L’urbanisme a Llíria

Darrerament, les notícies sobre l’urbanisme a Llíria fan referència als problemes que sorgeixen en el procés d’urbanització de les nombroses àrees del seu terme. Es tracta de centenars i centenars de xalets, vivendes, habitatges,… que manquen -tot i l’època que vivim- dels serveis municipals més bàsics per fer front a la vida diària: clavegueram, enllumenat públic i asfaltat dels carrers. Accions tan quotidianes com circular en cotxe per una carretera normal, passejar pels voltants de casa amb suficient llum per evitar una sotragada o abocar les aigües residuals que genera un habitatge esdevenen una temeritat per a determinats ciutadans de la capital edetana.

El ben cert és que no es tracta d’un problema sorgit per aquest equip de govern, a qui no defensaré en la seua actuació perquè per això ja té els seus altaveus socials. Es una qüestió que s’arrossega des de fa diverses dècades a Llíria i que cap dels governs que hi han passat -d’esquerres i de dretes- han aconseguit resoldre’l. Fins i tot, el partit dels “xaleteros” -que li va donar el govern a Manuel Izquierdo en 2003 mitjançant un pacte polític d’allò més profitós al Partit Popular- no va ser capaç de portar a terme les reivindicacions dels contribuents de les àrees residencials. (Si no hagués hagut el pacte, Izquierdo hauria restat a l’oposició i, de ben segur, li haurien buscat immediatament un recanvi millor).

D’entrada, cal assenyalar que Llíria està format per un terme municipal de 230 quilòmetres d’extensió total. Per tant, es tracta d’una superfície molt gran, amb desenes i desenes d’urbanitzacions, àrees residencials, disseminats, xalets aïllats,…. en molts altres casos, es tracta de les típiques casetes de camp que hom es construïa per anar-hi els caps de setmana per fer-se la paelleta, el contacte amb la natura, fugir de la vida a la ciutat, passar unes setmanes en estiu per descansar,…..Comptat i debatut, el problema és complex i quan es tracta d’interessos tan oposats entre l’ajuntament, els veïns i les empreses urbanitzadores aleshores el problema s’agreuja notablement i, per tant, no s’hi albiren solucions. Fins i tot, no es tracta d’un problema exclusiu de Llíria sinó que es pot extrapolar a altres municipis de la nostra comarca, la Pobla de Vallbona, Benaguasil, Riba-roja, Vilamarxant…. Els ciutadans se n’aprofitaven de la permissivitat dels ajuntaments mentre aquests miraven a un altre lloc. En comptes d’agafar el bou per les banyes, les administracions locals deixaven córrer el temps sense prendre mesures i realitzar una acurada ordenació territorial, és a dir, dissenyar una planificació perquè les construccions es pogueren combinar amb un respecte mediambiental escrupolós i uns serveis municipals adients a les necessitats. A més, hi ha unes singularitats edetanes: els canvis de govern s’han succeït a les darreres dècades sense descans i no s’ha seguit una línia homogènia i continuada. Cadascun dels governs que hi entrava feia el contrari d’allò que havia marcat el precedent. Així és difícil solucionar una qüestió enquistada durant anys i panys.

El que ocorre a Llíria és que als llargs dels darrers 30 o 40 anys d’història s’han construït centenars i centenar d’habitatges sense seguir la normativa urbanística. Aquella dita no escrita de deixar que tothom fera el que volguera durant els darrers anys del franquisme en qüestions urbanístiques es va continuar aplicant a els primeres dècades de la democràcia i s’ha perllongat fins avui, amb “l’èxit” que veiem dia a dia si fem una simple passejada en bicicleta pel Camp de Túria. Cases sense asfalt, enllumenat i abocament de les aigües. Això significa que no s’ha fet cap pla d’actuació integrada on un agent urbanitzador s’encarrega de distribuir els espais, les zones verdes, les dotacions públiques, les cessions de terrenys…. és a dir, un urbanisme racional. Després de tants anys, l’ajuntament intenta resoldre eixa situació que, paradoxalment, ell mateixa ha provocat per la inutilitat i deixadesa dels polítics. Quina culpa en tenen els veïns? Haver-s’hi construït una vivenda amb el vist-i-plau implícit de l’administració que alhora li demana, ara, que faça allò que des d’un principi haurien d’haver-hi fet. Alguns veïns addueixen que els serveis bàsics ja estan fets i l’ajuntament vol cobrar-los per unes obres que no cal fer-hi. A més a més, cal afegir que la situació actual de crisi econòmica no és la més idònia per demanar un esforç i escurar les butxaques dels veïns amb taxes noves i càrregues urbanístiques insuportables per a qualsevol família.

Davant eixa situació, què se’n pot fer o esperar? Al meu parer, caldria fer-hi una comissió municipal especial amb la participació dels diversos partits polítics, els veïns afectats i les empreses urbanitzadores, tot amb l’afany principal d’evitar-ne problemes i dificultats que endarrereixen els projectes i no condueixen enlloc. Ans al contrari, el que fan és dibuixar escenaris que, al capdavall, resulten perjudicials per als veïns perquè no poden fer-hi front al pagament de quantitats esbojarrades i alhora a l’ajuntament perquè ha de posar tota la maquinària burocràtica i legal per fer-ne efectiu el cobrament de les quotes, amb tots els diners que s’hi han de destinar.

Recorde que fa uns anys, no molts, el govern de Francisco Camps escometia enfurismat contra els partits de l’oposició i la Comissió europea per investigar l’urbanisme valencià, especialment pel que feia a la costa valenciana. Deien que era tot amb l’objectiu d’erosionar l’acció del govern autonòmic. Avui dia veiem les conseqüències que hem de pagar per no haver barrat el pas a la incompetència i la deixadesa dels nostres polítics.

ELS SOUS I DIETES DE L’ELIANA.- M’ha sorprès que en un municipi com l’Eliana -on no hi corden els gossos amb llonganisses, precisament, ni sobren els diners- l’ajuntament haja aprovat uns sous per a tres regidors amb dedicació exclusiva de 3.700 euros bruts mensuals i quart sou de 1.889 euros, amb dos pagaments extraordinaris inclosos. La resta de regidors de l’Eliana -govern i oposició- percebrà pel seu costat 270 euros com a dieta per assistir a un simple plenari ordinari. D’això en diuen austeritat i contenció de la despesa pública? Un assessor col•locat per Esquerra Unida rebrà 2.688 euros mensuals. Ni govern ni oposició de l’Eliana n’han dit ni pruna. Quina casualitat!! Els temps que vivim no es caracteritzen, ans al contrari, per una abundància en els ingressos ordinaris de les administracions públiques ni tampoc perquè la majoria de les famílies manquen de problemes econòmics per arribar-hi a final de mes. Les dificultats són màximes i, fins i tot, extremes. A més, els alcaldes de Riba-roja, Vilamarxant, Benaguasil o Llíria o l’alcaldessa de la Pobla ja tindran arguments suficients per defensar-se dels atacs de l’oposició quan els critiquen els sous que en eixos mateixos governs municipals s’aproven els regidors alliberats. Pense que avui dia en eixos ajuntaments hauria d’haver-hi un màxim de dos regidors amb sou, la resta de la feina que la facen els tècnics i empleats públics que per això tenen el seu lloc de treball. En moments com l’actual cal aplicar el seny i el trellat. Si els regidors pensen que així fan un favor als respectius ciutadans perquè estan perdent diners -diuen que a l’empresa privada en guanyarien més- ja saben on és la porta d’eixida. L’agutzil, inclús, els podria ajudar a trobar-la si tenen, potser, greus dificultats d’orientació.

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació.