformitat havia aparegut per acabar amb tota mena d’empremta pròpia d’un règim plural i obert a qualsevol diferència. De la capital se’n parla del seu caràcter obert i integrador, de la seua pàtina cosmopolita i dels seus trets per acollir els forasters però sempre que no te n’isques dels paràmetres establerts al seu gust. Llibertat fins un cert punt. La polseguera que s’ha alçat ara arran de la reforma de la llei educativa del govern que s’ha atiat des de certs segments socials –arrecerats al paraigua d’alguns partits polítics- no és sinó una resposta a un sentiment que sempre hi ha hagut en una part important de la societat espanyola i que, passat els anys, no sols no s’ha esvaït sinó que, a més, s’ha potenciat, malauradament. El pitjor de tot és que, a més a més, molts dels que la critiquen, de ben segur, ni se l’han llegida. En una societat de la informació tan mediatitzada en la qual vivim, actualment, sovintegen les opinions buides i exemptes de qualsevol fonament per part de persones que desconeixen, absolutament, la realitat que es viu en molts pobles i ciutats on conviuen, sense problemes, dos idiomes. Si més no, recorde que a les classes del màster hi ha via una companya, Letizia, l’actual reina, a qui li feia gràcia quan m’escoltava parlar en valencià quan enraonava amb altres companys amb qui compartia no sols classes sinó també el mateix domini lingüístic. No sé si ara, amb un paper diferent i amb unes responsabilitats més altes, pensarà el mateix sobre eixa riquesa cultural que hi ha a tot l’Estat. Qüestió de moments i d’oportunitats.