Una retirada a temps…

 

 …diuen que és, moltes voltes, una victòria. Al Camp de Túria sovintegen els polítics que porten anys, lustres i dècades al capdavant dels ajuntaments. Emparats en triomfs electorals aclaparadors, la seua voluntat és sempre la de romandre a la cadira presidencial fins que es cansen o, directament, fins que els fan fora a la força, de manera involuntària mitjançant els vots dels ciutadans o per problemes interns als seus partits polítics que els bandegen. Fa ben poc, a la nostra comarca hem tingut els casos de dos alcaldes que, possiblement, es retiraran de la política a finals d’aquesta legislatura: el batlle de Riba-roja, Francisco Tarazona, i el de Sant Antoni de Benaixeve, Eugenio Cañizares.

 

 

Ambdós en són el paradigma del polític “de tota la vida”, amb més de 20 anys ocupant càrrecs públics en l’administració local. Tothom al carrer els coneix. Han sobreviscut a tot tipus d’episodis, problemes, discussions, dificultats, aldarulls,…. Són el que s’anomena popularment “animals polítics”, és a dir, polítics que sempre suren després de qualsevol tipus de situació conflictiva. Tenen una destresa enorme per reeixir-se’n i fer allò que volen, una qualitat sols a l’abast d’uns quants privilegiats.

 

En el primer cas, Tarazona ha anunciat que no continuarà i, per tant, comencen a realitzar-se ja les primeres travesses sobre la persona que el  substituirà com a cap de llista del PP de Riba-roja de Túria a les properes eleccions. No obstant, ha estranyat la seua voluntat de continuar -com finalment així ha succeït- com a president local del Partit Popular. Renuncia a l’alcaldia però no a la presidència del partit. No s’entén eixa postura si no és per la seua intenció de participar activament en l’elaboració de la llista electoral. Miguel Ramón Albiach, ex regidor i mà dreta durant molts anys del mateix Tarazona, li va disputar la presidència però, finalment, va ser apallissat. Des de sempre s’ha interpretat la sortida d’Albiach de l’ajuntament com la solució perquè no poguera fer-hi ombra a l’alcalde. Tarazona, no obstant, ha fet valer el seu poder orgànic i institucional per repetir i tombar les aspiracions d’Albiach.

 

Potser, ara han disputat la primera batalla. Primer, per la presidència local del PP. D’aquí un any o any i mig s’hi podria escenificar la segona batalla per encapçalar la llista electoral. D’entrada, la lògica diu que el cap de llista l’encapçalarà algú de l’òrbita política de Tarazona, de la seua confiança. Molt possiblement, algú de l’equip de govern actual, amb bagatge i experiència suficients per afrontar una batalla que s’albira dura i molt disputada. Possiblement, s’apunta el nom de María José Ruiz, actual regidora i amb l’experiència suficient per fer-hi front. Riba-roja, que durant els anys 80 i meitat dels 90 va ser un bastió del socialisme i l’esquerra del Camp de Túria, ha esdevingut un dels emblemes més consolidats del Partit Popular.

 

A l’altre costat del riu Túria, Sant Antoni de Benaixeve ha viscut un episodi intern d’allò més sorprenent al Partit Popular. L’alcalde ha estat derrotat a mans del seu “dofí” i actual regidor Felipe del Baño per dirigir el PP local. Després d’anys de poder consolidat, Cañizares ha assaborit una derrota amarga com la fel, precedent del que podria ser en un futur l’elaboració de la llista electoral. Cañizares deixa la direcció local del PP després de 26 anys tot havent aconseguit la independència del municipi en abril de 1998. Quan acabe aquesta legislatura haurà estat 17 anys d’alcalde i deixarà enrere episodis, batalles, gresques, divisió interna i tot un seguit de problemes que, finalment, li han suposat una derrota clara, 139 vots a favor de Del Baño per 110 de Cañizares.

 

En un cas i en l’altre, Albiach i Del Baño han demostrat que saben “generar joc” per continuar en diversos càrrecs públics tot i el pas dels anys. El primer com a diputat nacional i l’altre com a diputat autonòmic, ambdós sumen també experiències com a assessors en diversos organismes dependents de l’administració. Si en un futur això ho apliquen a la gestió dels respectius ajuntaments -Riba-roja i Sant Antoni- aleshores els seus habitants poden estar-se tranquils que els resoldran, fil per randa, tota mena de problemes i necessitats.

 

L’experiència succeïda amb Cañizares i Tarazona demostra que en política els temps són molt importants, calcular el termini per romandre en un càrrec públic o per marxar esdevenen essencials tant com el menjar quotidià.   Cañizares hauria d’haver replegat la tenda després de tants anys i gaudir d’una jubilació plàcida abans que un company de partit el fera fora. No és fàcil, però, que els polítics sàpiguen trobar un límit abans que algú altre els l’hi impose. Hi ha polítics que no saben mesurar el seu temps. Això és clau, s’aprèn.