Retallades sense retallar

A mitjans del anys 90, recorde que l’oposició a l’Ajuntament de la Pobla de Vallbona escometia amb força i enorme vehemència contra l’existència de dos regidors de l’equip de govern amb una dedicació exclusiva -és a dir, amb un sou públic- per la despesa que això provocava en les finances municipals. No sols pel simple fet de tindre dos regidors amb jornal (un escàndol aquells anys en política), sinó per la quantitat que cada polític percebia, al voltant d’uns 1.200 euros mensuals d’aquella època.

Han passat més d’una quinzena d’anys i avui dia hi ha 5 regidors amb una dedicació remunerada que suposen ja uns 200.000 euros l’any per a unes arques econòmiques malmeses per la crisi que ens afecta -com a la resta de municipis del Camp de Túria- i que en el cas dels ajuntaments s’agreuja per la davallada urbanística.

Han passat més d’una quinzena d’anys i avui dia hi ha 5 regidors amb una dedicació remunerada que suposen ja uns 200.000 euros l’any per a unes arques econòmiques malmeses per la crisi que ens afecta -com a la resta de municipis del Camp de Túria- i que en el cas dels ajuntaments s’agreuja per la davallada urbanística.

Recorde també que als plenaris de la Pobla -on hi érem únicament l’agutzil i jo mateix- sempre hi havia un enorme rebombori cada volta que el tema dels sous era al centre del debat públic. Sortosament, avui als plenaris hi ha més gent i, per tant, més ganes dels contribuents per conéixer més coses sobre allò que fan els seus representants. Me n’alegre que les coses hagen millorat en eixe àmbit.

Entenc que els polítics han de cobrar per fer la seua feina però també pense que reduir-ne el nombre és un símptoma de maduresa política: prendre decisions difícils en temps complicats. Especialment, quan hem de tindre en compte que els funcionaris i treballadors que hi ha als ajuntaments són moltes voltes suficients per fer la gestió de l’ajuntament i amb pocs regidors per a revisar i manar n’és prou.

Tot i que al llarg dels darrers mesos i, fins i tot, anys, se’ns diu pertot arreu que s’han de retallar algunes partides, eliminar certs serveis o fins i tot fusionar determinades coses, el ben cert és que els nostres polítics del Camp de Túria continuen gastant i gastant en aspectes ben concrets sense que fins ara s’haja tingut en compte els efectes de la crisi sobre l’estabilitat financera de l’administració local.

Al cas de la Pobla també és curiós que determinades “subvencions econòmiques” per a entitats o associacions s’han mantingut fil per randa sense cap problema, més enllà que hi haja més o menys diners als pressupostos. Entenc que certes coses amb una finalitat social s’han de mantindre però algunes coses como les festes i les “subvencionetes” que s’han repartit als municipis del Camp de Túria els darrers anys s’haurien de revisar. Els polítics, però, tenen por de prendre decisions difícils i impopulars que els facen perdre credibilitat o suport electoral.

Molt a prop, a l’Eliana -municipi de signe progressista- tenim altres exemples. Regidors de l’equip de govern amb sous de 3.779 euros mensuals bruts o un assessor que s’emporta 2.688 euros mensuals o, fins i tot, dietes per assistència als plenaris ordinaris de 272 euros. Són quantitats importants i molt serioses que l’esdevenir de la crisi no han afectat en cap sentit aquestes xifres. On són els sindicats i l’oposició de l’Eliana? Han dit res? Ho desconec però supose que són al recer de les subvencions i els pactes municipals. Potser no els interessa o potser no en volen saber res.

Davant d’això els polítics es defensen dient que ho fan a costa de perdre diners perquè en l’empresa privada guanyarien més diners i ho fan per ajudar els seus veïns com si es tractara de fer-nos, més o menys, un favor. Són paraules que de tant de pronunciar-les i repetir-les poden fer forat als cervells dels ciutadans i contribuents. Tanmateix, no són sinó una excusa per continuar xuclant de la mamelleta pública perquè hi són més còmodes. A més, el poder és el poder -a voltes més important que els diners- i no ho canvien per res.

Així, podríem continuar parlant d’altres municipis com Riba-roja on hi ha 6 regidors amb dedicació exclusiva i altres 6 treballadors en qualitat de personal de confiança, més coneguts per ser nomenats “a dit”. Milers i milers d’euros en despesa de personal que s’ha assumit com si fóra una obligació en comptes de donar major prioritat a les polítiques d’eficiència en personal. A la “teòrica” capital comarcal -dic teòrica perquè no n’és en la pràctica ni tampoc n’exerceix com a tal- ocorre el mateix. Recorde que a la ciutat edetana el mandat de Ricard Torres (1991-95), del PSPV, es va centralitzar, des de l’oposició, en el nombre de regidors amb sou públic i l’hi varen passar una dura factura electoral. Avui dia, la gent pensa en altres coses. La sociologia ha canviat. Seria molt interessant estudiar si la gent té en compte els mateixos criteris a l’hora d’avaluar la gestió d’un polític i quines en són les prioritats a l’hora de votar un o altre partit.

Tant s’hi val que siguen pobles grans o menuts. L’exemple el trobem a Sant Antoni de Benaixeve. Com ens poden explicar que aquest municipi de 5.000 habitants tinga un pressupost de 5’3 milions i que dedique fins a 4’6 milions en despeses corrents i de personal? Són coses que no aconseguirem esbrinar mai. Sols està a l’abast dels nostres polítics. Em fa l’efecte que les retallades són sempre del mateix costat: educació, sanitat o serveis socials. Les despeses per pagar els sous dels polítics, les dietes o mantindre determinats privilegis no es toquen. Això, però, no és el que més em preocupa sinó que amb l’excusa de la crisi s’eliminen prestacions i serveis que han costat molt temps aconseguir i que mai no tornaran a prestar-se. Això és més greu.

Bé, els casos que els he apuntat en aquest article són sols un tast del que ocorre a la immensa majoria de municipis de la nostra comarca. De retallades serioses ben poques, sols algunes per aparentar que s’han reduït alguns conceptes mentre que els sous i salaris dels polítics continuen en uns nivells massa elevats. Si pensen que a l’empresa privada podrien guanyar més diners aleshores ja coneixen el camí de tornada. De ben segur que no el mamprendran. Restaran callats tot esperant que millore l’economia. Per cert, la moda dels nostres polítics de retransmetre virtualment fins a l’últim pèl el seu quefer diari m’ha provocat alguns interrogants. S’ho fan amb diners públics o privats? És una mena de promocionar la seua gestió personal en vistes a mantindre’s al càrrec públic o de vetlar pels drets a la informació i expressió dels seus ciutadans? Al twitter, al facebook, als webs personalitzats,…..qualsevol mitjà és bo per continuar a l’aparador públic i promocionar-se entre els seus seguidors com una part del seu treball.

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació.