Els primers comiats

Fa uns mesos vaig advertir, en aquestes mateixes línies, que alguns ajuntaments del Camp de Túria començarien a acomiadar treballadors públics en un curt termini de temps per reduir la despesa corrent, sobretot perquè els ingressos han minvat de forma considerable a les administracions locals per la crisi econòmica tan greu que estem patint des de fa uns anys. Malauradament, no anava errat i els primers comiats han arribat a alguns consistoris de la nostra comarca. L’Ajuntament de la Pobla de Vallbona ha estat un dels més matiners a prendre unes mesures tan dràstiques i ha decidit amortitzar 7 places de treball: 1 subaltern, 1 peó de la brigada d’obres, 2 agents de l’agència de desenvolupament local, 1 assistent d’ajut a domicili, 1 responsable de l’oficina d’informació juvenil i, finalment, 1 ajudant de cabina. Tots ells han acabat la seua estada laboral al consistori i amb el any nou hauran de prendre un camí nou. Si més no, l’exemple de la Pobla representa fil per randa la metàfora que es viu actualment als ajuntaments que durant anys i panys gastaven diners a dojo perquè l’efervescència urbanística permetia ingressar amb facilitat milers i milers d’euros. Paral·lelament, les contractacions avançaven a passes de gegant sense vore més enllà de l’endemà ni les conseqüències que hi hauria per al futur.

Al recer de la maleïda crisi i la davallada dels ingressos, les administracions han hagut d’afrontar, per un costat, fórmules per augmentar-ne les vies de finançament amb taxes noves i, d’altra banda, la temuda reducció de les partides de personal i les despeses corrents. Pel que fa a l’eliminació dels llocs de treball, s’hi afegeix el fet que en parlem de persones -mai coses- que senten la part més dramàtica de la crisi, famílies que depenen d’un sou per a passar tot el mes, les dificultats agreujades per un mercat laboral enfonsat, les rèmores de l’edat on la maduresa no és un valor afegit sinó un problema,… Al marge del cost salarial, el vessant humà esdevé un component a tindre en compte. A més, les perspectives futures no són, precisament, daurades per als acomiadats que hauran de començar de zero un altra vida. La funció pública ha estat durant molts anys el paradís laboral per a milers i milers de persones que somiaven amb l’estabilitat econòmica que el seu accés suposava. La virulència de la crisi, però, posa en relleu l’altra cara de l’administració. Tothom no cobra un sou de 2.000 o 3.000 euros mensuals, ni percep productivitats o gratificacions generoses pagades per polítics amb criteris d’allò més arbitraris i capriciosos per assegurar-se’n la lleialtat dels treballadors, ni tampoc no guanyen complements específics que, en altres àmbits, serien absolutament d’allò més impensables.

La precarietat laboral en certs ajuntaments s’ha estès com a símbol dels temps que estem vivint. En alguns casos no es tracta únicament dels acomiadats sinó també de les condicions que una part important han de suportar amb la reducció d’horaris laborals, sous modestos o drets restringits. Si a principis d’anys el president Rajoy decidia eliminar el pagament extra de Nadal que fins ara gaudien els funcionaris i treballadors de les administracions públiques, no entenc per què es permet que els anomenats funcionaris “d’habilitació nacional” dels ajuntaments -secretaris i interventors, principalment- tenen uns sous esplèndids amb xifres d’entre 45.000 i 60.000 euros tot i que han hagut d’aprovar unes oposicions molt dures i exigents. No obstant, el caràcter excepcional que viuen eixes administracions hauria d’obligar a legislar d’acord a eixa situació perquè d’altra manera no s’entén que mentre alguns tenen salaris de més de 4.000 o 5.000 euros mensuals altres no arriben a la categoria dels 1.000 euros al mes. Es tracta de les dues parts de la piràmide salarial en la seua màxima expressió. Regulació legislativa adaptada a l’actualitat. Algú recorda el cas d’algun arquitecte municipal del Camp de Túria amb un salari de més de 65.000 euros anuals? Els excessos s’han succeït amb massa freqüència en l’administració municipal i ara han vingut, de sobte, les lamentacions i les posteriors reduccions de les despeses.

No seria ara el moment adient perquè els nostres polítics -alcaldes i alcaldesses- abordaren amb reflexió i rigor algunes prebendes que amb eixes dosis preocupants d’arbitrarietat han atorgat fins ara com són les gratificacions, productivitats i premis diversos al seu abast per continuar tenint súbdits en comptes de treballadors? Seria això econòmicament viable i èticament assumible a l’empresa privada? Algú s’imagina tindre un premi per fer la seua feina ben feta com a obligació que té? No és prou al•licient per a una persona tindre un treball i conservar-lo? Massa preguntes per a tan poques respostes.

Els anuncis que els experts econòmics han realitzat al llarg de les darreres setmanes no albiren temps de bonança per a l’any 2013 que acabem d’encetar. Ans al contrari, es dibuixen nuvolades i tempestes fortes sobre els nostres caps i dels nostres polítics depèn que la situació millore o empitjore.

POLÈMICA ALS PLENARIS.- Primer va ser l’Ajuntament de la Pobla de Vallbona i ara ha tocat el torn del de Vilamarxant. Els plenaris no es poden enregistrar perquè els equips de govern així ho han decidit. És incomprensible per a les persones que ens dediquem al món de la comunicació imaginar eixe tipus de situacions atès que la llibertat d’expressió és un bé valuós i indispensable per exercir la funció d’informar d’allò que ocorre al nostre voltant. Els responsables polítics hi al·leguen motius legals per permetre-ho tot i que estem parlat d’espais públics, els màxims òrgans d’expressió popular, escollits directament pels ciutadans cada quatre anys.

Els temps que vivim es caracteritzen per l’allau accelerada de tot tipus de tecnologia i suports electrònics que permet qualsevol persona enregistrar tot allò que ens envolta. Un espai públic -pagat per tots els contribuents- no hauria de quedar al marge d’eixa universalitat que entenem per llibertat d’expressió i dret a la informació. Qualsevol persona enregistra un fet i al moment les xarxes socials permeten difondre eixos continguts sense cap tipus de problemes ni entrebancs, cosa lògica i comprensible. Les teories de la comunicació subratllen que com més informació rebem més lliures serem i més capacitat tindrem per prendre decisions a la vida. En el cas de Vilamarxant, a més de la decisió del govern d’impedir l’enregistrament, em va produir pena la postura dels partits de l’oposició -PSOE i Compromís- que no hi van dir ni pruna. Capcots, l’oposició va donar una lliçó autèntica d’inutilitat política.

Recorde que als anys que vaig assistir als plenaris dels ajuntaments del Camp de Túria no vaig tindre cap problema greu per informar d’allò que ocorria a les sessions plenàries tot i que els alcaldes i alcaldesses tenen, a voltes, un afany per controlar-ho tot per por que la gent se n’assabente de coses que els puga perjudicar. No obstant, encara s’ha d’agrair l’existència de casos com el de Riba-roja on la seua ràdio municipal retransmet en directe totes les sessions plenàries, una manera fàcil i efectiva de facilitar l’accés a la informació dels ciutadans. Així de fàcil i senzill.

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació.