El corresponsal… de poble

L’escriptor i periodista valencià Alfons Cervera va escriure fa uns quants anys un article al voltant del periodista que se n’encarrega d’informar dels nostres pobles, és a dir, el conegut “corresponsal”. M’hi vaig sentir identificat perquè tot allò que s’hi deia eren coses que m’ocorrien aleshores en el meu quefer diari. Les relacions personals amb els polítics, les dificultats que sorgien a cada moment, les esbroncades, les amenaces, la pressió publicitària, les denúncies…. totes aquelles coses que dificultaven eixa funció original de contar allò que els capitosts no volien que es publicara perquè podria malmetre la seua imatge davant l’opinió pública.

 

D’uns anys ençà, han canviat algunes de les estructures comunicatives, especialment pel que fa a la transmissió dels missatges amb l’ajut de les noves tecnologies, sobretot per internet. L’existència de nombrosos diaris digitals i, per tant, l’augment d’informació suposa, d’entrada, una major llibertat pels lectors, per l’audiència, tot i que a voltes fa la impressió que més enllà d’eixa pluralitat avancem si més no envers una homogeneïtzació colpidora i frustrant d’un missatge unitari. Allò que els lingüistes i comunicòlegs deien “l’aldea global”.

Els anys del corresponsal “de poble” al Camp de Túria ha desaparegut en la seua concepció tradicional. La relació amb l’alcalde “cacic” a què feia referència Alfons Cervera s’ha esvaït en bona part dels nostres municipis, tot i que sempre hi ha excepcions concretes. El sorgiment dels gabinets de comunicació -quin alcalde o alcaldessa no en té un per a vanagloriar-se’n!- ha exercit un bon apagafocs per a bona part d’eixos polítics. Tot un desplegament per a omplir de missatges fantàstics i positius la seua imatge.

Pense què en seria avui dia d’aquells polítics que durant aquells anys cridaven el periodista per aconsellar-li que no publicara “certes coses” sobre la seua gestió o enviaven algun emissari afí per endolcir un tema en concret abans de la seua publicació. O pressionaven el departament de publicitat per evitar la l’aparició de determinades notícies sota l’amenaça de retirar anuncis i, per tant, una minva en els ingressos dels mitjans. O, fins i tot, canviaven el seu to de veu per confondre’l. Recorde dues ocasions en què dos alcaldes de dos partits polítics diferents es van fer passar per funcionaris quans els vaig cridar al seu despatx. Tots dos pensaven que m’havien enganyat però únicament s’havien enganyat a ells mateixos.

El sorgiment del director de comunicació o el cap de premsa ha facilitat notablement les relacions difícils entre els mitjans d’informació i les institucions o les administracions públiques. Les absències d’informació que hi havia aleshores entre periodista i el “polític cacic” han desaparegut actualment però, a canvi, patim potser una certa desinformació per culpa si més no d’eixe excés informatiu que ens mena a un perillós procés homogeneïtzador. A més, la crisi econòmica tan dura que estem patint minva la independència dels mitjans de comunicació que han d’intentar que els ingressos es mantinguen en nivells acceptables per no haver d’arribar als comiats de treballadors que en molts diaris, dissortadament, estan succeint.

La feina del periodista s’ha reduït considerablement. Sense eixir de la redacció rep desenes de comunicats, notes de premsa, informacions perfectament redactades,…. tot un allau d’eines que “l’ajuden” a l’hora de triar allò que al capdavall es publicarà o no. No cal que investigue, no sols perquè això suposa un cost econòmic que les empreses no estan disposades a assumir sinó perquè com que rep tants fets noticiosos que l’omplen de satisfacció seria una feina absurda.

Pense que el periodista, històricament, se n’assabenta d’un 30 o 35% d’allò que és la nostra realitat circumdant, de la qual sols pot publicar-ne com a màxim un altre 30% per evitar-ne les pressions, conservar les relacions amb les seues fonts, mantenir la dependència econòmica respecte de les diferents administracions o, fins i tot, per la comoditat que suposa viure sense problemes. El gabinet de premsa li subministra, amb acurada i calculada estratègia, els temes que més els hi interessa. El periodista sols ha de triar si li agraden més els comunicats d’una part o de l’altra. Per parlar amb claredat, escollir entre les notícies del govern o de l’oposició, depèn dels gustos i els criteris “periodístics”. La uniformitat és fruït d’eixe allau informatiu. Tothom parla dels mateixos temes, canvien certs enfocaments, els titulars o, fins i tot, la jerarquització….. l’agenda de temes, però, es manté en els mateixos àmbits.

La professió periodística viu, en els darrers mesos, una situació d’allò més preocupant amb l’acomiadament de desenes i desenes de periodistes de les respectives redaccions. La causa, la minva dels ingressos publicitaris. La conseqüència, una pèrdua progressiva de la qualitat periodística que, a poc a poc, es fa sentir amb més insistència. Els acomiadaments sempre solen afectar els periodistes més veterans, precisament, els que més experiència tenen a l’hora de fer la feina. És una pena però és la realitat.

LA SETMANA DE LA DONA.- Durant el mes de març a la gran majoria de municipis del Camp de Túria hi ha tot un seguit d’activitats i actes per commemorar el conegut dia de la dona treballadora, on els ajuntament celebren teòricament una igualtat social de les dones en el món, és a dir, on no hi ha discriminacions ni socials ni econòmiques ni polítiques entre els dos sexes. No obstant, em fa la impressió que eixos actes no fan sinó que intensificar i a voltes consolidar la situació històrica de discriminació que ha patit la dona a la nostra societat. En el cas espanyol eixa desigualtat s’agreuja pels anys de dictadura i opressió que durant quasi 40 anys se’n va encarregar de distribuir convenientment els papers entre homes i dones.

Un dinar totes juntes, una excursió a determinats municipis típics valencians per conèixer certes tradicions o un taller per aprendre o perfeccionar les tasques de la llar no són el camí que ajudarà a l’alliberament social. Són activitats molts saludables on sembla que per uns moments la dona se n’oblida de les seues obligacions a la llar però que una volta arriba a casa torna a eixa realitat que, precisament, és allò que vol canviar. El dia de la dona ha de ser cada dia, no sols una volta l’any. Sols així s’arribarà a la veritable igualtat. Quantes d’eixes dones quan arriben a casa el seu marit ha fet les tasques típiques de llar? Quantes?.

 

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació.